14.10.2023 - 21:40
Sovint pensem que la demència és un problema de memòria, com quan la gent gran fa una vegada i una altra les mateixes preguntes o perd coses. Però la realitat és que les persones amb demència no sols tenen dificultats en àrees de la cognició, com ara la memòria, l’aprenentatge, el pensament, la comprensió i el judici: també hi pot haver canvis en el comportament.
Jo mateixa no m’imaginava que els comportaments estranys de la meva àvia eren un senyal d’alerta primerenca d’una malaltia molt més greu. S’alterava fàcilment si alguna cosa no sortia com esperava mentre cuinava. Deia que veia una dona per casa, encara que estigués tota sola. També desconfiava dels altres i amagava coses en llocs estranys.
Aquests comportaments van persistir durant algun temps fins que, finalment, li van diagnosticar demència. Per això crec que és tan important entendre què és aquesta malaltia i com es manifesta.
Deterioració cognitiva i conductual
Quan un individu té canvis cognitius i conductuals que interfereixen amb la seva independència funcional es considera que sofreix demència. No obstant això, quan els canvis cognitius i conductuals no interfereixen en la independència d’algú, però n’afecten negativament les relacions i el rendiment laboral, parlem de deterioració cognitiva lleu (DCL) i deterioració comportamental lleu (DCoL), respectivament.
La DCoL i la DCL poden passar alhora, però, en un terç dels pacients d’Alzheimer, els símptomes conductuals apareixen abans que la deterioració cognitiva.
Detectar aquests canvis de comportament, que sorgeixen en edats avançades –a partir dels cinquanta anys– i representen un canvi persistent respecte de patrons anteriors, pot ser útil per a aplicar tractaments preventius abans no apareguin símptomes més greus. La meva recerca se centra en els comportaments problemàtics que indiquen un risc més alt de demència.
Cinc senyals de comportament que cal tenir en compte
Principalment, hi ha cinc conductes que haurien de posar-nos en guàrdia si les veiem en amics i familiars més grans de cinquanta anys.
1. Apatia
L’apatia és una disminució de l’interès, la motivació i l’impuls. Una persona apàtica pot perdre l’interès pels amics, la família o les activitats. Pot desaparèixer la curiositat per qüestions que normalment li interessaven, perdre la motivació per a complir amb les obligacions o tornar-se menys espontània i activa. També pot fer la sensació que li manquen emocions que li eren pròpies, o que ja no li importa res.
2. Desregulació afectiva
Un individu que experimenta desregulació afectiva pot desenvolupar tristesa o inestabilitat de l’estat d’ànim, però també tornar-se més ansiós o angoixat per certs esdeveniments o per rebre visites.
3. Manca de control dels impulsos
El descontrol d’impulsos implica una incapacitat per a retardar la gratificació. Algú amb descontrol d’impulsos pot tornar-se agitat, agressiu, irritable, temperamental, discutir molt o frustrar-se amb facilitat. També pot tornar-se més obstinat o rígid, de manera que no està disposat a veure uns altres punts de vista i insisteix a sortir-se amb la seva. A vegades pot desenvolupar conductes sexualment desinhibides o intrusives, mostrar conductes repetitives o compulsions, començar a robar en botigues, o experimentar dificultats per a regular el consum de substàncies, com ara el tabac i l’alcohol.
4. Inadequació social
La inadequació social es refereix, principalment, a la dificultat per a adherir-se a les normes socials en les interaccions amb els altres. Les persones socialment inadequades poden perdre el criteri social que tenien sobre què dir o com comportar-se. És possible que es preocupin menys per com les seves paraules o accions afecten els altres, discuteixin obertament assumptes privats, parlin amb estranys com si fossin familiars, diguin coses grolleres o tinguin poca empatia en les interaccions amb els altres.
5. Percepcions o pensaments anormals
Algú amb percepcions o pensaments anormals pot sospitar de les intencions dels altres o pensar que planegen fer-li mal o robar-li. També pot descriure que sent veus o parla amb persones imaginàries, i actuar com si veiés coses que no existeixen.
Abans de considerar qualsevol d’aquests comportaments com a indicador d’un problema més greu, és important de descartar unes altres causes possibles del canvi de conducta, com ara drogues i medicaments, infeccions, conflictes interpersonals o estrès, i la reaparició de símptomes associats a un diagnòstic psiquiàtric previ. En cas de dubte, pot ser el moment de visitar el metge.
L’impacte de la demència
Molts de nosaltres coneixem algú que ha patit demència o ha cuidat algú amb demència. Encara que els qui tenen entre vint anys i quaranta es poden pensar que això no els afecta perquè falten dècades perquè puguin tenir demència, és important de ser conscient que no és una qüestió individual. El 2020, al Canadà, els cuidadors –inclosos familiars, amics o veïns– van dedicar vint-i-sis hores la setmana a ajudar gent gran que viu amb demència. Això equival a 235.000 ocupacions a temps complet.
S’espera que aquestes xifres es tripliquin el 2050, per la qual cosa és important de cercar maneres de contrarestar-ho prevenint la progressió de la demència o endarrerint-la.
Tot que ara com ara no hi ha cap cura per a la demència, s’ha avançat cap al desenvolupament de tractaments eficaços, que poden funcionar més bé en fases més primerenques del curs de la malaltia.
Identificar les persones amb risc de patir demència mitjançant el reconeixement dels canvis en la cognició, les funcions i el comportament pot ajudar a prevenir la malaltia i que progressi.
Daniella Vellone és doctoranda en ciències mèdiques i imatge, amb un gran interès en la prevenció, predicció i progressió de la demència. L’objectiu de la seva recerca és comprendre més profundament la deterioració conductual de l’apatia lleu en adults grans sense demència mitjançant la implantació d’un marc de recerca que se centra en les diferències de biomarcadors epidemiològics i patològics entre aquells amb apatia i sense. Això pot explicar els resultats dispars de la malaltia d’Alzheimer i, en última instància, reduir la càrrega dels símptomes.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
