Simon Kuper: “Joan Laporta s’assembla molt a Boris Johnson”

La nit que el Regne Unit va votar a favor del Brexit, Simon Kuper (Kampala, Uganda, 1969) mirava la televisió i es va adonar que molts dels polítics que havien dut el país fins aquell punt d’inflexió eren els seus companys de passadissos a la Universitat d’Oxford, on Kuper havia estudiat història i alemany. Dels darrers disset primers ministres del Regne Unit, tretze han passat per Oxford; molts dels dirigents actuals, sobretot conservadors, s’havien enfrontat entre ells en clubs selectes de debat, s’havien sentit reis del món en els seus cercles selectes i prestigiosos. Kuper explica les arrels del pinyol dirigent que es va empescar el Brexit a Amigocracia: cómo una pequeña casta de ‘tories’ de Oxford se apoderó del Reino Unido (Capitán Swing). Hi fa un retrat ben escrit i demolidor de l’elitisme, dels deliris de grandesa i de la frivolitat.

Kuper ha estat columnista del diari The Guardian i ara escriu a Financial Times, on tracta sobretot les qüestions culturals i econòmiques del futbol. En aquesta conversa també li demanem per un altre llibre, The Barcelona Complex: Lionel Messi and the Making –and Unmaking– of the World’s Greatest Soccer Club (Penguin, 2021), en què explica com la gestió de Josep Maria Bartomeu va dur el club a la ruïna econòmica. Li demanem com veu avui el Barça, si creu que se’n sortirà, i si veu cap paral·lelisme entre Oxford i els qui han controlat el club.

—Com recordeu el vostre pas per la Universitat d’Oxford?
—Va ser una època molt feliç. Vaig fer amics per a tota la vida i en vaig gaudir molt. Però el llibre que he escrit és crític, perquè que jo m’ho passés bé no vol dir que el sistema sigui bo per al país. Oxford et dóna llibertat perquè decideixis si vols estudiar o no. Si vols treballar de valent, pots fer-ho. Si no, no passa res. Ho dic al llibre: no és la universitat més treballadora de totes.

—Els estudiants que no venien d’Eton o d’altres escoles privades de prestigi podien passar-s’ho malament a Oxford. 
—Sí. Molts britànics de classe treballadora, o de classe mitjana-baixa, hi arribaven amb acomplexament. Sentien una mena de vergonya, de síndrome de l’impostor. També els passava a les dones. És una universitat amb una cultura molt masculina, molt alfa. Moltes dones sentien que no pertanyien a Oxford de debò. Com que jo havia viscut la majoria de la meva vida fora d’Anglaterra, a Sud-àfrica i als Països Baixos, no em sentia gaire britànic i no tenia aquesta angoixa de classe.

—Escriviu: “A l’Oxford dels anys vuitanta, la cultura del treball no era benvista. L’aposta per la mandra venia de lluny.”
—En la tradició dels gentlemen de la classe alta britànica, que és part de la tradició d’Oxford, treballar de valent és vist com una cosa burgesa. Ho fan els pobres. És símptoma que no ets un gentleman de debò. Un gentleman no ha de treballar. Té la llibertat de gaudir de la vida, de no patir pel seu currículum, per les seves notes, per aconseguir una feina. Un gentleman no necessita una feina perquè ja té diners, i si mai necessita feina, els seus contactes li’n donaran. Ara, he de dir que aquests gentlemen d’Eton ja eren una minoria a Oxford quan jo hi estudiava.

—Oxford no et valorava per les coses que sabies, sinó per l’habilitat de fingir, per l’habilitat retòrica d’improvisar arguments.
—Sí. La retòrica, en general, és més important en el sistema educatiu que no pas el coneixement. La retòrica és la capacitat de parlar bé i d’escriure bé. Tot el sistema educatiu anglès s’estructura al voltant de parlar bé i escriure bé. Per als ambiciosos, això encara es cultivava més a l’Oxford Union, un club de debat. Oxford té un munt de prestatges amb milers de llibres. Pots asseure’t, submergir-t’hi i analitzar-los. Però no cal. No és el centre del sistema d’Oxford.

—Parleu-nos més de l’Oxford Union.
—És un club de debat que ara farà dos-cents anys. D’ençà del començament, produeix futurs primers ministres. De William Gladstone a Boris Johnson, passant per Edward Heath, molts hi han passat i hi han après la retòrica del debat. Copien moltes pràctiques de la Cambra dels Comuns, a Westminster. L’Oxford Union n’és una pedrera. I crea xarxes de contactes. S’hi van conèixer Johnson i Michael Gove, per exemple, que quaranta anys després es van convertir en els dos portaveus principals de la campanya per a abandonar la Unió Europea, i més tard van governar junts. Hi fas molts contactes, a l’Oxford Union; no hi ha res semblant a Europa, ni probablement al món.

—Aquestes xarxes de contactes són les que expliquen per què tretze dels darrers disset primers ministres britànics han sortit d’Oxford?
—L’Oxford Union és, sobretot, per a polítics conservadors. Durant molts anys, l’esquerra ho va boicotar perquè ho trobava de privilegiats. Si t’interessa la política i tens disset anys o divuit, tries Oxford, no pas Cambridge. A Oxford hi fan un grau que es diu Política, Filosofia i Economia, que no existeix a Cambridge, i que és molt atractiu per a futurs polítics. David Cameron, Rishi Sunak i Jeremy Hunt van estudiar això.

—És la manera que tenen les classes dominants de mantenir la seva influència. Portar-hi els fills.
—Sí, sobretot la dreta. Però també és un lloc perquè gent ambiciosa de classe baixa, com Margaret Thatcher, pugui entrar a l’elit. A Oxford hi ha molta gent que no ve de l’elit. Allà hi aprenen un accent diferent. Hi aprenen a sentir-se còmodes amb gent de classe molt alta, com David Cameron. Thatcher no havia conegut mai ningú amb els orígens de Cameron fins que no va anar a Oxford a divuit anys. Allà en va aprendre els codis i com s’hi havia de comportar. Oxford és un lloc de representació de l’elit, que també dóna la benvinguda a qui en vol formar part.

—Però fins a quin punt l’elit és permeable i els dóna de debò la benvinguda? Al llibre expliqueu casos d’alumnes d’origen humil que tenien por de barrejar-se amb gent com Cameron.
—Sí, perquè és molt intimidant, és estressant. Pot ser-ho, especialment, per a gent de classe baixa. Però sempre hi ha parts de la universitat on sentir-te més còmode. Oxford té trenta col·legis o trenta-cinc, i cadascun té una cultura una mica diferent. A la meva generació hi havia molts companys de classe treballadora o de la petita burgesia; se sentien intimidats, però van acabar trobant el seu lloc, van fer amics, van fer-hi vida. És veritat: Oxford intimida i exclou molta gent, però una de les raons per les quals l’elit britànica ha sobreviscut és que ha sabut admetre nouvinguts. Si ets un outsider amb talent, com Thatcher, no volen dir-te: “No ets benvingut.” Perquè no volen que gent com Thatcher es revolti contra l’elit. I llavors els diuen: “Ets intel·ligent, vine amb nosaltres, seràs com nosaltres.” Ha estat una estratègia d’èxit. La revolució francesa potser no hauria tingut mai lloc si l’elit hagués estat més oberta a rebre nous membres.

—També hi ha espais on l’elit de l’elit es preserva. Què és el Bullingdon Club?
—És un club de classe molt, molt alta. T’hi han de convidar. Només és per a homes i depèn sobretot dels teus orígens. Vas anar a Eton? Ets de classe molt alta? Ets carismàtic? Ets un mascle alfa? D’acord. Per això n’eren membres Boris Johnson, David Cameron, George Osborne. Fins i tot Radosław Sikorski, que probablement serà el pròxim ministre d’Afers Estrangers de Polònia. És un club molt minoritari basat a portar-se malament. Fan sopars on beuen massa, trenquen finestres, insulten la gent normal pel carrer, baixen els pantalons als vianants per humiliar-los, i si algú s’hi oposa, li donen cinquanta lliures perquè calli, i així l’humilien més. El Bullingdon Club diu: “Les normes no se’ns apliquen, a nosaltres, perquè som tan amunt de la jerarquia social que podem trencar-les totes.”

—I això com s’ha traduït en la seva manera de fer política?
—Boris Johnson ve d’aquesta cultura, i per això es feien festes a Downing Street durant la pandèmia. “Les normes no són per a mi.” A Eton i a Oxford no hi ha gaire disciplina, perquè t’hi eduquen per fer les normes. No t’entrenen per complir-les, sinó per fer-les, i per fer-les complir. Et desconnecten de la gent normal. Crec que, en part, l’actitud cap a Brussel·les ve una mica d’aquí.

—En quin sentit?
—Veuen que Brussel·les i la Comissió Europea fa normes per a tot Europa, també per a nosaltres. Per exemple, sobre les bosses de plàstic. I aquesta mena de gent ho troba ofensiu. “Fan normes per als britànics, incloent-m’hi a mi? Això és inacceptable!” Durant la pandèmia també es va veure. Hi havia una indignació conservadora. “Com, que no podem anar al pub? A mi ningú no em diu què he de fer!”

—Per això dieu que el Brexit és una revolució de l’elit contra l’elit?
—Sí. Això és molt de l’Oxford Union, que tres vegades l’any elegeix un president i vocals nous. Per tant, sempre fas campanya contra els teus amics, contra els teus rivals, contra gent que coneixes bé. En part, el Brexit va ser una campanya de Boris Johnson contra David Cameron, el seu company de classe. Eren rivalitats molt íntimes.

—La gent veia autenticitat en les excentricitats de Boris Johnson, però vós dieu que, en realitat, eren una expressió del seu privilegi, del seu elitisme.
—La gent es queixa que els polítics són rígids i continguts, que cada dia diuen el mateix i porten els mateixos vestits. Johnson era diferent. El missatge que enviava a la gent normal era: “Sóc excèntric, sóc jo mateix.” Però a la classe alta anglesa s’hi conreen molt les excentricitats, com ara no pentinar-se o portar roba sense planxar, precisament perquè mostren això: “Sóc tan important, que els codis de conducta per a la gent normal no se m’apliquen, a mi.” La classe mitjana britànica es preocupa molt més dels codis. Quan jo escrivia sobre futbol, si visitava el director esportiu d’un club sense dur corbata, no em deixaven entrar al despatx. La classe treballadora té molta més pressió per a complir els codis; si no ho fan, els altres poden pensar que és per ignorància. Si has anat a Eton, segur que els coneixes: no cal que els obeeixis.

—La vostra tesi és que, per a gent com Boris Johnson, el Brexit introduïa una mica d’emoció en una vida política avorrida. El van veure com una oportunitat interessada. Però hi havia polítics com Jacob Rees-Mogg que hi creien genuïnament. Hi esteu d’acord?
—Més o menys. Johnson no creia en el moviment que va encapçalar i n’hi havia que sí que hi creien. Però penso que l’impuls era el mateix per a Johnson i per a Rees-Mogg. Tots dos havien anat a la mateixa escola d’elit, i necessitaven viure temps gloriosos, temps emocionants. Pensaven: “Seria divertit encapçalar un gran país i no una mena de membre de la Unió Europea a la mitjana del rànquing.” Compartien la nostàlgia d’un temps passat i a tots els desagradava Brussel·les, perquè s’hi feien normes que no volien acceptar i perquè l’anglès que s’hi parlava era tecnocràtic i legalista. I tot plegat els ofenia personalment. Quan aquesta mena de gent anava a Brussel·les pensava: “Això ens impedeix de ser un gran país. De debò hem de debatre sobre bosses de plàstic? De debò he de sentir com el ministre espanyol i el lituà parlen aquest anglès macarrònic?” Els frustrava molt.

—Trobeu la mateixa frivolitat en Tony Blair amb la guerra d’Irac que en David Cameron amb el referèndum del Brexit?
—No crec que Blair fos frívol. Crec que va tenir hibris. Estava desmesuradament segur de si mateix. Se sentia com un messies. Blair havia tingut molt d’èxit, havia guanyat dues eleccions amb una majoria enorme, l’economia anava bé. Tota la seva vida havia estat una gran victòria. I va pensar: “L’Irac? Me’n puc sortir. Tothom em diu que anirà malament, però me’n vaig sortir a Sierra Leone, me’n vaig sortir a Kossove.” I Cameron també estava desmesuradament segur de si mateix, però a més a més va ser frívol, sí.

—Rishi Sunak, actual primer ministre conservador, també ve d’Oxford.
—Tots dos són producte d’Oxford. Sunak hi arriba el 1998 i és un exemple del nou Oxford, on ja hi ha més fills de famílies immigrants. Els seus pares, immigrants, el van enviar a una escola privada molt distingida. Eren ambiciosos i volien que Sunak entrés a l’elit, i el fill se’n va sortir. Va ser molt treballador, i Oxford, amb el temps, ha anat valorant més els qui treballen. És més seriós i les seves aspiracions sempre havien tingut més a veure amb els diners i els negocis. No ve de l’Oxford Union, sinó del club d’inversions de la universitat.

—I també el cap de l’oposició, el laborista Keir Starmer, que ara encapçala tots els sondatges amb molta diferència.
—Starmer va estudiar primer a Leeds, i va venir a Oxford més tard, a fer un postgrau en dret. Va coincidir amb Boris Johnson i segur que sabia qui era, perquè Johnson era l’estudiant més famós de la universitat. Starmer es va apuntar al Labour Club, que és molt petit però produeix molts dels futurs dirigents laboristes. Als vuitanta, Starmer era molt d’esquerra, i d’ençà d’aleshores s’ha anat desplaçant cap al centre. És un producte clar de la tradició laborista d’Oxford: un noi de classe treballadora que s’esforça, mal orador, que Oxford accepta i converteix en un membre de l’establishment.

—També sou un expert en el Barça. L’estiu del 2021 vau publicar el llibre The Barcelona Complex, en què analitzàveu com el Barça havia passat de ser el millor club del món a la crisi que té ara. I hi parleu molt de Josep Maria Bartomeu.
—Bartomeu esdevé president de debò el 2015 i llavors tot és fantàstic. Tens el millor equip de la història, has guanyat la Champions una altra vegada, els diners cauen del cel, tot el món admira el Barça. Llavors comences a gastar. I gastes malament. Jorge Messi ve cada pocs mesos i et diu: “Si no pagues més diners al meu fill, ens n’anirem.” Messi és el millor jugador de la història i tens els diners; per tant, pagues.

—I quin problema hi ha?
—Que llavors vénen tots els altres agents dels altres jugadors i et diuen: si el sou de Messi puja, el de la resta, també. I Bartomeu ho fa, perquè és un bon paio, no sap negociar, i de tota manera hi ha diners. Però la plantilla es va fent gran, el joc empitjora, i es fitxen els jugadors equivocats. És complicat substituir els millors jugadors del món. I ho fan molt malament. I a més a més ve la pandèmia, i el Barça és el club més afectat, perquè un terç dels espectadors a començament del 2020 eren turistes estrangers que, a banda de les entrades, compraven samarretes.

—Si els jugadors s’aprofiten de la situació per cobrar més, no trobeu que la situació actual, en part, és responsabilitat d’ells, també?
—En part. També hi ha el Dortmund, que diu: “Si voleu Dembélé, heu de pagar 120 milions.” I el Barça decideix que no en pagarà més de 70. Però n’acaba pagant 105 més variables. Per Frenkie de Jong van pagar a l’Ajax 75 milions. L’Ajax estava molt sorprès, no es podia creure que el Barça hagués pagat tant. Per tant, van ser els jugadors, però també altres clubs. I Jorge Messi va ser curt de vista. Va pensar: “Sóc un gran home de negocis, sempre aconsegueixo més diners.” Però el seu fill volia jugar tota la seva carrera amb els millors jugadors. I Jorge Messi hauria d’haver entès que si Leo cobrava 150 milions l’any, no hi havia prou diners per a portar jugadors bons. No va ser ell i prou, però Jorge Messi va acabar contribuint a destruir les finances del club, fins al punt que el seu fill se’n va haver d’anar, cosa que no volia.

—Al llibre expliqueu que Bartomeu podria haver fitxat Kylian Mbappé i Erling Haaland. Com pot ser que se li escapessin?
—Amb jugadors de divuit anys és molt difícil. A molts clubs se’ls va escapar Haaland. A tothom, de fet. Però es van cometre errors greus, sí. En lloc de fitxar Mbappé, el 2017 fitxa Dembélé. Hi va haver tota una sèrie de desastres. Jugadors que no tenien sentit. Arda Turan, Artur Melo, Malcom. Molts fitxatges fracassen, però la mitjana de fracassos del Barça era molt elevada, i els preus que es pagaven per aquests jugadors, també. No pots condemnar un club per un error, com no haver fitxat Mbappé. Però n’hi va haver molts, d’errors.

—Què en penseu, de la gestió de la junta de Joan Laporta?
—Estic sorprès de l’èxit del Barça jugant. Sobretot, es deu al fet que la Masia encara funciona molt bé. Xavi ha demostrat que és un bon entrenador. No sóc partidari d’exagerar el paper de l’entrenador, però fins ara ho ha fet bé. Això a banda, el Barça es va gastant diners del seu futur: es ven drets televisius del futur i en fa servir els diners. Laporta ha dit: “Gastem-nos-ho tot ara.” Tots els qui deixen diners al Barça són uns insensats, no en recuperaran mai ni un euro. Però Goldman Sachs ajuda el club i fins ara ho ha fet molt bé trobant gent que li faci préstecs.

—Creieu que els socis del Barça perdran el control del club?
—El Barça no es vendrà. No hi haurà un xeic que comprarà el Barça. Si vénen xeics, els diran: “Us podem ajudar a tenir-hi una participació. Doneu-nos molts diners i tindreu influència al club.” I crec que Goldman acabarà prenent les decisions financeres, perquè, sense Goldman, no rebràs més diners. Si el Barça vol fitxar un jugador, Goldman ho ha d’aprovar. Per tant, has creat un poder nou dins el club. El deute és extraordinari. Cada mes, has de trobar creditors nous, els tipus d’interès pugen. No m’imagino el moment en què el Barça ja no s’hagi de preocupar del deute.

—Veieu cap paral·lelisme entre les dues qüestions que hem tractat?
—Sí. Tres. El primer és que Laporta s’assembla molt a Boris Johnson, per la seva retòrica positiva i el seu optimisme sense gaire contingut. La promesa que renovaria Messi és una mica com la promesa de Johnson que el Regne Unit tornaria a la primera línia mundial. Estan fets d’una pasta semblant. L’un em fa pensar molt en l’altre. El segon és que el Brexit i la independència de Catalunya em semblen somnis semblants, reivindicacions d’una especificitat nacional que topen amb el mateix problema: la Unió Europea. Crec que si Catalunya aconseguís mai la independència, en quedaria fora. I el tercer és que la casta britànica, sobretot conservadora, que ve d’escoles privades i acaba a Oxford, s’assembla a aquesta burgesia de Laporta, Bartomeu i Sandro Rosell, fills de famílies catalanoparlants que van de vacances a la Cerdanya i han estudiat en certes escoles de negoci. Rosell i Laporta es coneixen des dels disset o divuit anys i jugaven junts a futbol, com Johnson i Cameron, que es van conèixer a catorze anys. I els amics són alhora rivals: també és una “amicocràcia”.

—La diferència potser és que aquesta casta catalana, si vol ser a prop del poder de debò, o tenir influència de debò, ha de tenir contactes a Madrid.
—Bé, crec que la majoria d’aquesta gent té una relació força amistosa amb Florentino Pérez. No crec que Florentino i Laporta siguin enemics. Però per a Laporta o Rosell, el problema no és Madrid, sinó una altra gent de Barcelona. Els teus rivals que volen ser presidents. El diari barceloní que escriu una peça sobre tu. Madrid no és el problema gros.