01.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 01.01.2024 - 21:41
“Al món ha tornat a prevaldre la cara violenta del poder.” “Putin podria guanyar a Ucraïna, i Kíiv tenir fronteres noves.” Per això, “les democràcies han de recuperar la confiança i enfrontar-se a Rússia”. Perquè, al final, “res supera la llibertat”. Mentre a la Terra Santa, la retirada dels colons amb la creació d’una Palestina lliure al costat d’Israel “és l’única via cap a la pau”.
Són algunes de les definicions contundents de Simon Sebag Montefiore, el conegut historiador i divulgador britànic, que acaba de publicar El món. Una història familiar, la història dels éssers humans d’ençà de fa més de mig milió d’anys fins ara. Grans qüestions, com ara la guerra, les epidèmies i les migracions, es barregen amb les traïcions, les venjances i les tragèdies personals. El fresc, per mitjà de les figures dels cèsars, els mongols, els Han, els Mèdici o els Bonaparte, permet una perspectiva de tot menys òbvia sobre el present.
—Acabeu d’escriure un llibre molt ambiciós, pràcticament la història del planeta…
—El meu llibre és un acte d’acusació i alhora una celebració de la vida humana. És ple de poesia, literatura, art, amor, amabilitat i creativitat. Però també d’assassinats, tortures i crueltat. I de guerres. Perquè la vida humana és una barreja de totes dues coses. La violència n’és una part integrant. Paradoxalment, la guerra és un superpropulsor que accelera el canvi.
—La violència hi és sempre present. Veieu el futur amb pessimisme?
—Si sóc pessimista? No. Estranyament, enmig de tanta tragèdia i foscor, encara tinc confiança en la humanitat.
—Creieu que encara és possible una solució al conflicte entre Israel i Palestina?
—Sí. L’odi ara ens supera. Pertot arreu. Aquest era l’objectiu de l’atac d’Hamàs contra Israel: indignar prou els israelians per a fer-los perdre l’aprovació mundial a causa de la seva reacció furiosa. I fer-los engegar una guerra urbana per destruir Hamàs, una guerra que sacrificaria tants civils que faria impossible qualsevol avinença. Ploro pels civils de totes dues parts; l’atac assassí d’Hamàs va ser tan feroç i tan pervers que el va situar fora del món basat en regles. Penso que Israel té dret de destruir Hamàs, i ha de fer-ho, però els seus bombardaments han matat una quantitat enorme de civils i això em repugna.
—Enguany podem esperar encara més violència o podem tenir esperança que començarà un procés de pau?
—Totes dues parts estan tan traumatitzades que caldrà molt de temps abans no vulguin assumir riscs polítics. Però, de tota manera, han de començar immediatament les negociacions per a un acord bilateral: entre Israel i Palestina. I immediatament emprendre el camí cap a la creació d’un estat palestí. Tant israelians com palestins hauran de tenir dirigents nous. Caldrà temps. Però no hi ha cap més opció que la de dos estats paral·lels, amb la seguretat garantida per a tots dos. Tanmateix, després de la matança d’Hamàs, no podem esperar que Israel avanci gaire en aquesta direcció si els palestins no mostren la voluntat i la capacitat de respectar aquesta solució.
—Penseu que la solució dels “dos estats” continua essent viable?
—Sí.
—No hi ha alternatives?
—No.
—Heu escrit a The Atlantic que la narrativa de la descolonització, emprada pels activistes pro-palestins, és “falsa i perillosa”…
—He dit moltes coses més, en aquest article.
—Però les accions violentes contra els palestins a Cisjordània no haurien de ser aturades? L’exèrcit israelià no hauria de deixar de defensar els colons? O és que el dret internacional no ha de valer per a Israel?
—La resposta a totes tres preguntes és un rotund sí, sense cap dubte. A The Atlantic, vaig explicar per què trobo negativa una narrativa específica. Però també vaig defensar, de manera molt clara, aquestes tres coses: que els colons a Cisjordània són colonitzadors i en el marc d’un procés de pau entre Israel i Palestina se n’han d’anar de seguida; que mentre duri l’ocupació, Israel ha de protegir els palestins; i que Israel ha de respectar el dret internacional.
—Molts activistes palestins “no violents” també són reticents a condemnar explícitament Hamàs pel 7 d’octubre: diuen que demanar-los una condemna és una mena de “racisme occidental”. Tenen raó o s’equivoquen?
—S’equivoquen. La vida civil és sagrada i ha de ser protegida. I després, per què Israel ha d’assumir riscs per arribar a la pau –com sens dubte ha de fer– si les milícies palestines en certa manera estan legitimades per a repetir el 7 d’octubre? Aquesta actitud no solament és repugnant, sinó que també significa que no hi haurà mai pau.
—D’una guerra a una altra: Putin a Ucraïna va guanyant?
—És possible. La situació actual d’estancament juga clarament a favor seu.
—Per tant, enguany veurem el començament de negociacions entre Moscou i Kíiv?
—Pot ser. L’empat actual pot portar a negociacions que impliquin noves fronteres per a Ucraïna. Pot passar una cosa semblant a la divisió de Palestina entre Israel i els àrabs el 1948-1949. O a la partició de territoris entre l’Índia i el Paquistan després de la fi de la dominació britànica. Llavors, Ucraïna, tot i que redimensionada i havent perdut alguns territoris, podria desenvolupar-se com una democràcia europea. Però, és clar, això és solament una hipòtesi. Si Kíiv aconsegueix un gran èxit al camp de batalla, Putin estaria liquidat. I si occident continua armant-la, Ucraïna encara pot guanyar.
—I la guerra, ara com ara tan sols ideològica, contra allò que el Kremlin anomena “occident col·lectiu”? Putin la guanya? El sud del món està d’acord amb ell? Què han de fer, les democràcies liberals, per contrarestar l’ofensiva?
—Les societats obertes han de mobilitzar el poder flexible dels estats democràtics, recuperar la confiança perduda i armar Ucraïna i els altres aliats per enfrontar-se a la Rússia putinista.
—Al vostre darrer llibre heu escrit: “La invasió d’Ucraïna per part de Putin no és una nova manera d’exercir i expandir el poder […], és un retorn a la normalitat d’una manera que els ‘prínceps’ d’aquest llibre –senyors de la guerra, reis i dictadors– trobarien rutinària: el desordre normal ha tornat a actuar.” Voleu dir que les relacions internacionals actuals com més va més violentes i fora de la llei són del tot normals?
—Sí, això que passa no és res més que un retorn a la manera tradicional d’adquirir el poder i exercir-lo.
—Després de gairebé vuitanta anys de pau, Europa ha tornat a ser “el lloc de la guerra”. La guerra, doncs, pot ser la nova normalitat al nostre continent?
—Sí.
—L’autoritarisme i el totalitarisme triomfen a la història del món? O les idees liberals acaben essent la carta guanyadora?
—Ni una cosa ni l’altra. No és una cosa o l’altra necessàriament. Totes dues han actuat sempre en paral·lel i sovint han format híbrids. Però les societats democràtiques del món obert han perdut la confiança en si mateixes. I hi ha el perill que perdin el seu poder en una febre d’hipocresia moral i de menyspreu de si mateixes. D’una altra banda, res no supera la capacitat de les democràcies d’aplicar el seu enginy. Res no supera la llibertat.
—Per què als dictadors els agrada la història?
—Els dictadors aspiren al poder pur dels primers conqueridors. Per això estudien història. Normalment són apassionats de la matèria. Sovint, fins i tot pedants.
—Putin llegeix els vostres llibres?
—Puc confirmar que ha llegit el meu llibre sobre Caterina la Gran. En vista que va ser qui va conquerir Ucraïna i Crimea, m’imagino que hi cercava alguna pista que li fos útil.
—La ideologia creada pel règim és prou forta per a mantenir Putin al poder per sempre més? El “putinisme” realment fa fort Putin?
—No. Putin necessita constantment prendre riscs nous, fer apostes noves. Per això, les guerres. Però hi ha un punt important a favor de Putin: els russos estan disposats a sofrir més pèrdues en la guerra que els ciutadans de cap nació més. Ho han demostrat durant la història.
—La capacitat dels russos de patir és, doncs, un avantatge per al règim. Què espereu de les eleccions presidencials russes del març? Putin guanyarà segur, però amb quin percentatge?
—Guanyarà de manera aclaparadora. I regnarà tant de temps que superarà el rècord de trenta anys de Stalin. Putin fins ara ha estat al poder gairebé vint-i-quatre anys, incloent-hi el període en què va passar la presidència a Dmitri Medvédev, però va continuar essent de facto el governant de Rússia.
—I el règim de Putin s’acabarà algun dia?
—Algun dia. Si és derrotat a Ucraïna, caurà. I més val que recordem que la caiguda dels tsars derrotats sol originar molt de caos. Si, en canvi, surt de la guerra amb una situació d’empat o amb una victòria, governarà fins que la salut li ho permeti.
—Rússia serà mai un país “normal”? La democràcia és impossible, a Rússia? Hi ha raons històriques que ho expliquin?
—No hi ha raons històriques. Un rus podria gaudir de la democràcia com qualsevol altre ciutadà. Però és cert que té una mena de reflex automàtic de cercar refugi a la dictadura.
—Escriure un llibre com el que acabeu de fer és una tasca enorme. Deu haver estat dur en termes d’energia, temps invertit, etc. Per què l’heu escrit?
—Era un projecte boig. Com que el cercava i no el trobava, vaig voler escriure un llibre d’història que combinés l’abast de la història mundial amb la intimitat de la biografia. I després vaig entendre que la família, la unitat fonamental de la vida humana, era una manera perfecta de fer-ho. És una nova mena d’història mundial, ningú no ha escrit mai un llibre com aquest. La història s’explica per mitjà de famílies i personatges en una sola narrativa. Hi ha tots els continents, totes les èpoques, tots els llocs. De l’edat de pedra a l’era dels drons. Vaig ser a punt de morir-me escrivint-lo, però és el llibre de què estic més orgullós.
—I després d’estudiar tota la història de la humanitat i d’haver escrit aquest llibre, realment encara creieu en el futur del gènere humà?
—Oi tant! Sóc un optimista incorregible, jo.
[Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a FanPage.]
