10.03.2019 - 21:50
Si l’independentisme és una impugnació total del règim del 78, com pot ser que no hagi aconseguit de vertebrar una alternativa sindical al sindicalisme del règim del 78? En termes d’afiliació i de representació, els números parlen per si sols i som molt lluny de tenir una situació sindical a l’altura del moment polític i social en què viu Catalunya. De totes les coses que han passat al carrer i a les institucions, les empreses i el teixit productiu n’han quedat al marge. I potser aquest ha estat el problema que vam tenir a la tardor del 2017.
Els resultats a les eleccions sindicals del personal d’administració i tècnic de la Generalitat de dimecres passat, les darreres vagues generals i algunes de les posicions dels màxims dirigents dels grans sindicats van ajudant a obrir un debat pendent. L’independentisme s’ha cuidat moltíssim de tenir majoria a les institucions i de construir organitzacions socials amb capacitat de mobilitzar centenars de milers de persones en dates assenyalades. S’ha pensat que amb aquesta doble via, el carrer i la institució, arribaríem a doblegar la voluntat imperialista del Regne d’Espanya… I s’ha demostrat que amb això sol no n’hi ha prou. Cal ampliar el focus i acceptar que l’hegemonia social i les eines de lluita no s’acaben en unes eleccions o una manifestació. Hem d’incorporar els centres de treball en l’univers de l’independentisme.
Actualment a Catalunya hi ha vora de tres milions de treballadors assalariats (aquí no comptem ni els autònoms ni els falsos autònoms), unes 300.000 persones afiliades als sindicats i uns 50.000 representants sindicals. Actualment el sindicalisme independentista no representa més de l’1% dels delegats sindicals i arriba a 3.500 afiliats. La realitat és molt dura però és l’hora de transformar-la, i per això tenim models pròxims que ens poden ajudar: El sindicalisme majoritari al País Basc és abertzale, amb una representació superior al 60%; a Galícia el primer sindicat del país és la CIG, amb més d’un 30% de representació i una implantació territorial increïble.
Hem d’enterrar la vella història del solerturisme, remasteritzada al segle XXI pel coscubielisme, que l’independentisme és cosa de la dreta i no interessa a la majoria social. Si bé és cert que aquest axioma és mentida, és ben cert que l’independentisme no ha aconseguit de vertebrar el seu sistema sindical allunyat del sindicalisme del règim. A Catalunya tenim un sistema de partits polítics propi però no hem volgut tenir un sistema sindical propi. Encara hi som a temps però tocarà arremangar-se i començar a superar el discurs que ha fet una part de l’independentisme, que entrant als grans sindicats aconseguirem que no estiguin en contra de la República. Res més lluny de la realitat. Allò que havia de servir per a fer virar els grans sindicats a favor de la causa de la República catalana acaba produint l’efecte contrari: independentistes disculpant, dia rere dia, els discursos antidemocràtics i antiindependentistes de bona part de les direccions dels grans sindicats. Aquesta és la realitat.
El 4 de març passat, juntament amb l’ANC i el sindicat gallec CIG, la Intersindical-CSC va fer un acte a les Cotxeres de Sants. Allà es va discutir sobre diverses qüestions relacionant la lluita laboral amb la lluita per la independència, i un dels temes importants va ser la relació entre el poder polític i l’econòmic, entès el primer com la condensació del segon. L’independentisme, en conjunt, ha interpretat que l’àmbit econòmic no era cosa seva i aquest error d’anàlisi ha afeblit les nostres posicions. Algú s’imagina una tardor del 2017 amb sindicalisme independentista ben organitzat, implantat i treballant colze a colze amb la majoria social i política republicana? Segurament Europa i l’estat ens haurien mirat amb uns altres ulls.
Les setmanes vinents veurem eleccions sindicals importants al sector públic a Catalunya. L’Ensenyament públic, la Sanitat pública i els grans ajuntaments en faran els dies o setmanes vinents. És important que tot l’independentisme comenci a entendre que incorporar la lluita laboral a l’agenda és fonamental per a aconseguir una República de persones lliures. El futur ens el comencem a jugar, també, als centres de treball i ha arribat l’hora d’organitzar-nos-hi.
Marc Sallas Batlle, membre de la Intersindical-CSC.
