La sínia dels condemnats

“I, entremig, el gran ramat menat al tedi, la vulgaritat i el conformisme, mentre el nostre futur alcalde, senyor Tris-Tras-Tres, o la nostra futura alcaldessa, la senyora Cris-Cras-Cres, i futurs socis de govern, els senyors Bris-Bras-Bres o Fris-Fras-Fres, deixen que els taurons maneguin la ciutat cofoia, i una nova casta sacerdotal d’urbanistes fa perdre el tremp moral als néts desmemoriats dels burgesos compassius de la Setmana Tràgica, mentre tiren a terra el barri que ens envolta amb un hòrrid sotragueig de màquines, una ceguesa d’excavadores, i una amenaça de grues altives que ens arraconen a les golfes de la ciutat en destrucció… I no, no ens faran fotre el camp, els fills de puta de la immobiliària no aconseguiran fotre’ns fora, ho juro pels meus morts, no farem com els conills que van fugir, ja ens poden enviar els cabrons vociferants dels pinxos nazis, protegits per policies, que no ens avindrem amb les falses fallides inventades per no pagar gent indefensa. Res no els atura, els amos de la ciutat i els seus esbirros, les víctimes humanes que s’han d’oferir al Déu Devorador de l’Especulació ja han estat capturades… Sí, aquí tenim la fúnebre figura vestida de frac guaitant des de les altes parets, els ulls terroríficament desorbitats per clavar-se en l’ànima de la pobra gent, el monstre que s’inclina damunt un bloc de cases velles i les arrenca dels seus fonaments, nou Saturn que menja figuretes de la gent del barri de tota la vida, les caga sense temps de pair-les i les fa davallar cap al no-res pel tobogan dels seus amos: ‘Jo també he de menjar i no foto la penya fora de casa seva! Resisteix!’. Qui es podrà pagar una casa decent amb la pensió mínima mentre els executius de les constructores Tocsa, Docsa, Kopsa es disposen a refer la ciutat esventrada, contractar obres per milers de milions, cridar sense pudor als restaurants selectes que l’obra gran es guanyarà modificant les condicions de licitació amb diners pagats a qui pugui canviar tot allò que calgui canviar, augmentant la rendibilitat de les obres en marxa, imposant la coneguda fórmula del fait accompli que cap administració no podrà rebutjar… I nosaltres els diem: ‘És un joc d’estúpids, disposar reglaments que la gent trencarà, convencen tothom que seguir el joc és difícil, però, possible…? Com pot ser possible de seguir un joc en què el teu adversari dicta les regles, i aquestes es contradiuen fent-ne donar mil voltes per aconseguir allò que exigeixen que tinguis, i no t’ho volen donar, i tu no vols posseir? Deixa de sentir llàstima pels pobres, pels immigrants, pels sense-sostre, i comença a sentir ràbia, ràbia, ràbia, ràbia, ràbia! Il·legal, i kè? Il·legal, i kè? Il·legal, i kè?’

Entretant, els nostres representats polítics voldran tapar-se les vergonyes muntant reunions multiculturals i esdeveniments mundials, worldmobiles i copamèriques, ai, ciutat de congressos i concerts senils! Ai, ciutat escanyada i dòcil! Ai, ciutat de tramvia i patinet! Ai, ciutat turística i resseca…! Mentrestant, els poderosos liquiden el planeta i un poble desgraciat, petit i poca cosa com el nostre, que no sap defensar la cultura i la llengua pròpies, com podrà servir de mirall o ser un exemple per a uns pobles encara més desgraciats i més trepitjats que no pas ell: potser fent el fatxenda, perquè els seus portaveus parlen anglès, quan pertanyen a un país engolit per la cultura sense rostre que tot s’ho empassa i tot ho caga? És clar que, si hi ha calés pel mig, els purs que de bon començament s’hi rebotaven, que després clamaven jeremiades d’indignació per placetes i carrers, que després es reciclaven amb cendra comuna, i que després ocupaven poder amb vots corromputs, ara s’ajupen, bo i entonant lletanies, abans de passar el platet perquè els deixin fer, posem per cas, fòrum de religions i de mites i de mestissatges i de paus i de gèneres, mentre els antiavalots de la guàrdia urbana esbatussen criatures i detenen monitors d’esplais, el món esdevé un gran fossar al nostre voltant, i la pobra gent, que hauria de sortir al carrer, cridant: ‘I tu què fas, mou-te, beneit!’, es limita a remugar amb paperetes d’estrassa…”