02.11.2016 - 22:00
|
Actualització: 03.11.2016 - 00:02
L’afer de les pintures de Sixena va fer ahir un tomb substancial quan una jutgessa d’Osca va ordenar al Museu Nacional d’Art de Catalunya que desmuntàs les pintures de seguida i les traslladàs a la sala capitular del monestir aragonès.
Ha estat un clar despropòsit des del primer minut, però aquesta decisió d’ara supera els límits de la raó. Tots els tècnics consultats han argumentat i han demostrat que desmuntar aquestes pintures i traslladar-les, a Sixena o allà on siga, equival a destruir-les. Que, pel fet de ser tan fràgils, no aguantaran el procés de desmuntatge i de trasllat. Segons que sembla, un argument com aquest, demostrat i abonat per tots els informes necessaris, no té gens d’importància. I això només esdevé comprensible si entenem què en realitat les pintures tant se valen. El fet important és la batalla i la derrota de les institucions catalanes. De totes, no solament les polítiques. La derrota de Catalunya, en definitiva.
No entraré en la discussió sobre com van ser rescatades aquestes obres, ni en el debat sobre el famós contracte amb les monges, ni en la discussió tècnica sobre el trasllat. Aquesta entrevista amb el conservador del Museu de Lleida, Albert Velasco, aclarirà els dubtes de qui encara en tinga.
El fet indiscutible és que aquestes pintures han estat al MNAC en dipòsit des del 1940 i que en aquests setanta-sis anys això no havia significat cap problema. Fins ara. Precisament fins ara. I no únicament això. El govern de l’Aragó té el dret de reclamar unes obres que en tot cas caldria documentar d’una manera indiscutible de qui són, cosa que no s’ha fet. Però el govern de l’Aragó perd la raó que podria tenir quan reclama les obres que hi ha al MNAC i no reclama les que hi ha al Prado ni en més museus espanyols. Perquè si volen reconstruir de debò Sixena no s’entén que el criteri de la reconstrucció es base només en aquelles obres que són, legalment i tot, en mans de les institucions catalanes i prescindesquen d’aquelles que també són fora de Sixena però en mans de les institucions espanyoles. Simplement no és seriós.
No és seriós i aquesta actitud, lamentablement, no pot fer res més sinó projectar una gran ombra sobre les intencions reals del govern aragonès. És molt difícil de rebatre que si la prioritat fos el monestir ho seria per a tots, per al MNAC i per al Prado. Però si la cosa és ‘recuperar’ només aquelles obres que són en mans de les institucions catalanes, aleshores és evident que això és un episodi polític, destinat primordialment no pas a preservar una obra d’art ni exposar-la en les millors condicions, sinó a guanyar una batalla aliena a l’art.
A guanyar-la imposant-se. I el matís és important. A guanyar-la imposant en favor d’una de les parts els mecanismes de l’estat que haurien de ser de tothom. És una discussió tan vella que ja resulta fins i tot còmica: si tots som part de l’estat, l’estat hauria d’anar a favor de tots, sense diferències. Però això no passa. Sixena només és, doncs, una demostració més, una altra, que això no és així, que els ciutadans catalans no és que no tinguem estat sinó que tenim l’estat en contra.
Ara, jo no entendré mai de la vida com pot creure ningú que aturaran el procés d’independència d’aquesta manera, fent tan evident la discriminació estructural que l’estat espanyol exerceix contra els ciutadans i les institucions de Catalunya.
