Siri Hustvedt: ‘Escriure vint minuts el dia millora el sistema immunològic i ningú no sap ben bé per què’

Siri Hustvedt (1955) és una autora i assagista nord-americana amb una prolífica obra tant de ficció com de no ficció. Aquests dies és a Barcelona presentant el seu darrer llibre, ‘La dona que mira els homes que miren a les dones‘ (Grup 62), que aplega assajos amb l’intent de bastir ponts entre art i ciència. Ella mateixa, que va començar escrivint poesia, ha acabat escrivint també sobre neurologia, perquè el món del cervell l’apassiona. L’obra tracta mil temes: de la pintura a Kierkegaard, passant per la segona llei de la Termodinàmica. I tot revestit amb una mirada lúcida. Per als amants de la premsa rosa, dir que Hustvedt té per parella l’escriptor Paul Auster. Siri Hustvedt rep VilaWeb en una sala del Palau de la Virreina, un punt cansada per un matí ple d’entrevistes.

—Maquíssima, la història que expliqueu de Jared i el poder de l’escriptura.
—Aquesta és una de les històries felices. Durant quatre anys vaig ser voluntària en un hospital psiquiàtric de Nova York. Treballava en un llibre on el narrador era un psicoanalista psiquiàtric. Jo sabia molt de psiquiatria, psicoanàlisi, però no tenia experiència clínica. Per aprendre‘n, vaig donar un curs d’escriptura a pacients psiquiàtrics. Cada dimarts, i durant anys. Vaig adonar-me que els exercicis tenien una conseqüència: els estudiants se n’anaven sentint-se millor. La història de Jared és força específica. Un dels exercicis que jo proposava es basava en un poeta i artista visual nord-americà, Joe Brainard. Va escriure un magnífic llibre, titulat Jo recordo. Cada frase del llibre comença així: ‘Jo recordo’. Meravellós. Els alumnes havien de fer el mateix. Escriure frases que comencessin amb ‘jo recordo‘. Un jove a classe va escriure una peça particularment bona. Vaig elogiar-lo dins de l’aula, i després a fora vaig demanar-li si havia pensat mai de ser escriptor. Em va mirar, i em va dir que hi havia pensat. I això és tot.

—Tot?
—Bé. Dos anys després, vaig rebre un paquet a casa. L’obro. Hi havia un llibre. I una dedicatòria: ‘Estimada Siri, gràcies per canviar-me la vida i ajudar-me a ser un escriptor.’ Uau. I un capítol sencer del llibre es diu ‘Jo recordo‘. I allà estava el text que havia escrit amb mi. Era Jared. Va deixar l’hospital, ara escriu, i en la memòria explica que vaig dir-li la cosa que tocava en el moment que tocava. Era un ex-banquer de Wall Street que havia tingut un atac psicòtic. Encara es medica. Que està curat del tot, diria que no. Però sí que crec fermament que hi ha aspectes de l’escriptura, l’exercici en si, tant si ets escriptor com Jared com si no, que tenen efectes terapèutics. I que es poden fer servir en psiquiatria. Perquè escriure és una manera d’organitzar els pensaments. I de polir-los. I qualsevol diagnosi psiquiàtrica té un punt de fragmentació. Per això anem als hospitals: caiem a trossos. L’acte d’escriure serveix per a reconstruir els trossos. És com mirar-se a un mateix des de fora. I veure-hi coherència, en contraposició als sentiments fragmentats. Està estudiat, i encara no saben ben bé per què, que escriure vint minuts el dia sembla que augmenta i millora el sistema immunològic. Són efectes fisiològics. Ningú no sap ben bé per què. Però és una descoberta realment interessant.

—He quedat en xoc en descobrir la sinestèsia tacte-mirall. Vós en teniu. Podeu explicar què és?
—Sempre em fa cosa explicar-ho, però és un fenomen molt senzill. Si veig que algú et toca a tu al braç, per exemple, notaré que algú em toca el meu braç. I en el mateix punt. És l’efecte mirall. Molt lleu, però hi és. Un petit eco. No em passa amb tothom. He de parar atenció. Però si en paro, ho noto. Recentment, un doctor va escriure sobre això perquè ell també té sinestèsia tacte-mirall, i ha escrit unes memòries fascinants. Ell, com jo, també va ser un nen que pensava que això era el més normal del món, i es va adonar, com jo, que semblava que estava en sintonia amb el món [riu]. A nosaltres se’ns fa difícil mirar una pel·lícula plena de bufetades, per exemple. Et ben juro que les notem. Tens empatia física.

—Noteu la bufetada. També la carícia?
—Sí. Ja explico que si acarono el meu marit puc sentir que sóc ell. I quan veig dos enamorats pel carrer, també. Una mare fent un petó al nen. Són sensacions meravelloses.

—Vigileu diumenge, Sant Jordi a Catalunya. Ple d’enamorats.
—Ho sé. Ens ho passarem bé! En qualsevol cas, l’any 2005 van donar-hi nom. Se’n diu ‘sinestèsia del tacte-mirall‘. S’han fet escàners al cervell i s’ha demostrat que sí que alguns tenim respostes cerebrals quan veiem contacte en els altres. Ara, dir que ni em medico, ni es considera cap patologia.

—Canviem de tema. Penso, per tant existeixo, diu el filòsof. I vós dieu que no. Existeixo perquè tu existeixes.
—L’existeixo, si tu existeixes, és un reconeixement de la dependència mútua. Això és part de la humanitat. No existim sense els altres. D’entrada, perquè som fills d’uns altres, d’un pare i d’una mare. I, per mi, la realitat col·lectiva de la societat es basa en aquestes realitats fisiològiques. Som animals. Rates, en molts aspectes. Diferents, en uns altres. Som animals socials i no millorem sense els altres. De fet, el desenvolupament del cervell està profundament vinculat a l’estímul dels altres.

—Diuen que si a un infant l’alimentes però ningú no el toca mai, acabarà morint-se per manca de tacte.
—Sí. Es pot morir. És una síndrome coneguda i documentat moltes vegades. Hem de reconèixer que el desenvolupament emocional, i del cervell, depèn també de l’estímul tàctil. I si no respons a un infant amb els ulls, o la veu, també pateixes. T’has fixat en la manera com parlem els nens? Doncs, és crucial per al seu desenvolupament.

—No m‘ho digueu, que jo sóc dels pares que em nego a parlar de cotxets i colorets i amiguets.
—Si parles a un infant com si parlessis a un adult, de fet, es retarda el desenvolupament. El to de veu, la cançoneta, és part vital del desenvolupament. Hi ha un estudi preciós, fet per una científica que admiro, Ruth Feldman, que posava mares i infants que no es tocaven. Doncs, demostra que de seguida regulen mútuament els batecs de cor. I un altre experiment, que es pot trobar a la xarxa, Still Face. Acaren un infant i sa mare. I demanen a la mare que no mostri cap emoció. Cap. Doncs, trenca el cor de veure com l’infant desesperadament intenta que la mare interactuï. Ho intenta i ho intenta. Mou els braços, la busca amb la mirada i, si no se’n surt, en pocs minuts li agafen atacs espasmòdics i, finalment, trenca el plor i cau en el profund silenci. És una demostració impressionant de la necessitat de rebre interacció.

—Passem al món de l’art. Parleu de com pot ser que es paguin milions en peces d’art. Això ens explica l’art, o el capitalisme?
—Ens diu com funciona el valor. No tens un quadre, tens un Picasso. Jeff Koons és gairebé sinònim de comprar diners. És fascinant, per mi, que ell vingués de Wall Street. Sabia com funcionen els diners, que d’alguna manera és una ficció. Les accions pugen quan la gent està alegre. Cauen quan hi ha alarma o pànic. Especialment en els objectes d’art, és una qüestió de creure-hi.

—Hi ha el trist experiment que expliqueu de …
—Del vi! El vi és més bo si l’etiqueta diu que és car. El mateix vi, però a un preu barat, la gent el nota diferent. És que és així. Les parts del teu cervell relacionades amb la gratificació s’exciten molt més que les meves. Bevem el mateix vi. Però la teva etiqueta diu que és un vi molt car. I la meva no. Tu t’excites més que jo. La part bonica és que, en el fons, ens diu que el context és part de l’experiment fisiològic. Ja sigui tastar un vi o mirar un quadre. S’han fet estudis que diuen que si mires un quadre d’un pintor famós, Rembrandt, creuràs que el quadre és més gran. De mides més grans. Si mires un quadre d’un artista desconegut, creuràs que les mides són més petites. Això vol dir que hem de contextualitzar les nostres percepcions. La percepció, doncs, no és passiva. Creem, de manera activa, allò que mirem. Fins i tot les mides!

—Un altre tema. Dieu que l’agressivitat és l’infern per a les dones. Per això us agrada Louise Bourgeois, que en parla?
—No és tan senzill. També hi ha molta vulnerabilitat en la seva obra. Però també agressivitat. És la doble versió, la dialèctica, la tensió, que li admiro. Però, certament, l’agressivitat és l’infern per a les dones.

—I en el vostre cas concret, si odieu algú, com ho expresseu?
—[Riu] Sóc més aviat educada. Una cosa és anar pegant i cridant a la gent. No seria gaire popular. Però en el cas de moltes noies joves, no només es tracta de pegar, sinó que l’agressivitat fa tanta por, que moltes d’elles es neguen a reconèixer-la. En altres paraules: es reprimeix. I això té un preu. En canvi, els homes poden tenir sentiments d’agressió, sense exercir-la, però almenys poden cridar, o el que sigui. I es té aquest reconeixement que la ira, o l’odi, és part de la vida. Podem controlar el comportament, però reprimir la idea d’odi i agressió, crec que és un mal negoci.

—Entre Barack Obama i Hillary Clinton, per mi, la dona era ell.
—Potser sí. Però ell tenia molt més espai per expressar múltiples cares. La masculinitat la té allà, per protegir-lo. Ella, Hillary Clinton, no es podia ni moure. Si mostrava emocions, és perquè és clar, era una dona. I si era dura, aleshores era una puta freda. Si una dona es troba en una situació d’autoritat, donant classes o manant, els límits que et trobes són extrems. Aprens de pressa que et posen límits.

—Als EUA em va xocar l’odi d’algunes dones contra Hillary Clinton. No ho havia vist amb negres i Obama.
—És un greu error pensar que les dones no odien altres dones. I que no tenen els mateixos prejudicis que els homes. Sovint, els tenen. Són sentiments conformats culturalment. Qui es pensa que és? Això és el que va rebre Hillary Clinton. Personalment, em va xocar exactament el mateix que a tu. L’odi que algunes dones tenien contra ella. Uau. Qui es pensa que és? Millor que nosaltres? Bah! Es pensa que pot ser presidenta dels Estats Units? Que es foti. Si ets una dona, se suposa que has de demanar disculpes. Abans de res, demanar perdó. Doncs, jo no ho veig així. I Hillary Clinton, tampoc. Ja n’hi ha prou, tu. No penso demanar disculpes, jo. Però això vol dir que la gent et castigarà. A no ser que comencis cada frase amb ‘Jo no ho sé… Podria estar equivocada… Ho dic per debatre, però no penséssiu que tinc idees… Només suggereixo que….‘ És la manera femenina. I s’accepta, i a la gent li encanta.

—El subtext. En lloc de dir ‘tanca la porta‘ directament, s’ha de donar la volta: ‘tinc fred‘. I l’altre ja ho entendrà.
—Exacte! Noto una mica de brisa. No la notes, tu?