‘Sine ira et studio’

He deixat passar mesos abans d’escriure aquest article a fi que ningú, ni jo mateix, no pogués pensar que era una reacció a cop calent a un abús que suposo habitual als mitjans de comunicació espanyols. Un abús que, els qui s’hi han trobat, accepten amb la paciència o la impotència amb què se suporten les dictadures. Em refereixo a la manipulació de les paraules, a la distorsió tendenciosa de les quatre frases esgarrapades a la bona fe per un periodisme combatiu que no té res a veure amb el deure d’informar, aclarir o explicar.

Quan el febrer passat el diari El País em va enviar un breu qüestionari per a un article ‘d’anàlisi’ sobre el ‘procés’ vist des dels Estats Units, me n’havia d’haver malfiat. Però el nom del periodista em va semblar un aval. Durant un temps havia estat el contacte per a les meves col·laboracions en un altre diari. Ara, per experiència jo hauria d’haver sabut que l’agenda d’un rotatiu preval damunt el criteri, i fins l’ètica, dels col·laboradors.

Les respostes que vaig donar a les quatre preguntes eren prou matisades i no pas tan llargues que no es poguessin incloure senceres a ‘l’anàlisi’ per a la qual em demanaven l’opinió. El qüestionari, però, era una pantalla o, més exactament, una trampa per ficar-me dins un suposat lobby, juntament amb un grapat de persones amb qui, en honor a la veritat, no tinc cap relació. Com que les coses no passen mai perquè sí, no pot ser casualitat que l’article aparegués amb el rerefons de la polèmica per la conselleria d’Afers Exteriors, que tanta angoixa ha creat i crea a l’estat. Dit d’una altra manera, que hi hagi independentistes a les universitats nord-americanes d’elit representa un problema. Cal, doncs, tenir-nos identificats i sobretot classificats.

Per ser just amb el periodista, he de dir que l’expressió lobby apareixia al títol de l’edició espanyola del diari, i que, interpel·lat sobre aquest punt, l’autor se’n va excusar dient-me que li havien retocat el títol i que ell mateix n’estava molest. Però, havent-li preguntat si se n’havia queixat a la redacció (noblesse oblige), em respongué amb el silenci. En realitat, d’abús, ja n’hi havia una bona dosi a l’article.

El qüestionari no havia estat sinó un esquer per a atrapar alguna frase vistent i fer-ne una instantània. L’autor extrapolava un parell de cites de les respostes breus, però tanmateix matisades, que jo havia donat a quatre preguntes disparades a boca de canó. D’una de les respostes, n’aprofitava la crítica a la proposta del president Mas de fer de Catalunya una Massachusetts europea, però n’ometia la major part, que transcric aquí:

«El procés català no és un sistema ideològic i ara com ara ni tan sols és una estructura política. No hi ha paral·lelismes amb els Estats Units si no és al món de les metàfores maldestres: ‘Catalunya serà la Massachusetts europea’, i similars contes de fades. Però, com a nació fundada en l’esperit de llibertat individual i de responsabilitat individual, els Estats Units són un exemple molt potent per a una part de la societat catalana que s’hi emmiralla. És clar que n’hi ha una altra que és rabiosament antiamericana i somnia un retorn als menjadors col·lectius dels anys 30. I encara n’hi ha una altra que té per ideal l’estat funcionarial, abusivament legalista i improductiu que té per origen el km 0 i que s’ha instal·lat a la mentalitat catalana d’una manera possiblement irreversible.»

‘L’anàlisi’ també silenciava aquesta reflexió referent al debat entorn de la llengua, que alguns mitjans han alimentat irresponsablement:

«Els Estats Units tenen una idea de nació molt difusa, molt oberta, però molt potent, on el pragmatisme no ofega el sentiment nacional ni anul·la la solidaritat que plana per damunt de les grans divisions ideològiques, econòmiques i racials. La llengua no és sols un sistema comunicatiu i un arxiu moral dels parlants; és l’espai creador per excel·lència, i doncs el fonament primer de la llibertat.»

I no recollia la resposta a la pregunta, de pur tràmit, sobre què m’agradaria que la nova Catalunya assimilés del model polític dels Estats Units, malgrat que hauria pogut orientar els que de bona o, més sovint, de mala fe confonen el respecte per les col·lectivitats humanes amb nacionalisme. Deia:

«M’agradaria molt que Catalunya pogués reconstruir la confiança bàsica entre les persones, el sentit de responsabilitat, el valor fefaent dels contractes i la paraula donada, i que aconseguís generar el sentit de pertinença a una comunitat que és anterior a l’individu i que no acaba en ell, única manera de fer coses en comú a llarg termini.»

En canvi no va desaprofitar la frase que més podia gratificar l’antiindependentisme d’El País:  ‘Penso que hi ha una correlació estadística entre maduresa intel·lectual i sobiranisme.’ Quan vaig escriure aquesta frase era conscient que oferia un blanc a les reaccions hiperestèsiques dels que busquen carregar-se de raons que no tenen. I així fou. Ara bé, la frase parla textualment de ‘maduresa intel·lectual’, no pas de ‘intel·ligència’, com van afanyar-se a traduir persones poc curoses amb la llengua. Ni vaig parlar d’intel·ligència ni vaig suggerir que calgués ser professor universitari o res equivalent per a defensar la independència dels pobles. Per què, doncs, emprar aquesta expressió? Senzillament, perquè és d’una evidència esclatant que la societat catalana ha madurat políticament, passant de la resignació poruga a assumir el propi destí. I ho ha fet respectant el principi de realitat, i respectant l’adversari. La majoria dels actuals independentistes hem passat per fases anteriors de la reivindicació. Hem estat autonomistes quan la paraula ‘autonomia’ tenia un sentit precís i innegociable; federalistes quan els qui ara se’n diuen no tenien el concepte al seu arsenal ideològic; confederalistes quan ens donaven peixet amb l’Espanya plurinacional, després reduïda a l’Espanya plural, però mai amb sobirania compartida. A cop de desengany, molts ens hem graduat independentistes. Ha estat un deixondiment col·lectiu del somni dogmàtic de l’espanyolitat.

D’acord, la societat catalana ha madurat, em diran. Però per què afegir l’adjectiu ‘intel·lectual’ a aquesta mena de saó, exposant-me a tergiversacions interessades? Madurar és un verb polivalent; es madura de moltes maneres. A l’independentisme no s’hi arriba per cap essencialisme determinant, sinó pel fet de disposar d’una informació i ser capaç de processar-la. Nova objecció: que no en tenen, d’informació, els ideòlegs de la supeditació a l’estat? I no són capaços d’analitzar-la? Evidentment que sí. Una altra cosa és a quin marc interpretatiu la refereixen i a quins objectius la supediten. No en qüestiono la intel·ligència però sí la independència de criteri. Quan no són patriotes espanyols, independentistes d’una altra nació, són ‘culs llogats’, i la seva dependència obliga a matisar-ne la maduresa no pas segons el meu criteri, sinó el d’algú tan poc suspecte de particularisme com Immanuel Kant, que definí ‘il·lustració’ precisament com a maduresa intel·lectual: ‘Il·lustració és la sortida de l’home de l’estat d’immaduresa autoimposada. La immaduresa és la incapacitat de fer servir el propi enteniment sense ser guiat per altri.’ Kant utilitza la paraula Unmündigkeit, que vol dir ‘minoria d’edat’, però també dependència, manca de capacitat o de llibertat per a prendre decisions per un mateix. I justament allò que vol la nova majoria independentista és poder prendre decisions per ella mateixa. Defensa l’anomenat dret de decidir, més ben conegut arreu per dret d’autodeterminació.

Certament, podria i ara voldria haver-me estalviat l’adverbi ‘estadísticament’, que insinua estar en possessió d’unes enquestes que tindrien en compte la variable ‘maduresa’ respecte de l’opció política per la independència. Però fixar el desacord en aquesta interpretació és agafar el rave per les fulles. Diguem-ho a l’inrevés i ens entendrem millor: la correlació observable i sovint observada és la que hi ha entre descobrir factors abans desconeguts per ignorància, por o comoditat i assumir la responsabilitat del propi destí. I al contrari, la desinformació, el menysteniment, el recurs fàcil a l’insult, i l’exercici de desmemòria incapaciten per sortir de la dependència respecte d’un estat objectivament hostil.

Encara em queda un greuge substancial amb l’article d’El País. Segons el qüestionari hi ha més catalans implicats en la independència de Catalunya als Estats Units que no pas en altres països. I encara afirmava que la majoria són propers a CDC. La meva resposta començava d’aquesta manera: ‘Desconec les xifres relatives de suport al sobiranisme entre països fora de Catalunya. Per tant, he d’assumir que vostè les té i contestar-li en base a la hipòtesi d’aquestes xifres.’ No era pas jo, doncs, qui especulava amb l’estadística, sinó el diari que em demanava d’opinar d’acord amb unes dades que em presentaven com a objectives. Jo deixava prou clar que la resposta era condicionada a la fiabilitat d’allò que em proposaven. I encara, en vista de la voluntat de posar-me dins el sac ideològic de CDC, responia que ‘al meu entorn, jo no diria que els catalans siguin més propers a CDC que a unes altres formacions. Per raons professionals tracto més aviat amb catalans joves, i aquests no solen fer-se gaire il·lusions respecte de CDC’. I afegia que, si la dada era certa, potser s’havia d’atribuir al fet que fins aquell moment CiU havia monopolitzat l’acció exterior i els suports als empresaris.

L’article era un míssil a les relacions exteriors del govern català i un intent groller de presentar unes determinades persones com a part de l’aparell ideològic de CDC. No puc parlar pels altres, però sí que puc dir de mi mateix que fa temps que sóc massa lluny de l’escenari hispànic per sentir-me implicat en els partidismes català i espanyol. Com l’article no s’està d’assenyalar, vaig donar suport a la candidatura de Junts pel Sí. Però vaig fer-ho independentment de la composició política, sabent que, a l’àmbit professional que m’és propi, donar la cara per la llibertat de Catalunya té un cost. Ara, un periodista informat de la meva passada col·laboració a la premsa catalana hauria de saber que el meu apartidisme i independència de criteri posaren fi a aquella relació. En canvi, aquest mateix periodista no tenia cap obligació de saber que, lluny de servir cap lobby, jo havia rebutjat peticions d’organitzar actes a la meva universitat en benefici del president Mas, d’un destacat polític d’ERC i d’una representant de l’ANC interessada a promoure el ‘procés’. No pas per incompatibilitat amb les persones, sinó perquè penso que la política sols hauria d’accedir a les universitats en actes inequívocament acadèmics. Ho fou la conferència del lehendakari Ibarretxe que vaig organitzar a Stanford el febrer del 2008, i que tants dimonis va posar en dansa dins i fora dels mitjans espanyols, inclòs El País. Ni he pas d’amagar les invitacions que també vaig cursar a representants notables de l’espanyolitat, com el ‘pare’ de la constitució Miguel Herrero de Miñón, el qual va negar-s’hi amablement, o el socialista Javier Solana, que no es va dignar a respondre. No crec pas que això em situés dins un lobby del PP o del PSOE a Califòrnia.

La política m’interessa en tant que element explicatiu dels errors i encerts de la humanitat, però em desagrada profundament en tant que condició hobbesiana de guerra de tots contra tots. En canvi, la llibertat i la dignitat dels pobles em semblen exigències èticament inexpugnables, sense les quals el progrés seria una fal·làcia. Ara, aquestes exigències sols assoleixen l’objectiu després d’enormes esforços per a vèncer els atavismes heretats. Intentar-ho és qüestió de maduresa intel·lectual, sens dubte.