Sis torturats pel franquisme exhaureixen la justícia espanyola per a jutjar el ‘Billy el Nen’ valencià

‘Et pegava com si fossis un sac de boxa, cada vegada amb més violència, amb una mirada que s’embogia.’ Aquesta frase és de P.G, torturat per la policia franquista. Qui executava els cops era un membre de la Brigada Político-Social, Benjamín Solsona, conegut com el ‘Billy el Nen’ valencià. El 1971, quan acabava de fer vint-i-un any i estudiava primer a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, P.G. va ser detingut de matinada, retingut dinou dies i torturat repetidament. El seu ‘delicte’ era ser afiliat al Partit Comunista. Avui, quaranta-set anys més tard, ell i un grup de cinc persones més presentaran denúncies a València per les tortures i vexacions que van sofrir durant el mes d’abril de 1971. Concretament adrecen les querelles contra l’únic torturador que continua viu, Benjamín Solsona.

Aquest moviment no és gratuït ni tardà, sinó insistent. És una continuació de la querella argentina contra els crims del franquisme presentada per un grup de represaliats de l’estat espanyol. Aquests sis valencians en formaven part i van aconseguir que la causa fos oberta per la jutgessa María Romilda Servini, acollint-se al principi de jurisdicció universal. El 2014, la magistrada va emetre una ordre internacional de detenció de policies i polítics franquistes, entre els quals els ex-ministres Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina (sogre d’Alberto Ruiz Gallardón); l’advocat que va redactar la sentència de mort de Salvador Puig Antich, Carlos Rey González; l’ex-fiscal del Tribunal Suprem Antonio Troncoso; i policies com l’arxiconegut Antonio González Pacheco, àlies ‘Billy el Nen’, i Solsona.

Tot i les pressions d’Amnistia Internacional, la justícia i la classe política espanyola van fer pinya i no van col·laborar amb la justícia argentina. Cap d’ells no va ser extradit. Però els torturats no es donen per vençuts: ‘L’objectiu d’aquest moviment és presentar una onada de querelles conjuntes contra membres de la Brigada Político-Social i continuar cercant justícia en jutjats espanyols. Intentar que algun jutjat ho interpreti d’una manera diferent’, explica a VilaWeb una portaveu de la Plataforma de suport a la querella argentina del País Valencià.

Aquesta interpretació seria que algun jutjat estripés les cartes i no fes cabal de la llei 46/1977, la llei d’amnistia, que impedeix d’investigar les violacions dels drets humans comesos durant la dictadura. El règim va accedir a fer una transició política en canvi de blindar-se judicialment amb aquesta llei. Fins ara els ha funcionat, perquè cap franquista ni torturador no ha passat per un banc d’acusats. Tanmateix, la justícia universal diu que els crims de lesa humanitat no prescriuen i, per tant, qualsevol jutge podria obrir una investigació.

‘No volem venjar-nos, sinó que tenim la necessitat que es recordi allò que va ser una dictadura, i què implicava. I sobretot en aquests temps, cal vaccinar en contra de la banalització de la dictadura i contra el pensament que Franco va ser un senyor que només era una mica eixelebrat’, recorda P.G. En una conversa amb VilaWeb, encara recorda la cara de Benjamín Solsona i el ‘sadisme’ –diu– amb què colpejava: ‘L’havien d’aturar els altres policies.’ P.G va ser un dels quinze detinguts en aquella operació contra estudiants universitaris: ‘A la matinada, com es feia llavors, del 22 al 23 d’abril de 1971, em va detenir. Era afiliat al Partit Comunista a València i, en el meu cas, s’esqueia la circumstància que a casa meva hi tenia propaganda, molta propaganda.’

Dinou dies aïllats i torturats
Aquella operació es va dur a terme durant l’estat d’excepció declarat pel règim amb motiu de la celebració del conegut procés de Burgos. Això va permetre a la policia franquista d’actuar amb total impunitat i ampliar el límit de la custòdia policíaca de setanta-dues hores a durada indefinida. P.G. i companys seus van ser torturats i vexats durant dinou dies. ‘Les tortures van ser contínues durant els primers dies. Normalment eren pallisses en grup: la roda, que en deien. T’envoltaven i et picaven entre tots. Recordo que la primera nit, estant a la cel·la, tenia l’estómac negre pels cops.’

També ens parla de tècniques de tortura a la qual el sotmetien, com la ‘banyera’ o ‘l’ànec’: ‘Et posaven a la gatzoneta i t’emmanillaven les mans per sota els malucs i et feien caminar. D’aquesta manera, els braços i les cames quedaven molt forçats i les manilles se’t clavaven als canells. Quan te les treien, tenies els canells tallats. Era molt dolorós’, recorda amb un fil de veu encara afectat. Els policies sabien fer arribar l’acusat al llindar del dolor i llavors paraven, per continuar interrogant. Si no obtenien el que volien, hi tornaven.

A la cel·la del costat, P.G hi tenia Paco Camarasa, fundador de la llibreria Negra i Criminal, també detingut en aquella operació. ‘Segur que en Paco també formaria part de la denúncia si no hagués mort’, diu. Camarasa, després de passar aquell calvari, va rebutjar totes les declaracions que havia signat i va denunciar les tortures. El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) –reciclat més tard en l’Audiència Nacional espanyola– li va demanar nou anys de presó, quatre per associació il·lícita i cinc per propaganda il·legal. Tots quinze van ser jutjats i el TOP va considerar que l’associació il·lícita no es podia demostrar. Això sí, P.G va haver d’entrar sis mesos a la presó per la propaganda que li havien interceptat a casa seva aquella matinada: ‘Vaig estar uns mesos a la presó i, després d’una amnistia, em van donar la llibertat provisional. Però la investigació de les tortures es van aturar. ‘El sumari va passar d’una instància a una altra fins que finalment va ser arxivat; vivíem en una dictadura.’

La mateixa amnistia que va donar la llibertat a P.G. per uns delictes inexistents, sempre més ha estat l’obstacle que priva d’investigar policies torturadors com el ‘Billy el Nen’ valencià. Ara tornaran a intentar-ho, però la confiança és mínima: ‘No hi tenim gaire esperança. Però som gent que fa molts anys que batallem i, qui sap, potser aconseguim alguna cosa.’ Perquè l’esperança és l’última cosa que es perd.