24.12.2024 - 20:40
|
Actualització: 24.12.2024 - 20:47
The Washington Post · Ruby Mellen i Mohamad El Chamaa
Durant dècades, els sirians van transmetre’s un advertiment de generació en generació: “Les parets escolten.” En cafeteries, taxis i mercats –fins i tot a les sales d’estar–, la majoria de ciutadans recelaven de parlar lliurement per por de ser escoltats per la Mukhabarat, o policia secreta, de Baixar al-Assad. Per a mantenir el seu control sobre la societat siriana, el règim d’al-Assad va estendre les arrels a tots els aspectes de la vida quotidiana. Escombriaires, venedors de globus, companys de feina… qualsevol podia ser un informant del règim.
“La por va arribar a un nivell tan alt que era comprensible sentir que ni tan sols es podia confiar en la família”, diu Ayman Rifai, un jove de vint-i-sis anys que viu a Damasc.
Aquest ambient de vigilància constant va obligar els sirians a improvisar. A poc a poc, els ciutadans del país van desenvolupar un codi que els permeté de parlar de tot, incloent-hi crítiques al règim.
Fossin on fossin, els sirians no sabien mai qui els escoltava, segons que explica l’escriptora Alia Malek. “Hi eren fins i tot quan no hi eren”, diu, en al·lusió als esbirros del règim.
“No es podia parlar del règim de cap manera. Si volíem queixar-nos de res, solíem fer gests amb la mà i assenyalar cap al sostre, en referència al govern”, explica la Maysoun, de quaranta-nou anys, que parla amb la condició de ser identificada solament pel nom de pila perquè tem represàlies dels partidaris d’al-Assad. Si els sirians sospitaven d’algú pròxim, simplement deien: “Aquesta persona fa una lletra maca” –és a dir, és una informant.
La Maysoun no tan sols ha viscut a Damasc, sinó també al Líban i a França. No s’ha sentit mai lliure de les urpes del règim, ni tan sols fora de Síria. Cada vegada que era amb sirians a l’estranger, recorda, solia demanar-se si algú del grup “feia bona lletra”.
La Maysoun i la seva família van fugir de Damasc l’any 2012, en direcció a Beirut. Allí, per primera vegada, la seva filla va començar a sentir les històries de les atrocitats d’al-Assad que els seus pares s’havien esforçat tant per amagar-li.
Un any després, la família va decidir de tornar a casa i s’aferrava a l’esperança que la pitjor part ja havia passat. Però abans d’anar-se’n van sentir rumors que els guàrdies fronterers es dedicaven a demanar als nens qui era el seu polític preferit, com una mena de prova per a calibrar fins a quin punt els seus pares eren lleials –o no– al règim.
Poc abans de desfer el camí cap a Síria, la Maysoun va agafar per banda la seva filla petita i li va dir: “No et creguis això que t’han dit els nostres veïns sobre al-Assad. És un bon home. No saben de què parlen.” Era massa petita per a explicar-li la veritat, recorda.
Quan els rebels, finalment, van fer caure el règim d’al-Assad aquest mes, en una ofensiva llampec que pocs anticipaven, els sirians van sentir que per fi podien parlar lliurement.
“Ara puc fer servir el meu nom real”, diu Thabet Birro, un informàtic de seixanta anys que va créixer a Damasc i ara viu a Dubai. Durant anys, explica, va recórrer a l’ús de pseudònims per poder expressar les seves opinions a internet.
Quan vivia a Síria, recorda, ni tan sols gosava pronunciar la paraula “dòlar” en públic. La gent solia refer-se a la divisa com “allò verd”. Quan les autoritats finalment se’n van adonar, els sirians van començar a fer servir altres termes, com ara “julivert” i “menta”.
Durant bona part del règim d’al-Assad, el comerç amb divises fou declarat il·legal i castigat amb molts anys de presó, un intent de controlar el tipus de canvi entre el dòlar i la lliura siriana.
La por de ser detingut esdevingué omnipresent entre la gran majoria de sirians d’ençà del règim de Hafez al-Assad, el pare de Baixar. D’aleshores ençà, molts sirians passaren a fer servir l’expressió “anar a casa de la teva tia” de substitut de “anar a la presó”. Més de 110.000 detinguts han estat “desapareguts forçosos” del règim d’ençà del 2011, segons dades de la Xarxa Siriana de Drets Humans. Més de 15.000 presoners, paral·lelament, han mort a causa de les tortures rebudes a la presó durant aquest període.
Abdul Alwareth Lahham, de quaranta-cinc anys, recorda vívidament la seva detenció el gener del 2012, tot i que tan sols s’estigué dos dies empresonat. Havia estat detingut mentre participava, precisament, en una protesta multitudinària contra el govern d’al-Assad.
Els guàrdies, recorda, el van apallissar durant hores amb fuets i barres de metall.
“Em va sorprendre els nivells de patiment que pot suportar el cos humà”, recorda.
Lahham explica que va passar-se dues nits assegut sobre el terra dur i fred de la cel·la, on no hi havia ni un sol moble. Explica que va provar d’evitar menjar i beure perquè la cel·la ni tan sols hi havia un vàter.
Lahham explica que sentí una sensació estranya quan va ser alliberat. “Sabia que deixàvem gent enrere, i que alguns d’ells mai no aconseguirien sortir de la presó”, diu.
Un altre aspecte que recorda amb nitidesa de la detenció és el llenguatge, burocràtic fins a un punt paròdic, amb què tots els implicats s’hi referiren. La pallissa que rebé a la presó esdevingué, en boca dels guàrdies, la “festa de benvinguda”. Mentre es recuperava de les ferides, recorda haver sentit els treballadors de la presó alliçonar-lo –a ell i mitja dotzena de reclusos més– sobre el “veritable significat de la llibertat”.
L’ús de llenguatge en codi, certament, no es limitava als civils: el règim d’al-Assad també emprava el seu propi glossari sinistre.
Per citar a sospitosos –fos per a interrogar-los o per a torturar-los–, la policia secreta siriana donava una invitació a “prendre una tassa de te”, diu Malek.
Lahham també diu estar familiaritzat amb tot aquest vocabulari. “A vegades, la policia et podia convidar a prendre cafè”, explica. “Això significava que la detenció seria més intensa.”
Unes altres amenaces eren més directes. “Saps amb qui parles?”, recorda, era una expressió que feien servir sovint aquelles figures de l’autoritat que eren especialment pròximes al clan al-Assad. “Era una frase que posava fi a qualsevol conversa”, diu.
Birro diu que té moltes ganes de tornar Síria, ara que el règim ha caigut. No és pas l’únic: milers de sirians que van fugir del règim ja han emprès el camí de retorn a la seva pàtria. Però fins i tot ara que al-Assad ha estat defenestrat i obligat a exiliar-se, les dècades de terror han deixat empremta sobre la societat siriana.
“Encara tinc malsons en què penso que tot això [la caiguda d’al-Assad] és un somni, i que acabaran venint a cercar-me”, confessa Birro.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
