Antoni Sitges-Serra: “Com més metges, més malalts”

Antoni Sitges-Serra (1951) ha estat cirurgià durant quaranta-cinc anys, dels quals trenta-cinc a l’Hospital del Mar de Barcelona, on va arribar a ser cap de cirurgia. També ha estat catedràtic de cirurgia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de gairebé cinc dècades de carrera, Sitges-Serra ha escrit el llibre Si puede, no vaya al médico (Debate, Random House), llibre de paradoxal títol, venint d’un metge, i que va sortir just abans que esclatés la covid-19. Sitges-Serra ens fa mirar la medicina amb ulls crítics: des de la industrialització de la disciplina, que la deshumanitza, als efectes de la tecno-utopia que ens fa creure que podem matar la mort, o les insospitades conseqüències de viure en un país amb excés de metges. Sitges-Serra, a la vegada, alerta dels perills dels negacionistes, com s’ha vist durant la pandèmia de la covid-19. VilaWeb va entrevistar el doctor a Barcelona la setmana passada per parlar no tan sols del seu llibre, sinó també de la seva vida i de com ha vist la gestió de la covid-19.

—De què feia el vostre pare?
—El meu pare era cirurgià i va muntar el departament de cirurgia de Bellvitge. Antoni Sitges Creus. Va ser president de la Societat Catalana de Cirurgia i va morir d’Alzheimer a setanta-quatre anys. La meva mare era Rita Serra. Mestressa de casa. Va tenir set fills. Ens va deixar, per la seva addicció al tabac, a seixanta-quatre anys. “Heu begut els biberons amb les cendres de les meves cigarretes”, deia. Gran dona.

—Set germans!
—Una germana va morir d’accident de cotxe a vint-i-quatre anys. Dels sis restants, tres som metges: un metge de l’esport, un metge de família i jo, cirurgià. Els altres tres són un pèrit electrònic, una professora d’educació física i un financer, ex-director de Cofidis. Empresari cru i pelat.

—I ara heu escrit el llibre Si puede, no vaya al médico. Venint d’un metge, és un tros de títol.
—El títol diu que la salut és cosa nostra i la malaltia, dels metges. Hauríem de tendir a separar una mica més la salut, el nostre estil de vida i autonomia personal, del sistema sanitari. Sistema que de vegades es comporta de manera invasiva. El metge ni ho soluciona tot, ni té massa dret d’intervenir en persones sanes, ni de medicalitzar la vida, ni de fer dels estats anímics problemes psiquiàtrics. El meu consell és que siguem menys hipocondríacs, més autònoms, més lliures i sapiguem gestionar la nostra salut sense dependre tant del sistema sanitari.

—El vostre llibre té idees xocants. Per exemple, hem arribat al límit de l’esperança de vida. I som en un punt que, per més inversió que hi posem, l’esperança de vida ja no s’allarga. 
—Som en un país capdavanter en l’esperança de vida mundial. Entre els cinc primers del món. Per tant, tranquil·litzem-nos una mica. Mai no hem tingut tanta salut i esperança de vida. En segon lloc, la gent pensa que posant-hi més diners tindrem més salut. I no és així. La salut ve molt marcada per factors socials, econòmics i ambientals que influeixen sobre la malaltia, però posar més diners al Departament de Salut no duu enlloc. Els quatre factors que la medicina aporta per allargar la vida són la higiene, vaccins, antibiòtics i cirurgia menor. I això ara està molt solucionat. A Occident vivim en pau, en relatives bones condicions de vida, hi ha menys explotació laboral que al segle XIX. I tot això afecta positivament l’esperança de vida.

—Sou crític amb la tecno-utopia.
—La medicina, com a indústria, que en el fons s’ha convertit també en això, anima que la gent pensi que no t’has de morir mai. La tecno-utopia ens duu a pensar que no hem de tenir cap límit els anys que han de venir. I que és lícit d’investigar, d’invertir, per arribar si no a la immortalitat, com a mínim a duplicar l’esperança de vida. La tecno-utopia està sostinguda per la indústria (el sector sanitari és el segon o tercer sector d’inversió del gran capital) i ha substituït la utopia social, que va caure amb el mur de Berlín.

—Expliqueu les tres visions sobre nosaltres: “Sóc un cos”, “Hi ha un cos en mi”, “Tinc un cos”.
—Són les tres grans cosmovisions de l’home: materialista, panteista, monoteista. La materialista, sóc un cos, troba que la malaltia és el drama, la cosa inesperada contra la qual es revolta. La panteista, hi ha un cos en mi, és la de Krishnamurti que deia: “Hi ha un càncer de laringe en mi.” Ens fa veure el cos des de fora. I la monoteista, la més cristiana, o occidental, diu “tinc un cos”. Hi ha una separació entre l’ànima i l’esperit i és la concepció providencialista: acceptem que tots hem de morir i, quan passi, tinguem la fe que alguna mena de consciència mantindrem.

—Frase del llibre: “A Espanya, l’únic acte incentivat que es dóna és el del trasplantament.” Què voleu dir?
—A la sanitat pública cobrem un salari fix. Augmenta si fas més guàrdies, si puges de categoria. Però poca cosa. L’excepció és el trasplantament, que està subvencionat. Els companys cirurgians reben un plus per cada trasplantament que fan. Ells i el nefròleg, l’anestesista, les infermeres i l’intensivista que declara la mort cerebral. Tot el paquet rep un plus al salari. I com tota activitat incentivada, crec que té un cert risc de sobreindicació.

—Quin?
—Trasplantaments innecessaris. Que s’agafin donants que no són els adients. És un dels talons d’Aquil·les de la medicina incentivada. Perquè a la pública passa amb els trasplantaments, però és molt pitjor a la privada, on passa amb tot. El sobrediagnòstic. El sobretractament. Per això dic que s’ha de ser molt curós amb la quantitat de metges que formes. Si tens massa metges, crearan malalties per guanyar-se la vida. Com més metges, més malalts. Espanya està dins els set o vuit països del món amb més metges. I continuem produint vuit mil metges anuals dels quals molts, probablement els millors, emigraran. Em sembla un disbarat.

—Expliqueu-ho bé. Què vol dir que es crearan malalties perquè els metges tinguin feina?
—T’ho diré clar: un resident de traumatologia que acaba la seva especialitat va a la privada. Si li arriba un pacient amb un dolor lumbar, és molt probable que l’animi a ser intervingut quirúrgicament. Si tens massa metges, faran multitud de proves i indicacions innecessàries. És un dels problemes que té generar massa metges. Idea que apareix a final dels anys setanta amb Ivan Illich i Halfdan Theodor Mahler, president de l’OMS, quan es va fomentar la medicina de família i la primària. Mahler ho deia: tenir pocs metges et genera un problema. Tenir-ne massa és pitjor, perquè generes malaltia per donar feina.

—Un altre exemple: el cribratge per a detectar de manera precoç el càncer de mama en les dones no evita la mortalitat total.
—Els cribratges de mama, de còlon, actuen sobre gent sana, augmenten els diagnòstics, però sense variar-ne la mortalitat. És contraintuïtiu: el cribratge fa que la malaltia que cercaves, certament la trobes i en redueixes una mica la mortalitat. Però no la total. Al cap de trenta anys, qui no s’ha mort de càncer de còlon, s’ha mort d’una altra cosa. Amb cribratge, o sense, la mortalitat total és idèntica vint anys després del cribratge. Resumint, el cribratge per se no allarga l’esperança de vida total, és una despesa inútil i genera exploracions i angoixes del tot innecessàries.

—Parleu del lobby farmacèutic. Què us han ofert?
—Hi havia uns laboratoris que introduïen un medicament i em deien: “Demana tot allò que vulguis. Nevera, cotxe.” La indústria sanitària és corrupta en molts aspectes. Es paguen molts diners i molt en espècies (dinars, congressos, viatges, hotels) a líders d’opinió. Unes dades recents indiquen que als EUA els cirurgians reben de la indústria dos-cents milions de dòlars anuals per promoció i utilització de tecnologia sanitària sovint ineficient i innecessària.

—Al llibre expliqueu una anècdota que impacta: l’entrada de mòbils a la sala d’operacions. Això ho heu vist?
—I tant. El cirurgià en un moment determinat pot no contestar, però l’anestesista sí, o la infermera circulant. Hem assumit que no es pot viure sense això. El mòbil és la malaltia del segle. Una addicció. No li pots treure el mòbil a ningú. El mòbil està assumit dins la sala d’operacions.

—Com interpreteu la gestió que s’ha fet de la covid?
—Ens agafa per sorpresa i arriba en un moment de relativa estabilitat sanitària. Un primer punt feble ha estat la informació. Primer, la provinent de la Xina, que potser no era verídica del tot. I després, la que arribava va ser menyspreada per l’OMS, que en els primers compassos va dir que no tindria cap implicació. Un altre punt feble és que hem vist que tenim un sistema sanitari que no està preparat. No tenim agència de salut pública i l’estructura de l’assistència primària és molt deficitària. De fet, la inversió en assistència primària ha caigut molt més que l’hospitalària, perquè els beneficis industrials es fan a l’hospital. Les inversions als hospitals creixen perquè la pressió industrial és brutal. Els gestors sanitaris no volen afrontar la industrialització de la medicina. Tampoc no l’entenen. I compren aparells i tecnologia que té poc d’impacte sobre la salut dels pacients i menys encara de la població. I si tu tens un robot, jo en tinc dos.

—Tenim robots, però no tenim màscares ni guants. I no tenir màscares ni guants va matar gent de covid.
—Exacte. Hi ha hagut un problema d’informació, de l’OMS i espanyol, també occidental, que no estem preparats en medicina primària i de família i que no tenim agència de salut pública. Es destinen diners a llocs que tenen poc impacte en la salut. Mira, per exemple. Artur Mas va reduir el 20% de la despesa sanitària. Això ha tingut un impacte nul sobre la salut dels catalans. Si redueixes el 20% de la despesa sanitària de Moçambic, allò és una epidèmia d’Ebola. Aquí, poca cosa. Tens un marge. Aquí s’allargaran una mica les llistes d’espera, allà una exploració es farà en vint-i-cinc dies i no en quinze. Però no serà un desastre. Fixa’t en les inversions en oncologia. Grans despeses per a guanys de vida molt curts. Per a mi aquest va ser un dels motius de l’escàndol Baselga: home que va collar els caragols de l’oncologia fins al límit del malalt moribund perquè el negoci en aquesta especialitat és brutal.

—Sou dels pocs que han fet escrits crítics sobre Baselga.
—Efectivament, a Política & Prosa. Baselga, quedi clar, va ser un bon oncòleg. Però estava íntimament implicat amb la indústria farmacèutica i la medicina privada. Un periodista del New York Times el va posar al punt de mira i li va destrossar la carrera. L’oncologia, la cardiologia, els nounats, són especialitats que es belluguen en els límits de la vida i que són altament explotables econòmicament.

—El negacionisme amb la covid, com l’interpreteu?
—És un fenomen que neix amb alguna base solida. Els vaccins s’han hipertrofiat, se n’han venut per a malalties altament infreqüents i alguns són ineficaços. El negacionisme s’agafa d’aquí i el segon pas és el deliri. El negacionisme extrem nega la malaltia infecciosa. Nega el virus i el bacteri. És un moviment altament irracional, que nega les proves científiques més clares.

—Com heu vist AstraZeneca?
—Es mor més gent per prendre massa paracetamol o massa ibuprofèn que no per aquest vaccí. La gent acaba agafant por d’una cosa altament improbable. Però el cultiu hi és. Juga la part industrial i política de la gestió. Veus també quins polítics fan servir la pandèmia per enfrontar-se entre si. A l’estat espanyol, lamentablement, hem tingut molts exemples d’utilització de la pandèmia per a la polarització. Argimon deia l’altre dia que a Catalunya s’haurien mort set mil més si haguessin fet les coses com Ayuso. I Revilla, que ells són els millors. És curiós de veure com han reaccionat d’una manera poc lleial la majoria de polítics. Per sort hem tingut el Consell Interterritorial, on hem fet un assaig de govern federal. I sembla que ha mantingut una certa coherència, per intentar d’evitar els versos lliures.

—Molt lluny d’Alemanya, on sí que han estat realment federals. I on Merkel no imposava, sinó que demanava, consultava. Federal de debò.
—Alemanya té vuitanta anys d’experiència federal. I aquí, i jo sóc fundador del moviment federalista a Catalunya, va per llarg. No veus l’ambient propici, no. Es necessita, per una banda, lideratge i per l’altra, lleialtat i ganes de cooperar. Aquí l’espectacle que ha donat la política més aviat és de confrontació continuada.

—Heu escrit un llibre després d’una llarga experiència.
—Vaig estar deu anys a Bellvitge (1975-1985), vaig estudiar a Newcastle, Lió i Minneapolis. I del 1985 al 2019 a l’Hospital del Mar. Trenta-cinc anys en què vaig mantenir activitat clínica continuada, tot i fer de cap de departament. Feia entre tres i cinc operacions la setmana. Vaig començar de cirurgià general (bàsicament digestiu), fins que em vaig especialitzar en cirurgia endocrina el 1995, i vaig ser fundador, i poc després president, de l’Associació Europea de Cirurgians Endocrins.

—Dins el quiròfan quina evolució heu vist?
—Allò de fumar dins el quiròfan ja no ho vaig veure. Va durar fins els anys cinquanta. Han canviat els aparells i les anestèsies. Com ha guanyat seguretat l’anestèsia! La mortalitat per anestèsia ha caigut en picat. Després, hem vist la introducció de la cirurgia laparoscòpia, que et permet en alguns casos d’operar sense necessitat de fer grans incisions. Operes amb tubs d’endoscòpia, amb pinces molt llargues, sense necessitat d’obrir molt, per dins els tubs.

—Davant la mort, quins perfils heu vist?
—El cirurgià davant l’estrès té tres perfils: hi ha qui davant el problema amaga el cap sota l’ala; hi ha qui mai no frena i tira endavant; hi ha qui demana ajuda a qui en sap més.

—També heu vist l’entrada de la dona als hospitals.
—Entre 1975 i 1985, a Bellvitge no hi havia cap dona al servei de cirurgia. I ara en són el 60%. A l’Hospital del Mar, quan jo vaig arribar, dels dotze cirurgians, una era dona. Ara deuen ser-ne set o vuit de plantilla i prop de la desena com a MIR. I pujant. Pensa que a la facultat de medicina entre el 80% i el 85% són dones.

—Hi ha diferències a l’hora d’operar, entre homes i dones?
—Algunes diferències de gènere hi són, però menors. La dona és més dubtosa. I l’home té el problema contrari: dubta massa poc. És massa aventurer. Les dues actituds generen errors quan operes. Però al final, els errors d’uns i dels altres donen resultats pràcticament similars. Hi ha força estudis sobre això.

—Quant guanya un metge a l’estat espanyol?
—Un metge amb deu anys d’exercici, fent algunes guàrdies, guanya entre quaranta mil euros i seixanta mil bruts l’any. A Europa és dues, tres, quatre vegades més. Aquests anys s’han presentat dos o tres candidats per cada plaça de MIR, i mentre sobrin graduats els salaris no milloraran.

—A les infermeres els passa igual?
—No. D’infermeres en falten, perquè hi ha massa metges. Un terç dels metges haurien de ser infermeres. Ho veia cada dia. Què fas tu, que sigui feina de metge? Però l’estat espanyol és un indret de caps i no pas d’indis.

—En trenta-cinc anys d’experiència, un aspecte positiu?
—Fer compatible la feina assistencial, clínica, amb la docència i la recerca científica. M’ha agradat d’aportar coneixements que han canviat la manera de tractar els malalts. Per exemple, a Bellvitge vam demostrar que les infeccions que s’originen als catèters, en lloc de venir per fora de la pell, venien per dins. Les mesures de prevenció no funcionaven fins que no les vam canviar. També fer veure la importància de les glàndules que regulen la calci a la cirurgia de la tiroide. És molt important que aquestes quatre glàndules siguin respectades per evitar una baixada de calci a la sang. També he contribuït a millorar el maneig de l’obstrucció biliar i de les complicacions infeccioses de la cirurgia.

—I l’experiència negativa?
—Patir la politització de la medicina pública. I de la universitat. Qui gestiona, al final, la sanitat? I et diria, qui gestiona, al final, la universitat? Els partits polítics que dins la sanitat han trobat una gran menjadora per a la seva gent i la casta acadèmica. L’any 1992, per una conxorxa político-acadèmica, em van suspendre les oposicions a càtedra. Curiosament, la vaig guanyar vuit anys després gràcies al sistema d’habilitacions que va posar en marxa Aznar amb tribunals triats per sorteig. L’Hospital del Mar, acabats els Jocs Olímpics, va incórrer en un deute de tres mil milions i van fusionar-lo amb l’Hospital de l’Esperança. La gent independent de la política, com jo i més col·legues, vam quedar relegats per maniobres combinades entre Xavier Trias i Joan Clos, que van supervisar les places més significatives a favor de col·legues amb carnet. El gerent del meu hospital, l’any 1989, va haver d’acomiadar un excel·lent oftalmòleg per la pressió de Convergència i de la Fundació Diana Garrigosa, que va interferir perquè no passés les oposicions a professor titular. A principi de segle, la plaça de cap del servei de cirurgia va ser pactada entre Júlia García-Valdecasas i Joan Clos. I te’n podria posar desenes més d’exemples d’expulsió del talent i del professionalisme a favor de l’adhesió dels directius. I no parlem del 3% que de ben segur, d’una manera o una altra, va parasitar la sanitat on hi ha el gruix de la despesa pública. No és un partit o l’altre. És el sistema.

—Voleu afegir-hi res?
—M’agradaria que tot això arribés a la gent jove. És important que coneguin el món sanitari en què volen entrar. És un món complicat, en què s’hi barreja política, economia, indústria, conflictes d’interès i medicina, és clar. Però juguen un partit difícil. I és important d’entendre el sistema i veure la medicina com un producte cultural.