La Sindicatura de Greuges veu incorrecte que la policia es trobi present en les visites mèdiques

La Sindicatura de Greuges de Catalunya veu incorrecte que la policia es trobi present en les visites mèdiques. L’ens no actuarà d’ofici en el cas Garganté, perquè s’ha judicialitzat, però informa que aquesta pràctica és molt habitual, no únicament a Barcelona, sinó a tot Catalunya. La intervenció del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, denunciant la situació i demanant un canvi d’actitud  dilluns al Parlament de Catalunya, és eloqüent en aquest sentit:

Segons la Sindicatura de Greuges, la presència de la policia, o de qualsevol altra persona, trenca la confidencialitat metge-pacient necessària. Recordem que el regidor de Barcelona Josep Garganté va dir a un metge que visités un pacient privadament, i que el metge el va denunciar per coaccions. En aquesta entrevista, l’adjunt general del Síndic de Greuges, Jaume Saura i Estapà (1966),  diu que les actituds han de canviar, i també parla dels riscs que viuen alguns metges dels centres d’assistència primària (CAP). Jaume Saura és doctor ‘cum laude’ per la Universitat de Barcelona. Ha estat observador de les Nacions Unides. Substitueix Jordi Sánchez, que va deixar el càrrec per presidir l’ANC.

—Un metge ha de rebre un pacient a soles?
—Sí. Un metge ha de rebre un pacient a soles. I en el cas de les persones detingudes, ens basem en allò que diu el protocol d’Istambul, que és un manual de bones pràctiques. Ho té aprovat el Consell de Drets Humans de l’ONU. I tinc entès que hi ha una ordre del Departament de Salut que parla de confidencialitat. Qualsevol ciutadà que vagi a cal metge té el dret que no hi hagi ningú més. Encara més, si el metge et vol fer la visita amb estudiants de pràctiques al costat, ha de tenir el teu permís. La resposta curta? Sí, s’ha de respectar la confidencialitat.

—El protocol d’Istambul diu que fins i tot els detinguts han de poder declarar a soles?
—Totalment. De segur que en el 99% dels casos la lesió pot haver estat fortuïta durant la detenció. Però, si no, el metge ha de poder no tan sols curar les ferides, sinó valorar en el seu comunicat la congruència del relat entre allò que diu el detingut i allò que observa com a metge. Fer això davant les persones que t’han detingut, o que pertanyen al mateix cos, és molt complicat.

—No hi ha excepcions?
—Els casos en què el metge ho demani expressament, o hi hagi raons objectives de perillositat. A més, en els casos de risc els policies es queden a l’altra banda de la porta. No a un quilòmetre de distància.

—Pel que sabeu, la confidencialitat entre metge i pacient es compleix a Barcelona?
—No es compleix mai.

—Mai?
—Mai. Pel que sabem nosaltres, no es compleix mai la confidencialitat. I no a Barcelona, sinó a Catalunya. Pel que fa a detencions, ho preguntem d’una manera bastant sistemàtica quan visitem comissaries de mossos i policia local. I ens quedem bastant sorpresos. Els policies donen per fet que naturalment ells custodien el detingut en tot moment. Fins i tot quan és visitat pel metge. I ni els metges no tenen consciència que haurien de demanar a la policia que abandonés el box. Sí, és una pràctica habitual al centre d’urgències Perecamps, i en general a Barcelona, i a les policies de Catalunya: la visita mèdica del detingut es fa amb la presència de membres del cos policíac que l’ha detingut.

—A França, a Itàlia, etc., també va així?
—No m’atreveixo a respondre-ho. No en tinc dades.

—Aquí teoritzem sobre detinguts. Però ara parlem del cas Garganté. Que jo sàpiga el manter no haiva estat pas detingut.
—Això encara ho fa més sorprenent. La informació que en tenim nosaltres és periodística. La mateixa que tens tu. Pel que he llegit, el ferit va ser portat pels seus companys manters. I com que a Perecamps la guàrdia urbana hi passa contínuament, doncs hi havia un guàrdia urbà per allà i va estar amb ell a la visita mèdica.

—Sabeu si el metge el va rebre a soles, o no?
—Hi ha versions contradictòries. Ara, jo he vist el vídeo, i de la conversa entre el regidor i el metge, n’he deduït que la policia era davant. El metge dóna per fet que la visita anterior es fa en presència de la guàrdia urbana. Opinió personal meva arran de veure el vídeo, que és parcial.

—No em sabreu valorar l’actuació de la guàrdia urbana, en el cas Garganté?
—Diguem-ho així: si realment acompanyaven aquella persona, que no era detinguda, en una visita mèdica, em sembla incorrecte. Però tampoc no ho atribuiria a la guàrdia urbana i prou. És tot el sistema. Fer això és tan habitual que ningú no ho ha percebut com una cosa incorrecta. Si has vist el vídeo, el metge està com perplex que li retreguin que l’ha visitat amb la policia. Però si jo ja l’he vist, ja m’ha dit com havia passat, diu. Per tant, no voldria donar culpes ni suposar mala fe en uns o en uns altres. Hi ha una manera d’actuar de molts anys, que no en som conscients, i per una altra banda hi ha unes pautes i unes recomanacions internacionals de fer-ho d’una altra manera. Hem de començar a canviar d’actitud. Un cop ho expliques, tothom ho entén bastant.

—Un pacient que no es veu a soles amb el metge, pot denunciar-ho? A on?
—Sortim de la meva àrea, que no en sóc expert. M’imagino que sí. Si el president del Col·legi de Metges diu que hi ha una llei espanyola, una de catalana i el codi deontològic que fan complir la confidencialitat, i no es compleix… I si resulta que sense el teu permís hi ha un policia davant, mentre et visitaven, i tu no vols que hi siguin, i malgrat tot hi són, jo crec que sí que és denunciable.

—Passem a un altre aspecte del cas. Coaccions. Veient el vídeo, hi veieu coaccions, del regidor al metge?
—Valorar si hi ha hagut coaccions, que és un tipus penal, se m’escapa. Si això fos una conversa entre tu i jo, et donaria la meva opinió personal, que la tinc. Però jo sóc adjunt al Síndic. I el Síndic no es pot pronunciar sobre això.

—Veieu risc de fuga en el cas que ens ocupa?
—Anava coix! Què vol dir risc de fuga? Sortir a fora per la finestra? En fi. No ho sé.

—Teniu coneixement que els metges visquin en situacions de violència, amenaces, per part de pacients?
—No és habitual. Ara, nosaltres tenim contacte amb gent que treballa a primera línia, als CAP, i et diuen que no és insòlit que un, dos, tres cops l’any aparegui una persona exaltada. No li ha donat la baixa mèdica i es posa violent. O a l’ICAM, que és l’últim recurs quan una persona demana la baixa definitiva. Allà sí que a vegades hi ha situacions d’aquestes. I tant que n’hi ha. Malauradament és així. Per tant, i ho remarcava abans: el problema no és que els detinguts siguin perillosos. Segurament no són tan perillosos com en altres casos.

—Tercer tema. El vídeo va ser enregistrat per un guàrdia urbà. Segons la versió oficial estava malalt, aquell dia.
—Jo em crec la versió oficial: que aquell senyor estava de baixa. En una mena de llitera, em sembla. Sí, m’ho crec. I tenia el mòbil a mà i ho va gravar. Cap problema. Ara, jo faria un comentari, no sé si ‘off the record’, o no, però una reflexió: suposo que saps que amb la llei mordassa, la llei de seguretat ciutadana, ara es penalitza que els ciutadans que es manifesten facin públiques imatges dels policies. Em sembla com a mínim irònic que un policia hagi enregistrat imatges de ciutadans, i les hagi fetes públiques. Aquí tens la ironia: els ciutadans, si anem a una manifestació, no podem filmar la policia. I resulta que la policia sí que ens pot filmar a nosaltres d’amagotitis, i treure’n conseqüències, d’aquesta filmació. Conseqüències penals, fins i tot.

—Ara, policies o no, podem enregistrar dins els hospitals, doncs?
—Si s’hagués enregistrat una conversa entre un metge i un pacient, aquí seria clar que trenca la confidencialitat. Però Garganté i el manter no parlen com a pacients. No és una conversa metge-pacient. Ara, dit això, entenc això que dius, i se m’escapa. És llei de protecció de dades. I ara no t’ho sabria dir.

—Última pregunta: les administracions han canviat protocols perquè han après la lliçó del 4-F, quan ja va passar?
—Arran del 4-F, no. Arran del documentari ‘Ciutat morta’, sí. S’ha començat a moure. I les recomanacions del Síndic al darrer informe de prevenció de tortura també hi ajuden. Comencem a rebre comentaris positius. Per exemple, dels serveis de salut als centres penitenciaris. Han començat a adaptar les seves pautes d’actuació al protocol d’Istambul. Tenim converses amb el Departament d’Interior. I amb Barcelona no hem entrat en aquest camp, encara.