26.12.2018 - 21:50
El periodista Jordi Joan Baños es dedica de fa anys, com a corresponsal de premsa, a explicar-nos l’actualitat i la realitat del Llevant i més enllà. Ho va fer durant quasi una dècada des de Delhi, a l’Índia, i ara des d’Istambul, a Turquia. Escriure què hi passa és la seva professió, però també té una passió íntima: investigar la relació que es va establir al Llevant entre la població local i els primers europeus que hi van arribar. D’aquesta recerca pròpia, coent-se a foc lent entre reportatge i reportatge enviat cap a Europa, en va sorgir fa quatre anys Meravelles descrites, una fascinant crònica històrica de l’Índia amb una sorprenent història al darrere.
Meravelles descrites per frare Jordà de Catalunya. Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys va ser editada el 2014 per primera vegada en català i, malgrat el temps passat i el ressò relatiu que havia tingut entre acadèmics anglosaxons i francòfons, era pràcticament la carta de presentació d’aquest missioner que, tot i l’evidència del nom, ben poques vegades fins llavors s’havia reivindicat com a català.
En la mateixa línia d’investigació, Jordi Joan Baños va topar amb un altre personatge, nascut a Barcelona el 1809 i, per tant, molt més pròxim a nosaltres cronològicament, però gairebé igual de desconegut que fra Jordà: ‘El nostre home a l’Àsia, Sinibald de Mas, precursor de tantes coses i un dels catalans més universals del segle XIX, encara espera el seu redescobriment al segle XXI’, deixa anar en l’arrencada del pròleg del llibre electrònic Sinibald de Mas. L’Índia i la Xina. Cròniques d’un enviat colonial partidari de l’autodeterminació (Núvol, 2018). De fet, és la primera traducció en català d’un dels més grans orientalistes catalans del segle XIX, amb permís de Domènec Badia i Leblich, Alí Bei. Fins ara, les seves cròniques escrites a Egipte, Turquia i Síria, a més de l’Índia, Malàisia, les Filipines i la Xina, havien estat publicades en alemany, anglès, castellà, francès i portuguès, però restaven inèdites en la nostra llengua.
Per a Jordi Joan Baños, l’escaiença del cent cinquantè aniversari de la seva mort ‘és una bona oportunitat per a reconèixer les seves idees avançades en molts aspectes’. Com ara quines? Va ser un dels primers europeus a defensar l’autodeterminació dels pobles aleshores sotmesos al jou colonial, dels indis als filipins; va ser un dels impulsors del pensament iberista (nascut, com bé destaca l’autor del text, d’una conxorxa de catalans i portuguesos als antípodes de la península Ibèrica: al palau episcopal de Macau), i, fins i tot, va argumentar la necessitat d’un ‘govern universal’. ‘És just reconèixer el seu caràcter pioner i és gairebé un deure rescatar-lo del bagul vuitcentista, precisament perquè, de ranci, no en té res’, assegura al mateix pròleg.
Per demostrar totes aquestes afirmacions, Baños ha optat per traduir-ne un parell d’assaigs: L’imperi anglès a l’Índia i Discurs dels mandarins. El tractat indi va ser una resposta als greus successos del 1857, considerats com ‘el motí’ pels britànics i com la primera guerra d’independència pels indis. Molt abans del naixement de Gandhi, el diplomàtic català profetitzava a mitjan segle XIX: «Conservaran l’Índia, els anglesos? He de dir la veritat: penso que la perdran tard o d’hora. Diré més: tinc la convicció que totes les colònies estan destinades a perdre’s. La natura vol que el govern de la localitat l’exerceixi la mateixa localitat. Els anglesos reeixiran molt probablement a ofegar la present revolta, però els càstigs que ja han infligit als motins, i els que encara infligiran sens nombre ni pietat (si escolten els consells dels diaris de Londres), redoblaran l’odi dels indis. Aquests no consideraran mai els de la seva raça que aniran al patíbul com a res més que víctimes que moren per la independència de la seva pàtria, i juraran venjar-los.»
L’etiqueta de ‘precursor del dret d’autodeterminació dels pobles’ es va refermar posteriorment amb escrits a les Filipines, un arxipèlag aleshores sota domini espanyol i que ell defensava que calia abandonar o vendre’l als Estats Units per dedicar-ne els guanys a modernitzar els ferrocarrils i les infrastructures d’Espanya.
El capítol elegit del pas per la Xina també és una reflexió sobre el colonialisme, l’intervencionisme, la sobirania i l’autodeterminació, amb l’al·licient afegit que fa referència a un territori que, un segle i mig després, es torna a configurar com el centre econòmic del planeta. Als seus texts i informes, el diplomàtic barceloní fa un gran esforç per a posar-se no sols en la pell dels mandarins, sinó fins i tot en la seva ment, per situar damunt la taula una veritat: ‘Que els pobles xinesos i cristians ni es coneixen ni s’entenen mútuament.’ Unes reflexions sorprenents per a l’època i que, en si mateixes, constitueixen un gran antídot contra els prejudicis racials i culturals.
Jordi Joan Baños, en la magnífica contextualització de la vida i l’obra de Sinibald de Mas, explica que, quan es va morir a Madrid, l’any 1868, ‘estava a punt de convertir-se, no en teòric de la descolonització, sinó en agent actiu d’aquest procés’. «Efectivament, quan va morir a Madrid, procedia de la Xina amb destinació a Lisboa. La seva missió secreta, un encàrrec directe del govern de l’emperador Celestial, era negociar amb els portuguesos la recuperació per part de la Xina de tots els seus drets sobre Macau per una suma que devia ser molt important. […] D’aquesta manera, Sinibald de Mas hauria pogut posar en moviment el rellotge de la descolonització a l’Àsia. En el cas de Macau, avançant les busques una barbaritat: cent trenta anys, ja que els portuguesos van retornar la seva última colònia a la Xina el 20 de desembre de 1999, i van tancar així un periple colonial de cinc-cents anys a l’Àsia.»
No és pas l’única revelació sorprenent del volum present. L’apèndix Sinibald, poeta a Palmira, també dóna molt de joc, llegit amb perspectiva històrica.
En conjunt, la seixantena de pàgines del llibre de Jordi Joan Baños constitueixen un reconeixement personal, amb voluntat col·lectiva, d’un personatge no valorat correctament al seu temps i gairebé oblidat a casa nostra fins que el periodista i escriptor Joan Perucho s’hi va fixar als anys vuitanta. I, casualitats de la vida, un mes després de la publicació de Sinibald de Mas. L’Índia i la Xina ha aparegut, dins la fascinant Història mundial de Catalunya coordinada per Borja de Riquer, un article signat per David Martínez-Robles amb un títol paral·lel: Sinibald de Mas, ambaixador a la Xina i agent de l’emperador.
