Sis mesos d’incertesa no són res

Ens hem omplert la boca de tot allò que hem après aquests sis mesos, però encara ho tenim arran de pell, no ens ho acabem de creure. Ho diem, ho repetim, a veure si les paraules prenen cos i es tornen realitat, a veure si deixen de ser lletres encadenades que ens surten de la boca, tapada, i decideixen convertir-se’ns en pensament, però en sis mesos no hem pogut aprendre res fins tan endins, tot ho tenim arran de pell encara. També la incertesa, que ara duu penjada al clatell la maledicció de ser la causa dels mals de tots. Però ella ja hi era, ella sempre hi ha estat.

Que tot se’n pot anar en orris d’un dia per l’altre, en un sol minut fins i tot, hi ha gent que ja fa anys que ho sap. El que ha canviat és el tot, el que hi ha dins del tot. Abans hi havia només el nostre tot, ara és el tot de tothom, és un tot comú que ens fa figa sota els peus. I això costa més d’assumir. Saber que d’un bon gest teu en depèn tanta gent, o pesa i et fa caminar arrossegant els peus o llances lluny aquest pes per no veure’l. Costa tornar a caminar com abans, quan sabies que després d’un pas en venia un altre. Però és que mai ha sigut així: ningú ens ha garantit mai un nombre concret de passos, és només que ara ho sabem més que abans, això, i hem començat a caminar diferent.

I el millor que ens pot passar és que es quedi, que se’ns quedi, que se’ns fiqui a dins i ens empenyi a viure, la incertesa, perquè ja hi era, perquè sempre hi serà. L’hem d’agafar, ens l’hem d’asseure al costat, ens l’hem de mirar de prop i avesar-nos-hi, els que encara no ho havíem fet. Ja no és aquell carpe diem entusiasta de viure cada dia com si fos l’últim, no es tracta d’afegir intensitat al nostre viure, sinó de saber amb tot el cos que és un viure de regal, que l’has de cuidar mentre el tens i tornar-lo quan toqui.

Prou.

És fàcil parlar de manera abstracta, entomar un nosaltres i anar teclejant com qui diu missa, anar emplenant el full de lletres des d’una mena de pedestalet moral que no és sinó un teclat, un cap fresc d’havent esmorzat i de moltes lectures al sarró. La incertesa és un punyal, o una ferida que no es tanca, per a molts. Deixa les metàfores desades al calaix, i el calaix també és una metàfora, i escriu o no diguis res. Escriu amb incertesa, no prediquis més.

Escriu com si demà ja no poguessis escriure, i que alhora no sigui un suïcidi literari. És aquest el repte. Escriu amb la incertesa dins del cap, ben escarxofada un cop ha travessat la pell i l’os. Fes-la teva i llavors escriu. Escriu amb tots els riscos encesos com bombetes al voltant del mirall de l’artista que es desmaquilla després de la funció. La incertesa demana coratge o imposa covardia, tria i escriu. I encara que triïs potser escriuràs el que no has triat. Però deixa de dir com s’ha de viure i viu.

No toquis més aquest nosaltres que va de boca en boca, de mascareta en mascareta, o escriu-li sense sermonejar-lo. O no li escriguis, deixa’l que camini, que encerti el pas o caigui, que després s’aixequi o es quedi ajagut a terra, que dir nosaltres no és salvar ningú ni és descobrir res, és un aixopluc sovint trampós per no encarar el jo que no sap què fer amb la incertesa que ara té les lletres més gruixudes que mai. Només han passat sis mesos, què et penses que has après? Sis mesos d’incertesa no són res.