25.07.2023 - 21:40
Fa temps que vaig descobrir una nova malaltia cultural: l’he anomenada síndrome d’Estocolm estètica. Afecta sobretot els qui ens dediquem, ja sigui professionalment ja sigui com a diletants, al món de l’art. Però, en realitat, vet aquí la seva originalitat pandèmica sol tenir repercussions en qualsevol persona que entri ocasionalment en un museu enciclopedista o historicista, ni que sigui per refugiar-se de la calor extrema, o visiti algun monument urbà famós. Per tant, és obvi que durant els períodes de vacances, i especialment durant l’estiu, creix l’afectació d’aquesta estranya síndrome.
Ja sé que no em donaran cap premi Nobel per aquest descobriment. Sobretot perquè és una malaltia que els pacients neguen, especialment els qui cobren de l’entramat museogràfic, historiogràfic i patrimonial de l’art. Avui mateix, que per mitjà d’aquest text faig un primer tast del meu descobriment, seré calumniat, però ho acceptaré amb estoïcisme perquè la història de la medicina és plena de màrtirs que, amb el pas del temps, han vist com les seves hipòtesis s’han tornat veritats apodíctiques.
En què consisteix aquesta síndrome? En patiu els amables lectors d’aquesta finestra? Començaré fent unes preguntes. Si acudíssiu a la meva consulta privada, podríem aprofundir en el vostre cas particular, però de moment podeu començar a fer-vos un autodiagnòstic a través de tres supòsits.
Primer estadi. Sou d’aquells que fa una hora o més de cua per entrar en un museu i, després, inverteix menys temps a visitar aquell equipament cultural que el que ha dedicat per entrar-hi? Sou d’aquells que, si això es produeix, es fa una fotografia per penjar a les xarxes i demostrar que ha fet la visita? I sempre oculta que ha hagut de fer cua per entrar-hi?
Segon estadi. Aquest comença a mostrar la gravetat de la infecció. Sou d’aquells que, en comptes de mirar les obres d’art que teniu al davant, es fa una selfie o demana a algun amic que el retrati davant d’aquelles peces que té entès que són les més interessants del museu? Mireu la fotografia que encapçala aquest text: us fixeu que La Gioconda de Leonardo a penes la mira ningú, que la majoria està pendent de retratar la seva presència al museu, però que el quadre els importa un rave? En la malaltia, l’art no deixa de ser una impostura, i aquesta és una de les seves implacables manifestacions.
I arribem al tercer i últim símptoma, aquell en què la infecció és de tal calibre que el pacient no veu l’enemic que el té segrestat, en aquest cas, estèticament. Quan visiteu un museu ple d’obres majestàtiques del passat penseu que us pertanyen? Teniu la sensació que l’entrada que heu pagat per entrar-hi us fa partícips d’aquell patrimoni? Teniu la sensació o, fins i tot, la convicció que aquell passat artístic us representa? Aquí hi ha el moll de l’os de la síndrome.
Unes engrunes de context: quan acudim al museu ens convertim en éssers passius que afirmem impàvids –il·lusos o babaus?– el missatge institucional: la bellesa de l’art és eterna. Per tant, és una bellesa còmoda, sense ideologia, neutral. O aparentment neutral. Perquè en l’origen aquelles obres d’art no haurien estat mai nostres, sinó dels nostres amos o governants. I no hi ha cap raó per a pensar que això no continuï essent així. La institució ho fa bé: mostra l’art que va ser encarregat i pagat per l’aristocràcia, la noblesa, l’església, la burgesia, però nosaltres en sancionem el valor més enllà de tota discussió, segrestats per aquella –diuen– incontestable bellesa.
Quants ateus, agnòstics o creients d’altres religions sancionen obres que no han fet res més que simbolitzar el poder despòtic de l’Església Catòlica? Quantes dones i homes de creences conservadores, si no directament feixistes, deuen haver observat en directe el Guernica de Picasso, primer al MoMA, ara al Reina Sofía, desposseint el quadre amb la seva mirada i la seva acceptació de qualsevol indici de la denúncia que l’obra contenia? Quants votants de partits dictatorials (o que enyoren les dictadures) deuen haver vist al Louvre La llibertat guiant el poble, de Delacroix, i es deuen haver extasiat acomplint el simulacre, l’engany? Quantes i quants feministes deuen haver sortit d’un museu enciclopedista sense adonar-se del paper decoratiu de la dona en la història de l’art, no tant perquè les dones artistes hagin estat elidides d’aquesta història com per la presència de la dona com a objecte de possessió per part dels comitents que van encarregar aquelles obres? Quants demòcrates, al cap i a la fi, no fan cara d’èxtasi davant obres encarregades –o representades– per reis infaustos, cortesans assassins, sacerdots opulents…?
Davant l’art que ve del poder expressem el nostre segrest amb cara de pàmfils. Un segrest complaent, submís. I, per acabar-ho d’arrodonir, no solament no ens n’adonem, del segrest, sinó que ens pensem que som persones cultes i independents. Ja fa temps que Rosa Luxemburg va traçar el camí per a descobrir la malaltia: “La cultura intel·lectual (art i ciència) és una creació de la classe dominant; i l’objectiu d’aquesta cultura és assegurar en part la satisfacció directa de les necessitats del procés social, i en part satisfer les necessitats intel·lectuals de la classe governant.” També Walter Benjamin té passatges en aquesta línia. Però puc dir, sense falsa modèstia, que jo he acabat descobrint el nom de la infecció: la síndrome d’Estocolm estètica. N’estic escrivint un tractat que inclourà totes les cures possibles, entre les quals la primera de totes és arrencar violentament de les parets de les nostres llars qualsevol reproducció d’obres d’art de pintors cortesans (Velázquez i Goya, abans que cap altre) per mirar d’eliminar tota mena de confraternització amb els nostres segrestadors.
He d’acabar amb una alarma. El problema més greu és que aquesta síndrome no afecta només l’àmbit de la cultura, sinó que té unes evidents transmissions en el nostre comportament en l’òrbita de la política. Ho vam veure –o tornar a veure– diumenge passat: quasi tots els partits polítics van fer aparicions entusiastes, com si haguessin guanyat alguna cosa, malgrat haver perdut milers de vots o d’escons. I molts de nosaltres ens encomanàvem d’aquestes alegries. Aquesta és també una prova inqüestionable que vivim segrestats, com quan entrem al museu, i fem cara de suficiència, fent veure –fent-nos creure a nosaltres mateixos–, que aquell equipament cultural guardat per gent uniformada ens pertany. Va parir!
PS: Fa temps, l’escriptora i amiga Imma Merino em va fer conèixer una cita del filòsof Gilles Deleuze que és tota una declaració de principis: “El sistema ens vol tristos, cal estar alegres per a resistir-lo.”
Que passeu un bon estiu!
