26.04.2016 - 02:00
|
Actualització: 27.04.2016 - 13:01
El 26 d’abril de 1986 a la matinada, enmig d’unes proves en què se simulava un tall de subministrament elèctric, una sobrecàrrega d’energia va fer esclatar el quart reactor de la central nuclear Vladímir Ílitx Lenin de Txornòbil (Ucraïna). Avui fa trenta anys, doncs, es va esdevenir l’accident nuclear més greu de la història, de nivell 7 de l’escala INES (International Nuclear Event Scale), que va alliberar cent vegades més radiació que les bombes d’Hiroshima i Nagasaki i amb un núvol radioactiu que va arribar fins a Irlanda.
En el moment de l’esclat van perdre la vida oficialment trenta-un treballador, però la xifra de morts posteriors es compta per milers, tant entre la població més propera com especialment entre els anomenats ‘liquidadors’, els bombers, obrers, soldats i voluntaris que es van encarregar d’apagar l’incendi i de construir el primer cofre de contenció del reactor accidentat.
Centenars de milers d’habitants, a més, van haver d’ésser evacuats de la zona d’exclusió i tant Pripiat, la població on hi ha la central, com Txornòbil, a uns vint quilòmetres, van esdevenir des d’aleshores ciutats fantasma. Una bona part dels seus residents foren recol·locats en una nova ciutat que es va començar a construir a corre-cuita el mateix 1986, cinquanta quilòmetres a l’est de la central, al costat del riu Dnièper. Es diu Slàvutitx i es va construir en quinze mesos per a acollir vint-i-cinc mil persones, la majoria personal de la central i les seves famílies.
En la construcció de Slàvutitx, concebuda com una ciutat del segle XXI, hi van participar arquitectes i treballadors de vuit repúbliques de l’antiga Unió Soviètica: Armènia, l’Azerbaitjan, Estònia, Geòrgia, Letònia, Lituània, Rússia i Ucraïna. Per això la ciutat es dividia inicialment en vuit districtes, cadascun dels quals amb el nom de les capitals de les repúbliques participants (Kíev, Moscou, Tallinn, Tbilissi…) i amb les seves arquitectures i colors nacionals.
Amb el lema ‘de les cendres de l’antiguitat construirem un nou món’, l’última ciutat aixecada de l’URSS i la més nova d’Ucraïna es va omplir sobretot de ciutadans joves i ben formats, majoritàriament enginyers i experts en energia atòmica provinents de les millors universitats soviètiques. Els mateixos que des d’aleshores han estat la principal mà d’obra en les tasques de contenció i descontaminació de la central de Txornòbil. Aquesta expertesa i especialització ha intentat de convertir Slàvutitx en un important centre de recerca i resposta d’accidents nuclears, com vol demostrar la primera Conferència Internacional sobre Desmantellament Nuclear i Recuperació Ambiental que s’hi fa aquests dies.
Però, malgrat que la ciutat fou designada zona econòmica especial i el govern ucraïnès hi ha dedicat plans d’ocupació especials, els últims anys ha anat perdent gent. Si fins el 2001 es calcula que sis mil persones (la meitat de la seva població adulta) treballava en la planta nuclear, el tancament definitiu de la resta de reactors de Txornòbil, aquell any, va deixar sols la meitat de treballadors amb feina, dedicats a les tasques de manteniment i de control de la central clausurada.
La pèrdua d’habitants continuarà, previsiblement, amb l’acabament l’any vinent del sarcòfag gegant que ha de cobrir el reactor esclatat ara fa trenta anys.
Informació relacionada:
