06.04.2022 - 19:31
|
Actualització: 06.04.2022 - 20:01
La vista de despús-ahir al Tribunal Europeu de Justícia va ser plena de matisos. Molts de jurídics i algun que podem interpretar, i que crec que hauríem d’interpretar, més aviat a partir de la política. Molt específicament aquell matís nou sobre les situacions, i les repressions, “sistèmiques”.
Va ser una de les novetats de la vista. La Comissió Europea i Espanya es van treure de la mànega aquest afegit, una mica a la desesperada, de dir –fent referència a les violacions dels drets dels presoners i exiliats catalans– que aquestes violacions han de ser “sistèmiques” per a tenir un efecte important. La trampa és massa evident i en tot cas ja veurem com acaba, però d’entrada els seus defensors ja van rebre una resposta contundent del tribunal. Més que res perquè la lògica de l’argument podria portar un tribunal qualsevol a justificar i acceptar una violació de drets aïllada, sempre que no fos sistèmica. Però això no ho pot acceptar cap estament judicial amb cara i ulls. I amb principis.
Ara, descarregat el tema de la tècnica jurídica, l’argument és políticament molt interessant. Perquè confirma que mentre el conflicte català no torne a ser sistèmic i es veja com a tal, el poder polític europeu farà els ulls grossos, s’agafarà del bracet d’Espanya i au. Cosa que concorda perfectament amb tot això que ha passat aquests cinc darrers anys.
Així, mentre hi havia presoners i mobilitzacions fortes i incidents cada setmana i exiliats originant conflictes, Europa tractava el dossier català amb respecte. Amb por i tot, en algun moment, sobretot l’octubre del 2017, i amb molta preocupació sempre. Però què passa quan el conflicte en compte de créixer, minva, ni que siga aparentment? Què passa quan les institucions catalanes, i els ciutadans, continuem sotmesos a la violència judicial espanyola però els partits i les institucions s’encarreguen de dissipar aquesta violència a còpia de renunciar a enfrontar-se al poder espanyol?
Doncs ho vam viure dimarts, això. Passa que la Comissió Europea, en absència de cap al·licient per a fer res més, fa allò que li resulta més fàcil i indolor: tancar files amb Espanya i fer ulls clucs a unes violacions de dret que sap perfectament que hi són, però que no li lleven la son. Perquè no són tan excepcionals ni perilloses per a la seua imatge com excepcional era tenir tancada a la presó una presidenta del parlament o mig govern per haver permès de votar a la gent.
Perquè ens entenguem, en posaré un exemple concret i actual. Tots sabem que el conseller d’Educació, i vés a saber si el president de la Generalitat i tot, acabarien anant a presó si defensassen el sistema escolar català contra la ingerència judicial espanyola. I tots sabem també que això causaria un enorme problema a Espanya perquè cap estat europeu no entendria que un polític fos empresonat per una decisió política com aquesta. Primer per la desproporció que significaria, però sobretot perquè, precisament, posaria en relleu l’element sistèmic, la persecució específica i concreta contra la nació catalana, contra els ciutadans d’aquest país, contra la minoria nacional, contra els partits independentistes, contra la ideologia republicana, digueu-ne com vulgueu.
Però en compte de fer això el govern català no tan sols ens diu que hem d’obeir sinó que, a més, hem de fer veure que obeïm voluntàriament i sense pressió externa. Per exemple, essent nosaltres mateixos que proposem un pacte perquè el castellà entre en la llei de política lingüística. I amb això l’única cosa que s’aconsegueix és emblanquir la violència institucionalitzada i sistèmica que cau sobre nosaltres: té l’efecte repressiu que ells volien que tingués contra nosaltres però en canvi no els penalitza perquè sembla que no hi ha repressió. I així, per aquest camí, no arribarem enlloc.
PS. A voltes me’n faig creus, quan sent segons quines expressions i arguments en boca dels nostres polítics. El president Aragonès ha argumentat que és millor que regulem nosaltres la presència del català a l’escola que no pas que ho faça un tribunal espanyol. Bé, doncs tres comentaris sobre això. El primer: però de què parlem si ja ho ha fet un tribunal espanyol? O és que la decisió de fer un 25% de castellà cau del cel? El segon: no ens enganyem i no enganyem, per favor; perquè no hi ha cap garantia, ni una, que fent això els tribunals no tornen a immiscir-s’hi quan vulguen. I que exigiran el 50% o el 75% demà o quan ho consideren convenient. I el tercer, si ho voleu, de caràcter més moral: què se n’ha fet dels valors, la ideologia, les raons per les quals els ciutadans et voten, si fer política consisteix només i sempre a obeir? Més precisament, a obeir els teus enemics?
