Simplement, no tenim la majoria

Ahir la CUP va comunicar oficialment a la presidenta del parlament que no investiria Artur Mas ‘en cap de les votacions’. Tenint en compte que això ja no són unes declaracions de premsa, sinó una presa de posició formal i oficial, haurem d’assumir, doncs, que Junts pel Sí no aconseguirà en cap cas els vots necessaris per a formar govern i, per tant, ens trobarem abocats a noves eleccions al març, després de la dissolució automàtica de la cambra.

La situació requereix una certa fredor a l’hora de l’anàlisi, perquè és molt decebedora. No es tracta de repartir culpes ni de saber qui podria fer alguna cosa més que les que fa. Simplement, cal constatar que hi ha una aritmètica que converteix allò que sobre el paper era una majoria independentista en no res. Junts pel Sí té seixanta-dos diputats i per tant no pot formar govern tot sol. Alguns ens pensàvem que el fet que la CUP fos independentista i en tingués deu més facilitaria un acord. Però ja es veu que no.

Evidentment, ningú no pot obligar la CUP a votar Artur Mas tenint en compte que aquest partit basà la campanya en això. Però tampoc ningú no pot obligar Junts pel Sí a proposar un candidat diferent, exactament per la mateixa raó. La CUP diu que ells no poden canviar de posició, però aleshores resulta molt estrany que no entenguen que aquesta és exactament la situació que té Junts pel Sí. Encara amb un agreujant fàcil d’entendre: que Junts pel Sí va guanyar clarament les eleccions i no sembla gaire lògic que, per a satisfer les demandes d’un grup que va obtenir deu diputats, accepte de retirar el candidat a president que una majoria de catalans minoritària, però majoria al cap i a la fi, va votar.

El blocatge és complet, doncs, i ens aboca inevitablement a unes eleccions avançades al març. No cal tampoc fer-ne cap drama, d’això. Pensar que necessàriament perdrem és tenir molt poca confiança en el país, i jo no ho veig justificat. A les eleccions del març, en tot cas, els ciutadans tindrem l’oportunitat de rectificar les nostres votacions i les nostres posicions del setembre i, vista la indignació que detecte al carrer, em sembla evident que un dels dos grups, o potser tots dos, seran durament castigats pels electors. Això facilitarà una nova aritmètica parlamentària que resolga el problema insoluble que tenim avui davant.

A parer meu, ara cal mantenir el cap fred i intentar deixar de banda les emocions tant com puguem. Cal reservar forces per a la campanya del març, calmar la indignació, assumir la nova situació i mirar de passar en les millors condicions possibles les setmanes tan difícils que s’acosten, amb eleccions espanyoles pel mig i tot. Unes eleccions en què la CUP no es presentarà i CDC i ERC aniran separades.

I quan dic ‘assumir la situació’, hi incloc deixar de pensar immediatament que hi ha una majoria independentista que a la pràctica no hi és. O que és tan poc real com la majoria d’esquerres –també evident– que es podria formar si sumàssem els vots d’ERC i socialistes sobiranistes, la CUP, el PSC, Catalunya Sí que es Pot i set dels onze independents de Junts pel Sí, clarament alineats a l’esquerra.

Si algú posàs sobre la taula una possible suma de les esquerres com aquesta, tothom diria immediatament que aritmèticament és factible però que políticament és, avui, una suma impossible i, per tant, una majoria impracticable. Això mateix podem dir ja de la hipotètica majoria basada en els dos partits que proposen la independència. Tant en l’un cas com en l’altre, la xifra per a fer la majoria hi és, però no hi ha la voluntat política de fer-la servir.

Deixem-nos de somnis estèrils, doncs, i encarem tan aviat com siga possible la nova situació política, que sens dubte reclamarà gests contundents. Perquè això que ha passat és greu, trist i profundament decebedor, però de cap manera no farà descarrilar el procés.