Sixena, de nou

En una mostra de periodisme que afronta la responsabilitat de tenir un arxiu centenari, La Vanguardia publicava, aquest dilluns 10, dues pàgines sobre les pintures murals del monestir de Sixena abans de la crema. Les fotos, llavors en obligat blanc i negre, es van veure al rotatiu barceloní setze dies abans de l’inici de la guerra. Era el 2 de juliol de 1936 i, com bé remarca la periodista Sílvia Colomé, les set fotos a pàgina sencera que el diari mostrà aquell dia s’han convertit en històriques. Són una referència ineludible perquè, per desgràcia, són les últimes imatges de les pintures murals i de la sala capitular del monestir de Sixena abans del gran incendi. Les podem veure aquí, juntament amb l’article de l’historiador Joaquim Folch i Torres que les presentava.

Al costat, a la pàgina 33 del diari d’aquest dilluns, escriu el sempre documentat, precís i ponderat periodista Josep Playà Maset, que un cop més reclama consens per a afrontar el litigi entre els governs d’Aragó i Catalunya, després d’enumerar els punts foscos en la història recent del monestir i la seva propietat. Gires pàgina i, en una altra mostra de periodisme que només puc qualificar de diplomàtic, trobem un article del president d’Aragó, de verb mai no prou ben avaluat, Javier Lambán, baró socialista que des de fa temps no sols reclama el que reclama al MNAC –arrancar les pintures murals cremades que s’hi conserven, encara que els costi, a les pintures, la vida que han tingut i tenen des de la crema–, sinó que, aquesta mateixa setmana, tres dies després d’aquest article, no s’ha estat de proposar la il·legalització dels partits independentistes catalans perquè, diu, ‘la democràcia té el dret de defensar-se’.

No sóc votant aragonesa, fa anys que sóc censada a Barcelona, però sí que sóc aragonesa. Les identitats poden ser múltiples, nòmades, frontereres, segons el pa que s’hi doni: ara mateix, respecte del president Lambán, sóc del tot aragonesa. I com a aragonesa, que els aragonesos som com tothom, de molts colors, surto de polleguera i ni que sigui retòricament em demano: és possible il·legalitzar-lo, aquest home? Com a mínim, inhabilitar-lo una bona temporada?

Em direu que no és pas l’únic baró socialista que proposa il·legalitzacions polítiques, però, mireu, jo m’ocupo del meu, d’aquest home brusc de llengua desfermada i llenguatge despectiu que, en la mateixa línia, fa piulades dient, per exemple, que la millor literatura que s’escriu a Catalunya és l’escrita en castellà. Se li ha tirat un munt de gent a sobre, per haver-ho dit, això dels llibres. Ningú més que els indepes, que jo sàpiga, no li critica en canvi les maneres amb les obres de Sixena i, pel que fa a la il·legalització indepe, només he sentit el Gran Wyoming recordar a Lambán i a l’altre baró socialista que també ho propugna que en democràcia totes les posicions polítiques són defensables.

Un botó del verb de Lambán, el paràgraf final a La Vanguardia: «Que no s’utilitzi Sixena per, en definitiva, contribuir a qüestionar i atacar la legalitat i, al final, l’Estat de dret. Com en aquest tema, en tots els altres l’independentisme català s’afanya a construir una ficció que té com a única finalitat suscitar un sentiment col·lectiu d’enfrontament visceral contra l’Estat. En aquest enfrontament basa la seva pròpia subsistència, i no hi ha res millor per alimentar-lo que fomentar un discurs tan èpic com fal·laç, però eficaç, finalment, per mantenir alienada intel·lectualment una part important de la ciutadania de Catalunya. Si en aquesta qüestió la mentida no ha tingut fre ni aturador, què deu estar passant amb altres afers més urgents i greus per a una proporció més gran de catalans.»

Se li entén tot, tot del tot, sobretot quan ho llegim en el seu marcial espanyol original. La subtilesa no és pas el seu fort.

Tot això, la mateixa setmana que ha fet un any del que va passar de matinada al Museu de Lleida, amb nocturnitat i tota la pesca, l’11 de desembre de 2017. Un llibre ens ho explica ara. Operació trasllat. Art de Sixena, encarregat pel museu i editat per Pagès, presenta 160 fotos de Jordi V. Pou i el relat cronològic de Marga del Campo, historiadora i responsable de premsa del museu.  

No ha estat fàcil editar-lo. Primer ha hagut de superar una denúncia judicial de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena que exigia que les fotos no fossin publicades ‘per la seva possible manipulació’ (?), denúncia rebutjada pel mateix jutjat d’Osca que va ordenar el trasllat de les obres. Fa només pocs dies que la publicació de les fotos, ens informa Pau Echauz, ha estat autoritzada.

De segur que el president aragonès treu foc pels queixals i que potser per això mateix, perquè no s’ha pogut evitar el llibre, l’endemà de la presentació al Museu de Lleida va i propugna d’il·legalitzar els partits indepes…