Simona Levi: ‘Guanyarem eh, però sense Podem guanyaríem més de pressa’

Simona Levi, coneguda per la seva tasca com a activista i per haver destapat l’escàndol de les ‘targetes black’ de Bankia, amb els anys ha aconseguit de forjar una notable carrera com a guionista i directora teatral. Teatre independent que sempre conté un rerefons polític i social amb el qual intenta remoure l’espectador. L’última obra és ‘Realitats avançades 2’ i s’estrenarà al Festival Grec, on es podrà veure els dies 9, 10 i 11 de juliol. Com en la primera part de l’obra, del 2007, Levi reflexiona de manera molt crítica sobre la participació de la ciutadania en la democràcia actual, o més aviat, sobre la nul·la participació, maquillada amb consultes internes que no aprofundeixen en cap qüestió. En l’obra, Levi destapa les vergonyes a cop de caricatura, humor i la participació del públic en un acte amb molt de contingut polític.

—Per què heu decidit de fer un ‘remake’ d’una obra que vau fer fa deu anys?
—Perquè la participació ciutadana és una temàtica que m’agrada. Fa deu anys que ja la reclamàvem. Malgrat això, mentre que el 2007 era tot just una reivindicació perquè cap partit no la feia servir, ara el sistema l’ha mastegada completament. Fins i tot el PP fa primàries i en fa gala. Llavors, he volgut fer una caricatura de com es concep actualment, perquè la reivindicació d’una de real continua vigent.

—De fet, quant a participació, a l’obra poseu al mateix sac PP, Ciutadans, PSOE i Podem.
—Sí, perquè Podem és l’enzim que ha permès que el sistema digereixi les reivindicacions de la societat civil. Guanyarem eh, però sense Podem guanyaríem més de pressa.

—Guanyar què?
—Guanyar una participació real. Ells han estat el primer partit que ha començat amb la gammificació de la participació ciutadana. Són els qui et diuen que recullen l’esperit del 15-M i que representen la voluntat popular. Han fet pallassades amb la participació. Els qui fan bandera d’agafar reivindicacions justes, de digerir-les i d’escopir-les com porqueria, és Podem. Llavors, tothom els han copiat perquè han vist que la seva manipulació era molt eficient per a mantenir el sistema com era. És per culpa de Podem que el 15-M ha tingut dificultats. No és gràcies a Podem que avancem, sinó que avancem malgrat Podem.

—Però Podem tampoc no ha promès mai una participació com la que demaneu.
—No, però han estat els primers de fer pallassades. ‘Us agrada Pablo Iglesias o no us agrada res?’, ‘Ens agrada Pablo Iglesias!!’ Creuen que això sí que és democràcia. Això és llibertat d’expressió, però no és una participació seriosa, sobre temes seriosos. Quan Pablo Iglesias i Irene Montero decideixen de comprar el xalet és el moment de màxima participació. Ara, si vols que la tria sigui realment participativa, fem-ne el comitè general col·lectiu, però no sotmetem la votació a una dualitat de ‘o t’agrada això o no t’agrada res’. Per exemple, és més honesta Ada Colau no fent les primàries contra ningú, tot i que ja és dubtós, que Iglesias presentant-se contra els beneits inútils. És clar, aquests grups necessiten el corrent dels beneits inútils del 10% perquè, si obtinguessin el 100% dels vots, seria lleig i el podrien comparar amb Saddam Hussein. Amb un 87% ets un líder amb molt de suport.

—El resum de l’obra seria que la participació ciutadana, tal com la tenim entesa, és un engany?
—Totalment. La de les institucions, gairebé sempre, és completament un engany perquè no és participació. És llibertat d’expressió. Això que fan és obrir un canal gammificat, per jugar, en què demanen d’opinar, com deia que fa Podem i més partits. Això va molt bé per a la llibertat d’expressió. I aquesta és una eina més. Però això no és participació.

—I què és participació?
—La participació, de fet, és allò que fan els polítics. Els paguem i els tanquem en una habitació perquè agafin la realitat i la millorin o l’empitjorin. I normalment l’empitjoren. Proposen coses per a modificar-la i aquestes coses són les lleis. Això és participació. Per exemple, a Xnet acabem de fer-ne una al contrari de com sol ser: la fem i l’entreguem als diputats perquè la millorin i l’aprovin. Això és participació dels diputats en una llei ciutadana. Però també pot ser al revés, i és com jo entenc que ha de ser la participació. És clar, a Xnet no cobrem per a fer lleis. Llavors, el millor seria que els polítics en fessin i llavors demanessin a la societat civil que les esmenessin. La participació és esmenar i construir la realitat. La llibertat d’expressió és opinar, i res més.

—Però d’alguna manera, i en menor mesura, els partits ja consulten la militància. Es prioritzen unes polítiques i les bases participen de com han de ser.
—Però aquest sistema de participació és completament ineficient. A més, per a mi, és fals. L’horitzontalitat és falsa, no existeix. Només existeix el lideratge distribuït en xarxa. Per això, l’única forma de govern que considerem per a una democràcia real és la democràcia en xarxa, que és per lideratge distribuït. Això vol dir que no hi ha un sol líder. Cadascú ha de liderar en el seu espai. Xnet lidera unes coses, VilaWeb en unes altres… Tu no opinaràs de dret digital perquè saps que jo en sé més, i jo no opinaré de coses de periodisme o de Catalunya perquè en sabeu més vosaltres. És aquest reconeixement dels agents actius de la societat civil i la seva federació que poden aportar solucions.

—Això com pot interpel·lar la meva àvia, que, per exemple, està molt allunyada d’aquests mecanismes?
—Bé, doncs no la tinguem present. Les institucions que s’encarreguen de participació, de vegades, es vanten d’haver fet una consulta sobre un tema i que hi hagin participat no sé quants milers i milers de persones. Molt bé, però aquest esforç perquè hi participi molta gent, no l’entenc. La gent participa si vol i, si no vol, no participa. Però la responsabilitat de les institucions no és obligar a participar-hi, sinó de posar els canals perquè sigui efectiva. Participació real. Ha de ser preventiu perquè si llavors no s’utilitzen és perquè justament la institució fa bé la seva feina. Potser la teva àvia no hi participarà, però farà uns pastissos genials. Cadascú fa com vol.

—Com observeu el canvi de govern a l’estat espanyol?
—Crec que m’ha alleugerit. La situació d’immobilitat d’abans i en la qual tot només podia empitjorar, ha canviat. Jo no sóc de l’escola del ‘com pitjor, millor’. És a dir, que per a lluitar és millor una situació molt adversa i terrible perquè així la gent es desperta. No ho crec perquè la força del repressor és sempre molt brutal i tenim exemples històrics que confirmen això que dic. A partir d’aquí ja ho veurem.

—Amb aquest PSOE es podria tramitar estatalment una llei d’alertadors de la corrupció com la que heu presentat al parlament? De fet, la van presentar tots els partits excepte Ciutadans i PP.
—Bé, exactament no. És que ni els vàrem oferir mai de participar-hi. Fins i tot vàrem fer un piulet demanant que no els insultessin perquè alguns es van abraonar contra ells. Al PP, no li ho vàrem demanar perquè si volem parlar amb algú del grup mixt ja ho fem amb la CUP, perquè des de l’anterior legislatura que treballa amb nosaltres amb temes de corrupció. I, a Ciutadans, no els ho vàrem ni proposar perquè ja havien presentat la seva proposició de llei al congrés espanyol i un clon al parlament. Aquesta llei que aportem nosaltres ha de servir per a escombrar la de Ciutadans perquè el seu text és una caricatura, no una llei. Amb el PSC hi ha hagut un cert canvi d’actitud. No m’agrada posar les línies vermelles perquè té un aspecte molt testosterònic, veure qui té la línia vermella més llarga. De fet, l’única feina per la qual paguem els polítics és per a pactar. I el polític que diu que no pacta perquè té línies vermelles és un incompetent i se l’ha d’enviar a casa.

—Podrà desencallar-se la qüestió catalana?
—Tal com estàvem abans, ho veia complicat, però crec que ara hi ha opcions per a estratègies diferents que desbloquin la situació.

—Un desblocatge real?
—Bé, la prioritat és que no hi hagi gent a la presó i això és el primer que convé desblocar. I, com vaig escriure, les posicions de tothom ara mateix són clares. Però com més anem repetint certs conceptes en bucle, més ens allunyem d’assolir un canvi real.

—Quins conceptes?
—Jo crec que la situació és clara. Demà no hi haurà cap república. És molt clar qui la vol, concretament el 47% de la població. Queda clar que el 47% no és suficient. Queda clar que el 47% és molta gent i on es col·loquen els partits i les organitzacions. A partir d’aquí s’ha de treballar per aconseguir de recuperar els drets polítics i la llibertat d’expressió, i fer feina per a aconseguir una millora de la democràcia i un canvi polític. Aquesta és la urgència de tot Catalunya.

—I l’independentisme què ha de fer?
—Jo crec que els independentistes entenen que són només un 47% i que, raonablement, sabem que necessiten almenys un 60%. I seria millor encara un 70%. Treballar en una direcció per a sumar més gent al projecte és una opció completament democràtica. Els elements són damunt la taula. Jo crec amb l’excel·lència que hi ha a Catalunya i, passi què passi, cal proposar un espai que faci il·lusió i que un sigui exemple per als altres. Aquesta és l’única solució perquè el projecte independentista agradi a més gent. I això s’aconsegueix seduint i fent polítiques que converteixin Catalunya en una opció encara més desitjable.

—No us perdeu cap cas. Fa poc, amb l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i l’Institut de Drets Humans, des de Xnet vau presentar una querella pel cas Castor. Fa poc us l’han arxivada.
—Sí, i nosaltres hi hem presentat un recurs. S’ha d’intentar. Mira el cas Bankia, no passa res fins que no et mobilitzes. Jo, quan m’hi poso, m’hi poso. Jo sóc la qui impulsa la idea que t’has de querellar sempre que puguis. L’ODG té un treball sobre el cas Castor molt exhaustiu que en coneix tots els caragols. Llavors, entre els seus coneixements tècnics i els nostres coneixements sobre litigi estratègic des de la societat civil, hem ajuntat les forces.

—Quin és l’objectiu?
—Que entrin tots a la presó, Florentino Pérez i els cinc ministres, Joan Clos, Miguel Sebastián, Magdalena Álvarez, Elena Espinosa i José Manuel Soria; que deixem de pagar el Castor en la factura de la llum –que ja ho hem fet però l’acabarem pagant en el pressupost general de l’estat espanyol, i que ens tornin allò hem pagat a la factura de gas durant els darrers dos anys. També era inimaginable que Rato entrés a la presó, i mira.