­­­­­Quan l’ètica vol esdevenir tendència

Al Regne Unit es venen tres texans per segon. No és un cas aïllat, el ritme de consum de moda és extensible a gairebé tota la societat occidental. Els preus de les peces han baixat un 10% entre el 2003 i el 2007 en el mateix país, segons la investigadora i consultora sobre moda Kate Flescher. La divisió en dues o quatre temporades per any ha quedat obsoleta. Les grans cadenes presenten fins a 15 col·leccions l’any i, en alguns casos, poden arribar a ser més, afirma Matilda Lee en el seu llibre Eco Chic. Aquesta concepció del mercat de la moda l’ha democratitzat, però també ha generat la necessitat de seguir les tendències i la pressió d’adquirir nous productes constantment. Segons la comunitat de la cultura sostenible Fair Companies, la dependència és tal que podem arribar a comprar una mitjana de 34 peces de roba a l’any. Ens trobem, doncs, en l’època del fast fashion i de la roba d’un sol ús.

La indústria de la moda està canviant. Un corrent emergent defensa substituir la quantitat per la qualitat. La moda lenta, o slow fashion, busca frenar el consum impulsiu de roba i rellevar-lo per un de més conscient i sostenible. Pretén que es torni a valorar el que ja es té a l’armari i oferir peces més especials i de millor qualitat perquè s’apreciïn i es mantinguin durant més temps. Intenta evitar la tendència d’anar tots iguals que acaba generant el fast fashion i suggereix fer roba que mostri el caràcter de cada persona.

Els partidaris del canvi defensen tant la qualitat com el respecte i la conservació de la matèria primera utilitzada, que ha de ser orgànica i extreta de forma ètica. En alguns casos, també es busca preservar les tradicions locals de confecció de les peces i d’extracció dels materials, afavorint així el consum Km 0. El model de compra local més a mida, propi del segle passat, es troba a l’ordre del dia per iniciativa d’alguns atrevits que busquen diferenciar-se en un món en mans de franquícies globals. El fast fashion “uniformitza”, afirma la dissenyadora francesa Virginie Verrier. Considera que dicta als consumidors com vestir per “estar a la moda” i seguir les tendències que contínuament van canviant i reinventant-se.

“Jo aposto per l’slow fashion totalment”, proclama la dissenyadora, que també és la fundadora de la iniciativa Muchafibra. Un espai de treball col·laboratiu, o coworking, on es lloguen materials i maquinària perquè els seus socis i sòcies -joves dissenyadors o simples aficionats a la costura- puguin fer-se la seva pròpia roba o personalitzar la que ja tenen. Verrier sosté que vestir tots iguals és confondre’s ja que considera: “la moda és demostrar el teu caràcter, és mostrar a l’exterior com et sents per dins; és una expressió, un llenguatge, una manera de comunicar-se”. Aquí és on està la clau del triomf de l’slow fashion però cal que el canvi comenci per decisió dels consumidors i les consumidores.

Els dissenyadors també tenen la capacitat de fer un pas endavant perquè es produeixi aquesta evolució. Són els encarregats de desafiar el mercat i apostar per una producció més sostenible que, al cap i a la fi, s’acaba traduint en un consum més sostenible. Julia Weems, directora de l’Escola de Moda de l’Institut Europeu del Disseny de Barcelona, proposa que s’aprofitin les peces que s’acostumen a tirar perquè ‘sobren’ “mitjançant el disseny i la creativitat”. Weems també és partidària de “crear quelcom nou de quelcom vell”, i això és el que intenten inculcar als futurs dissenyadors de l’escola.

Ètica i sostenibilitat

El concepte de slow fashion neix, no només per acabar amb la sobreproducció de peces, sinó també per evitar la sobreexplotació dels treballadors de la indústria de la moda. La campanya neerlandesa Roba Neta, Clean Clothes Campaign, afirma que les condicions laborals dels que confeccionen la roba que es ven en massa als països occidentals són pèssimes. Per això, aquesta alternativa planteja reinventar el model de producció. El respecte pels drets laborals dels treballadors i una dedicació completa a cada peça que es produeix són algunes de les seves bases. “Davant la situació d’alguns països que estan sent explotadíssims per les grans marques i dels efectes sobre la terra”, explica Verrier, “en algun moment la gent començarà a tenir consciència i així es frenarà el consum”.

Un altre dels seus principis és la sostenibilitat en la producció, és a dir, la consciència sobre la petjada ecològica o el que també s’anomena carbon footprint del procés productiu. Els criteris que defineixen la sostenibilitat en la moda són la confecció de peces amb materials ecològics per tal de reduir l’impacte ambiental, el consum de roba amb un procés de producció local i amb bones condicions socials i ètiques, sota criteris de comerç just. L’slow fashion també aposta per reutilitzar les restes de produccions i, fins i tot, donar una segona oportunitat a les peces més velles de l’armari evitant els residus. En aquest sentit, Weems alerta que portem molts anys produint més del que consumim tant en roba com en altres productes.

A casa nostra 

Algunes iniciatives han nascut al Principat partidàries d’aquesta nova moda sostenible i ètica. És el cas de la Ropateca, un espai ideat per dues germanes alemanyes que lluiten per frenar el consum massiu. Christine i Maria Schorn ofereixen una mena de biblioteca de roba on les sòcies poden llogar peces per innovar en el seu estil a través d’un model econòmic i compromès. Christine afirma que “el concepte de compartir (roba) costa” a la nostra societat, però als països del nord d’Europa, com Alemanya, aquest tipus de pràctiques ja estan molt arrelades.

Per altra banda, cada cop hi ha més persones independents que busquen confeccionar les seves pròpies peces. És el cas de la casa de maniquins Antigua Casa Ballesté, que porta 120 anys proveint esveltes figures a les marques més destacades tant de prêt-à-porter com d’alta costura, i ho fa de forma artesanal. És una de les peces invisibles de l’engranatge del procés de producció de roba, però imprescindible. La reivindicació de la seva actual propietària, María Delgado, és que el món de la moda sempre ha estat prop de la moda lenta, o slow fashion, encara que recentment s’hagi oblidat per la comoditat que suposa comprar a les grans franquícies.

Moltes altres propostes han anat sorgint recentment a casa nostra, la majoria impulsades per persones estrangeres que ja coneixen el concepte de moda lenta, o slow fashion, des de fa més temps i que han vist la seva viabilitat, però també hi ha impulsors locals. És el cas de l’Associació de Moda Sostenible de Barcelona (MSBCN), fundada el 2013 per un conjunt de dissenyadors, proveïdors, tallers de confecció, periodistes i ciutadans amb l’objectiu de divulgar el concepte de moda sostenible i els seus avantatges, així com afavorir-ne la seva producció i consum. Per fer-ho, anualment programen, entre moltes altres activitats, el Barcelona Ethical Fashion Fest, que tindrà lloc els propers dies 28 i 29 de novembre.

L’Associació MSBCN agrupa un conjunt de dissenyadors i botigues, més de 100 socis d’arreu del món, que ofereixen productes d’aquest tipus. Però segons Sònia Flotats, responsable de comunicació de l’associació, encara hi ha molta feina per fer. Tot i això considera que l’accident de Bangladeix del 2013, que va deixar més de 1.000 morts en l’ensorrament de l’edifici Rana Plaza, va ser un punt d’inflexió. A partir d’aquell moment, s’ha observat un canvi d’actitud de les cadenes de fast fashion, que han començat a promoure mesures més responsables vers els seus treballadors i els seus productes.

Flotats també considera que cal acabar amb el clixé que la roba sostenible és cara. El problema, diu, és que estem acostumats a uns preus molt baixos. “És impossible que una samarreta que ve de l’altra punta del món et costi tres euros”, afirma. Les peces pròpies de l’slow fashion acostumen a tenir preus més elevats per les condicions de sostenibilitat i ètica que hi estan directament associades. Però fins que les cadenes fast fashion no deixin d’explotar els preus dels seus productes, és molt difícil que dissenyadors i marques alternatius puguin competir en el mateix mercat.

Alta Costura

Precisament l’alta costura és la modalitat més tradicional i antiga de moda lenta, o slow fashion, encara que no sempre sigui ni hagi estat una opció sostenible i, ni molt menys, econòmica, ja que només hi pot accedir un cercle reduït de 200 dones a nivell mundial, segons Rafa Burgos, periodista i guia expert en establiments de luxe i d’alta costura. A dia d’avui, s’ha constatat que l’alta costura és deficitària però les grans marques sobreviuen gràcies a les seves línies complementàries d’accessoris i perfums. Els grans noms de l’haute couture, com la coneixen al seu país de naixement, interpreten el gran esforç que s’ha d’invertir en crear i confeccionar una peça d’aquesta categoria com un art. Per això, marques de renom com la casa Chanel promouen la conservació del treball manual i artesanal dels seus ateliers de tota la vida.