La lluita de vint gimnastes amb síndrome de Down per a competir en igualtat de condicions

Cada dimarts a la tarda hi ha vint gimnastes amb discapacitat intel·lectual que tenen una cita. La més important de la setmana i la que no volen deixar perdre per res del món. Al barri de les Corts de Barcelona, a dos quarts de sis, comença a sonar la música i les pilotes, les cintes i els cèrcols s’apoderen de l’espai. Les esportistes de gimnàstica rítmica del Club Esportiu Jeroni de Moragas, que tenen entre dotze anys i trenta-dos, treballen cada setmana per millorar les seves coreografies i poder-les exhibir a les competicions. Una dinàmica aparentment habitual per a qualsevol club esportiu, però que a elles els ha costat anys i anys de lluita.

Sara Suárez és llicenciada en ciències de l’activitat física i de l’esport i és una de les responsables que les competicions oficials de la Federació Catalana de Gimnàstica incloguin les esportistes amb discapacitat. És una fita històrica, però malauradament excepcional perquè encara avui és de les poques que ho fan, juntament amb la de tir amb arc i la d’hoquei: “Som al 2023 i encara hi ha qui se’n sorprèn. Per una banda, volem una societat inclusiva, en què tothom tingui cabuda i en què no fem distincions per cap tret diferencial. Això com a discurs està molt bé, però quan aterrem veiem que no hi ha els recursos, no hi ha els mitjans ni tampoc la mirada necessària”, diu Suárez, que és la fundadora del club i una de les entrenadores.

Tenen i paguen llicència a la federació del 2014 ençà, però no van poder competir fins molt més endavant: “No teníem rivals, no hi havia cap altre equip i la federació no tenia el reglament elaborat… Pagàvem la llicència de manera simbòlica per reivindicar que hi érem”, explica Suárez. Finalment, la temporada 2018-2019, el club de rítmica Sitges-Garraf es va animar a introduir aquesta categoria i d’ençà d’aleshores que han pogut competir entre elles: “Poder participar en la competició ordinària va ser emocionantíssim. Molt bonic, de pell de gallina, finalment vivíem una situació esportiva ordinària. Les esportistes amb discapacitat i sense, petites, mitjanes i grans compartíem gimnàstica. Que, al final, era l’objectiu”, afegeix. Així i tot, encara són els únics dos clubs de Catalunya que han obert aquesta secció: “Qualsevol club té equips masculins i femenins; té equips de totes les edats; té secció de veterans… Doncs ja està! Sembla força obvi, però encara és un tabú”, diu.

Per què gimnàstica rítmica?

El projecte va començar com una extraescolar en una escola d’educació especial, però de seguida Suárez es va adonar que aquestes noies xalaven amb la música i la dansa i que, a més, eren molt flexibles. Combinant aquests tres elements sortia un esport: “La gimnàstica rítmica implica una rutina memorística i una presa de decisions més limitada. Hi ha un factor expressiu molt important i és essencial la laxitud corporal, que és una característica de les persones amb síndrome de Down. Tenia tots els ingredients per a provar-ho”, explica.  De mica en mica, la iniciativa va anar guanyant força i, finalment, van fundar un club independent de l’escola perquè hi pogués anar qualsevol persona, de qualsevol edat i sense que fos un requisit anar a aquell centre. Ara hi ha noies que hi van de Sant Andreu de la Barca, de Molins de Rei, de Sant Vicenç dels Horts, de la Palma de Cervelló o d’Igualada.

Les quatre entrenadores fan la feina de manera completament voluntària, però es queixen de la manca de recursos: “El nostre èxit en el fons és trist. Tenim vint gimnastes i no en tenim més perquè no podem. En podríem tenir quaranta, cinquanta o seixanta, però no les podem assumir. Fem d’entrenadores perquè volem i perquè ens agrada, però això en el fons és trist. La idea és que l’oferta sigui possible sense dependre de la bona fe de la gent. Això no hauria de ser únic. No hauria de caldre que la gent es mogués tant per aconseguir una cosa tan normal com és fer esport”, explica Suárez.

Un dels pilars per a entendre el projecte és la mirada amb què s’ha fet. En compte de centrar-se en què no podien fer, i a partir d’aquí construir amb limitacions, s’ha fet al revés: “Crec que també ha estat clau mirar quines potencialitats tenien elles i veure que una és la flexibilitat i una altra la música, perfecte per a la rítmica. Quan veus que la seva flexibilitat les ajuda en una cosa que els encanta i que, a més, els altres no podem fer ni l’espagat… És meravellós”, explica Núria Gómez, mare d’una de les gimnastes. ​​”Les fa lluir per sobre de la mitjana de la població i això és molt bonic, perquè sempre estem acostumats que sigui al revés. Elles tenen unes capacitats que faciliten aquest esport”, afegeix Suárez.

Molt més enllà de l’esport

En tan sols una hora i mitja d’entrenament per setmana, famílies i gimnastes han aconseguit de crear llaços molt forts i totes coincideixen que la rítmica ha passat a segon pla. “La cosa menys important és la rítmica. És un espai de creixement i, com a entrenadores, veiem la xarxa que s’ha creat, com s’ajuden entre elles. Tenir un fill amb discapacitat és remar contra corrent. La societat no està pensada per a caminar en aquesta direcció i et vas trobant amb moltes pedres que esquives com pots. Però quan et trobes amb més famílies que han passat per aquesta situació, és molt bonic”, explica Suárez. Les famílies han trobat un punt d’unió i un espai per a poder compartir els dubtes, les pors i les inquietuds, però també les victòries del dia a dia: “Per a elles és una oportunitat i per a nosaltres és un punt de trobada. Més enllà de fer esport, s’ha creat una família. Fem xarxa i les experiències vitals de les més grans serveixen d’exemple per a les més petites. Per a elles és trobar-se amb les iguals”, explica Gómez.

De fet, enguany, la gimnasta més veterana ha deixat de ser-ho per passar a fer ajudant d’entrenadora. És una noia a qui el club ha vist créixer perquè va començar quan tenia solament setze anys i ara ja en té trenta-dos: “S’ha fet gran i és molt bonic veure com es tanca el cercle. Per edat crèiem que havia de fer un canvi de rol. Al final, l’exemple més bo són les models, i la simbiosi que es crea entre elles és molt més gran”, diu Suárez. A les famílies això els dóna empenta i els omple d’orgull: “Veure que una de les noies que havia estat entre elles ara les dirigeix és molt emocionant”, afegeix Gómez.

Estel Fusté és una de les gimnastes que ja fa temps que entrena al club. Des que ho va descobrir que la gimnàstica és una part molt important de la seva vida i fins i tot ha animat amigues seves a apuntar-s’hi. Cada setmana frisa perquè sigui dimarts i poder compartir aquesta estona amb les seves companyes: “Ens ho passem molt bé i gaudim del moment”, explica. No sabria quina part de l’entrenament triar: “M’agrada tot. Sobretot, les entrenadores. M’agraden els conjunts, m’ho passo molt bé amb les companyes, ens coordinem. I quan fem qualsevol canvi, ens surt.”

Una part molt especial de l’entrenament és la d’abans de començar a treballar les coreografies, quan totes juntes fan una rotllana: “Mentre ens esperem a ser-hi totes i que sigui l’hora, fem una rotllana i ens posem al dia. És un espai bonic perquè compartim allò que hem fet durant la setmana. Algunes expliquen que han aconseguit de compartir pis, o que han trobat feina. O fins i tot comenten que han canviat de parella”, explica Suárez. “Diem ‘tinc ganes d’explicar una cosa’ i parlem de la setmana; i si hi ha notícies, les expliquem”, afegeix Fusté.

El parany de la inclusió

Tant les famílies com les entrenadores reivindiquen la igualtat d’oportunitats i de drets, però alhora assenyalen que moltes vegades les necessitats que tenen aquestes persones són diferents i que, per tant, requereixen unes condicions concretes. Això vol dir, per exemple, que a vegades calen espais compartits i que a vegades no: “Quan ens excedim amb la inclusió, ens oblidem que els espais d’igualtat també són espais de protecció i espais de seguretat”, diu Suárez. Gómez hi coincideix: “Amb la inclusió passa que han d’estar tots junts, i potser aleshores no valorem les particularitats de cadascú. Crec que no s’han de voler igualar. És com aquella imatge que volta per internet dels tamborets, en què tres persones de tres alçades diferents miren per una tanca. Doncs això. Elles necessiten ser valorades pel que són. Tots hem de poder tenir el nostre espai i no mesurar-nos amb els mateixos paràmetres”, diu.

De fet, en l’esport és fonamental de garantir una situació de partida justa. Per això, en totes les competicions, per exemple, se separen homes i dones: “S’intenta garantir la igualtat d’oportunitats perquè no es generi una situació d’injustícia, que sempre deixa de banda els mateixos. Amb la discapacitat aquesta discriminació positiva encara és necessària i hem d’entendre que cadascú té unes necessitats diferents, però això no vol dir viure-ho al marge o, directament, no viure-ho. Hem de compartir espais, instal·lacions, clubs, competicions… Tot el sistema ha de ser comú i, després, ja decidirem com ens repartim. Ara, de la mateixa manera que a futbol no hi juguen junts els nens de cinc anys i els de dotze i entenem que separar-los és just, doncs aquí s’ha de poder fer amb la mateixa naturalitat”, diu Suárez.

En relació amb això, elles han sabut trobar una solució híbrida: “Fem els entrenaments entre gimnastes i esportistes en què totes tenen una discapacitat i que, per tant, es genera aquest espai de calma, de seguretat, de no judici, de comprensió…, on és més fàcil el vincle. Però alhora, participem en la competició ordinària. Això ens permet de donar visibilitat a aquesta realitat, compartir tapís, compartir jutge, compartir espais i anar obrint aquest camí”, afegeix Suárez. Per tot plegat, demanen que l’esport sigui un espai per a tothom. Elles, amb molt d’esforç, han aconseguit de conquerir la categoria onze; ara només falta que això deixi de ser excepcional.