09.08.2016 - 05:00
10 d’octubre de 1983
Estimada Harriet,
Avui ha estat un dia molt especial a Cold Spring Harbor. De bon matí, tot just he arribat a la recepció, ja ha sonat el telèfon. Això, no és que siga estrany, tan d’hora, però tampoc no és gaire habitual.
—Cold Spring Harbor, bon dia?
—Bon dia. Podria parlar amb la doctora McClintock?
—Seria tan amable de tornar a telefonar d’ací a cinc minuts? Tot seguit vaig a buscar-la. Deu ser al laboratori. Qui li dic que vol parlar-hi?
—Telefone des de Suècia. És una informació personal.
—D’acord. Ara mateix l’avise.
He anat a buscar la doctora.
—Avant –m’ha dit quan he trucat a la porta.
He entrat al seu despatx, el lloc on deu haver passat més hores de la vida. Com sempre, tot hi era pulcrament ordenat: les capses transparents plenes de panolles etiquetades en el banc de treball, les ampolles amb les tintures, els portadors de mostres, els fitxers que contenen la vida secreta de les plantes, els munts de papers escrits en piles ben diferenciades, una estufeta de cercles vermells per als dies de fred, el ventilador que engega a l’estiu, els dies calorosos, llibres…
L’he trobada com qualsevol que la conega esperaria trobar-la, en plena observació d’una mostra, abocada, ànima i ulls, damunt les lents del microscopi.
—Bon dia, doctora McClintock.
—Bon dia, Walter. Què hi ha?
—La demanen per telèfon, doctora. Des de Suècia.
—Des de Suècia? Trobe que no conec ningú de Suècia. Algun doctor?
—No ho ha dit. Solament que era una informació personal.
Ha alçat el cap amb un lleuger sospir, perquè no li agrada gens que la destorben quan és en el laboratori. Hem caminat l’un al costat de l’altre fins a la centraleta i just llavors el telèfon ha tornat a dringar.
Mentre la doctora escoltava què li deien des de Suècia, amb la mà lliure es tocava el lòbul de l’altra orella, un gest molt característic que fa de manera inconscient mentre pensa i, a voltes, també mentre parla.
—Què li sembla, Walter? –ha dit en penjar–. Diu que m’han concedit el premi Nobel de medicina.
—Jo diria que ja era hora, doctora. El té ben merescut. I és per a mi un gran honor ser el primer de felicitar-la.
He estirat la mà i hem encaixat. La seua mà petita tacada de vellesa dins la meua mà grossa, plena de clapes blanques.
—Gràcies, Walter –m’ha dit–. Crec que aniré a fer un passeig. Ara no podria concentrar-me. Tot això és massa gros, així de colp.
—Agafe la jaqueta, doctora. Refresca un poc.
La doctora ha eixit i s’ha encaminat cap a la sendera del bosc, un passeig bonic i tranquil que fa cada dia per tornar carregada d’anous quan n’és el temps, com ara, i mentre jo observava com s’allunyava amb un pas força àgil pels seus vuitanta-un any, tot d’imatges m’han vingut a la memòria. La primera volta que la vaig veure fou l’estiu del 1941. Potser et semblarà estrany que me’n recorde, perquè mai no he estat bo per a recordar dates i sempre em descuide de felicitar-te pel natalici, però tot just el dia que ella va arribar, jo havia rebut de bon matí el telegrama de l’exèrcit en què m’informaven que la meua petició d’allistar-me en l’exèrcit s’havia denegat. Motiu: el vitiligen. Per molt que jo havia insistit, quan m’havien fet la revisió mèdica, que les taques no s’encomanaven i que res no m’impedia d’anar al front com el meu germà i tots els meus amics, de res no havia valgut. Rebutjat. Eren vespres de Pearl Harbor, l’atac en què va finir la vida de tants, la d’Ellis, la de Ralph, la del nostre estimat Jack.
Amb vint-i-tres anys, ja en feia uns quants que m’havia avesat a les expressions de sorpresa, de rebuig i fins i tot de fàstic de moltes persones quan s’adonaven del meu aspecte. Però no vaig trobar res de tot això en l’expressió de la doctora, quan s’acostà al taulell de recepció. I no és que no em miràs. Ho féu, i amb atenció, i mentre jo buscava el seu nom en la llista d’assistents (aquell any, ja en feia dos que jo treballava de bidell en Cold Spring Harbor, van arribar més de seixanta genetistes per participar en els seminaris d’estiu), ella observava atentament les taques de les meues mans, i en veu molt baixa, com si ho murmuràs per a si mateixa, va dir,
—La simetria és quasi perfecta.
Ja sé que pot semblar una ximpleria, però que algú utilitzàs la paraula ‘perfecta’ per referir-se a mi, a les meues taques, a la meua malaltia, a la causa del meu rebuig com a soldat, a la meua creu –perquè així és com jo ho vivia en aquell moment precís–, em va tocar el cor. Jo també la vaig observar atentament, tot aquell estiu, i ben prompte vaig saber que ella era diferent dels altres. No destacava, físicament. No era gaire alta, portava els cabells curts, unes ulleres de muntura metàl·lica amb vidres redons i sabates sense taló. Normalment es vestia amb camisa i pantalons i és just dir, Harriet, que sempre ho duia tot ben repassat de planxa. Molts dies, quan ja s’havia fet fosc i jo tornava a casa en bicicleta –llavors encara no tenia cotxe–, la veia passejar per la petita platja, tota sola. A voltes alentia el pedalar per mirar-la més estona, no et sabria dir per què. Perquè havia dit allò de la simetria perfecta, i perquè la veia solitària, tal com jo em sentia llavors que amics i germà eren a punt d’anar a la guerra. Una nit la vaig veure que corria vora la platja, amb l’esquena dreta com una post i unes passes rítmiques que la feien lliscar, com si suràs. Vaig aturar la bicicleta i em vaig estar quiet. La lluna pintava un passadís de llum sobre la mar, com un camí que es podria seguir sense perdre-s’hi. En el silenci de la nit el so de les ones que trencaven era com una respiració nocturna, compassada, guaridora. I ella era una figura lleugera, com un ocell marí a punt de prendre el vol. Eren dies feixucs per a mi, ja t’he explicat per què, però aquella nit, per uns moments i d’alguna manera que no sabria explicar, em vaig sentir unit a tot, com si tot formàs part del mateix organisme: el batec de les ones, la llum blanca de la lluna, la dona que corria com si volàs al trencall de la mar i jo, que ho contemplava tot. Me’n vaig tornar cap a casa amb la certesa d’haver viscut un moment únic i especial, gràcies a aquella dona.
Quan van acabar els seminaris d’aquell estiu, Cold Spring Harbor va restar buit i solitari, però la doctora s’hi va quedar fins ben entrada la tardor, en la caseta que tenia llogada.
—Potser es trobarà una mica sola ara, doctora –li vaig dir un matí d’octubre.
—Ah, no patisca, hi estic ben acostumada. Quan era una criatura de bolquers ma mare tenia el costum de posar un coixí en terra, em donava un joguet i m’hi deixava. Diu que mai no vaig plorar, ni res. Ara els meus joguets són les plantes, i ho passe tan bé…
Aquella tardor fou el principi d’un canvi, dins meu. Potser fou la primera volta que contemplava l’estació amb deteniment. A través dels vidres de la porta d’entrada vaig ser testimoni del canvi del color de les fulles de l’anouer, i no et sabria dir quin color m’agradava més, si el verd viu de la primavera i de l’estiu, o aquell groc encès que s’acomiadava de la vida. Mentre els arbres es despullaven a poc a poc, vaig sentir que també la meua ràbia es desprenia, com una vella pell. Jo era viu, era sa i més valia que visqués la vida que em tocava. Vaig començar a observar els estols d’ocells que fugien a terres més càlides: els tallarols de casquet, els capnegres, els tallarols grossos, que tenen un plomatge cendrós i són lleonats de la part del ventre, els trencamates, les busqueretes, els pardals costaners, els de cua afilada, les garses, els martinets, els agrons blancs, les oronetes marines. La meua afició ornitològica començà aquella tardor. Vaig decidir que els prismàtics que en Jack m’havia regalat per a quan fes el soldat no havien d’agafar pols en un calaix, i d’aquell any ençà he contemplat moltes migracions. M’agradaria poder dir que entre els ocells vaig ser capaç de veure l’ànima del nostre estimat Jack volant cap a destins més amables i càlids que no el d’aquell atac, però si de cas la vaig veure, si volava lleugera entre ales grises, blanques i platejades, no la vaig saber distingir, Harriet.
La primavera següent la doctora McClintock va tornar per quedar-se, i amb l’excepció d’alguns viatges i d’algunes estades acadèmiques en les universitats que l’han invitada, ha passat ací tots aquests darrers quaranta anys, com jo.
No tots els anys han estat bons per a la doctora, no et penses. A voltes, quan coneixem una persona que destaca per la seua intel·ligència, o pels seus èxits, tenim tendència a pensar que, amb eixes aptituds, la vida li deu haver estat fàcil, però no és gens així, o almenys no ho ha estat en el cas de la doctora McClintock. Ja ho deia la mare, te’n recordes? “No hi ha goig complet, fill. Tots tenim penes, i qui no en tinga que n’espere.” I tot amb tot, em sembla que al llarg dels quaranta anys i escaig que fa que treballe en Cold Spring Harbor no he conegut ningú amb tanta constància, amb tanta força i seguretat interior, amb tanta dedicació i amb tanta passió i devoció per la seua feina. De les seues troballes científiques, Harriet, com ja podràs comprendre, no te’n puc explicar gaire res. La doctora estudia la dacsa, les coses que passen en els cromosomes, la genètica de la planta, i ací on em tens, un pobre bidell de pell tacada, he ajudat la doctora moltes vegades. No amb el microscopi, tot i que la doctora m’hi ha fet mirar alguna volta, sinó amb les plantades. Perquè abans de mirar-les per l’aparell que tot ho amplifica, la doctora les planta, les fa créixer, les rega, les mira i les remira, i acaba per passar-li que coneix cada planta com si fos un fill, de manera que quan s’esdevé un canvi en una fulla, ella sap si ha estat pel mos d’un insecte, per una fregadissa casual o per una inesperada acció del vent. Quaranta anys, quaranta plantades de dacsa. Jo crec que, quan es mira les panolles per fora, ja sap què els passa per dins. “Mire Walter –em va dir un dia–, aquesta panolla se li assembla.” Era una panolla com totes, però molts grans havien perdut el color, de manera que n’hi havia de color groc i n’hi havia que no tenien color i eren com transparents. “Aquesta pigmentació la fa única, i cal mirar la diferència i copsar-la. En vol veure l’interior?” Aquella fou la primera vegada que m’invità a mirar pel microscopi. No en vaig traure l’entrellat i li vaig demanar com era possible que pogués veure tantes coses. “Ah, Walter, quan mire una cèl·lula, hi entre a dins, i hi faig una volta, per veure què hi trobe”.
Doncs, amb tant de mirar, i amb tant de conrear, i amb tant de pensar, la doctora va descobrir uns gens que salten d’un lloc a un altre, però quan ho va trobar, ningú no la va creure. Fa molts anys, d’això. Si no recorde malament fou abans que l’huracà Carol destrossàs cases i collites. Em sembla que fou l’estiu de l’any 1951. Cold Spring Harbor es va omplir de saberuts de la ciència, com cada any, i aquell estiu la doctora féu una comunicació en què explicava la seua descoberta, una descoberta en què havia treballat més de sis anys. Però en acabar la seua exposició, no hi va haver aplaudiments ni res. Un silenci ferreny, malcarat, si és que el silenci pot tenir cara. Ho sé perquè mirava pels vidres de la porta, però també perquè després vaig sentir molts comentaris desagradables, perquè hi ha gent que creu que els bidells sordegem. Fins i tot la van titllar de boja. Però jo crec, Harriet, que ella en sabia més que tots plegats, i que ningú, ni de lluny, no podia entendre les seues explicacions.
Se’n va ressentir, d’allò, i trobe que es va deprimir un poc. I ho sé perquè, des que va arribar, sempre he sentit afinitat amb ella, perquè tots dos, a la nostra manera, som diferents dels altres, i tots dos, a la nostra manera, hem fet de Cold Spring Harbor la nostra llar. Ni ella ni jo no ens hem casat. Tots dos som éssers solitaris, tots dos sentim una devoció intensa per tota cosa viva, des de la més petita fins a la més gran. I fou la vida, però també el misteri que s’hi cova, qui la va tornar a seduir malgrat la incomprensió, i va continuar treballant un dia, i un altre dia i un altre, amb la mateixa constància i devoció.
Fa uns quants anys que s’han reconegut les troballes de la doctora. Em pense que ja t’ho vaig escriure en una carta. I mentre pensava en totes eixes coses que t’he escrit, han començat a arribar cotxes i furgonetes, i un estol de periodistes carregats amb càmeres i micròfons ha envaït la recepció demanant per la doctora Barbara McClintock.
Diu que pel desembre haurà d’anar a Suècia, un país del nord d’Europa, i que rebrà el premi de mans d’un rei. Ja pots estar segura que el teu germà Walter no es perdrà ni un segon de la transmissió que en faran per la televisió.
Un rei, Harriet. Quina cosa més estranya, no? Tu creus que durà corona?
Dóna records a Martin.
Ton germà que t’estima,
Walter
Raquel Ricart Leal (Bétera, 1962) és escriptora. La seua passió és contar, contar escrivint, i ho ha fet amb obres de gèneres ben diversos: la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem-Bromera, 1999), les novel·les juvenils Van ploure estrelles (Tàndem-Bromera, 2002), El quadern d’Àngela (Tàndem-Bromera, 2010), Vé Premi Vila de Paterna, Premi Samaruc 2010 i inclusió en The White Ravens 2012, i En les mars perdudes (Bromera, 2012), premi Bancaixa de Narrativa Juvenil. El 2010 guanyà el Premi Andròmina de Narrativa amb la novel·la Les ratlles de la vida (3i4, 2010), que posteriorment obtingué el Premi de la Crítica 2011 i el Premi de creació literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia de la Universitat de València. Ha publicat diverses narracions en les campanyes de la Fundació Bromera “Llegir en valencià”, i ha col·laborat amb la revista digital de contes Paper de vidre. Amb la novel·la El ciutadà perfecte (Andana, 2015) ha debutat en el gènere de la ciència-ficció, i acaba de publicar la seua darrera novel·la El temps de cada cosa (La Magrana-RBA, 2015), guanyadora del premi El lector de l’Odissea 2014.
