Sílvia Vidal: “De por, en tinc, però no m’atura”

Sílvia Vidal i Martí (1970) és una escaladora i alpinista catalana de referència. De gent del país, només ella ha guanyat mai el Piolet d’Or, el màxim guardó internacional. Vidal pot passar més de trenta dies penjada en una paret de 1.500 metres, sense baixar a terra, vivint entre cordes tota sola, sense mòbil i incomunicada. Però, com explica en aquesta entrevista, a vegades el desafiament no és aquest, sinó arribar fins a la paret que vol escalar, perquè escull racons de molt difícil accés. Vidal viu mig mes a l’Eixample de Barcelona, i l’altra meitat volta escalant, dormint al cotxe, o al Bruc, el poble a tocar de Montserrat. És on VilaWeb la va visitar la setmana passada per conèixer aquesta escaladora de referència, i personalitat captivadora.

—Quan vau començar a escalar?
—Devia tenir vint-i-tres anys. Jo feia mig fons. 800 metres i 1.500 metres. Mon pare és entrenador d’atletisme. Quan vaig entrar a INEF, alguns companys escalaven, i va sortir la possibilitat de participar en un Raiverd, una competició de multiesports d’aventura, una setmana d’orientació sense parar, ràfting a l’entorn natural. Una de les proves era escalar. I a partir d’aquí, vaig començar a escalar.

—I l’any 2021 vau guanyar el Piolet d’Or, que seria l’Oscar de l’Escalada. L’única catalana que l’ha guanyat?
—És el màxim reconeixement que hi ha pel que fa a premis. Sóc l’única de l’estat espanyol que l’ha guanyat. Tampoc no hi ha cap home en tot el país que l’hagi guanyat. Aquell any del premi, vaig obrir una via tota sola al Cerro Grande, a la Patagònia xilena.

—Vau estar-vos trenta-tres dies vivint a la paret, mentre escalàveu els 1.500 metres. Dormíeu en una tenda penjant.
—Se’n diu escalada en grans parets, big wall. Escalant, pots estar penjat en una paret dos dies, o pots estar-ne trenta-tres. El màxim va ser a Xile tota sola. Unes altres vegades he estat 32 dies, 30, 20, 18, 17, sense baixar a terra.

—I com passa, el temps, trenta-tres dies penjada a la paret, tota sola i incomunicada?
—És molt distret, perquè s’ha de fer molta feina: has d’obrir una via, perquè vas per un recorregut que ningú ha fet abans. És feina.

—Expliqueu-nos-en el dia a dia, per exemple.
—Matino, esmorzo dins l’hamaca, que és un tros de tela amb uns tubs i amb un tendal (com una tenda de càmping penjada de la paret). Allà, hi tinc un fogonet. De seguida començo a escalar. Després, baixo a l’hamaca, sopo, apunto tot allò que he fet per tenir-ne un record (perquè, tants dies, perds el nord) i dormo. Unes set hores, dormo.

—Pujar i baixar ? Per què pujar i baixar?
—Escalo amb el que s’anomena “estil càpsula”. Això vol dir que tu comences a escalar i vas deixant la corda fixada. Normalment uns 150 o 200 metres. Quan ja ho tinc tot fixat, toca desmuntar el campament de paret i pujar aquests metres més amunt: la meva hamaca, els meus sacs, el menjar, tot. Cada nit baixo a dormir a l’hamaca. La pujo cada X dies.

—Quin plaer us dóna estar trenta-tres dies penjada?
—De tant en tant necessito estar sola. I no sabria estar sola asseguda en un lloc. En canvi, sí que sé estar sola fent aquesta activitat. I és que m’encanta el component d’exploració, perquè vaig molt sovint a llocs on no sé si s’arribarà a accedir a la paret, no sé què em trobaré. Totes aquestes incògnites són motivadores.

—Algun ensurt?
—Sí, molts.

—Expliqueu-me’n un.
—No, no explico drames, que sempre voleu drames.

—Ha! No vull cap drama, vull un ensurt.
—He tingut caigudes, problemes per haver travessat rius en aigües vives, moltes situacions amb animals, trobades amb óssos. Per mi, la màxima por que he passat mai. Estàs en un lloc sol, amb un ós que ve cap a tu. No és que vegis un ós allà al fons, pasturant. Ve cap a tu! Has de fer veure que ets més gran del que ets, has de fer soroll, has de cridar i a veure com reacciona.

—Són molt curiosos els noms que poseu a les vies d’escalada que obriu.
—Són de vivències que he tingut durant aquella experiència.

—Per exemple, “Sincronia Màgica”
—Van passar moltes coses màgiques. Per exemple, justament el dia que vaig arribar, se n’anava un equip de quatre francesos que havien intentat escalar la paret, però no ho havien pogut fer. Em van passar informació de la meteorologia, de com accedir-hi. Jo no ho tenia, això. I, com ells, pensava que la paret era més petita. Doncs era molt més gran. No portava infrastructura, material, menjar, aigua, apropiats per a anar a fer aquella expedició. I quan era allà enmig d’una glacera d’un quilòmetre de llarg, blocs per aquí, gel, veia que realment em faltava material. Amb totes les cabòries m’equivoco del terreny que havia fitat, marcat. I allà, perduda entremig d’uns blocs, em trobo una corda que havien abandonat els francesos. Sense aquella corda no hauria pogut fer la via. A més, quan vaig arribar, resulta que la paret era dins un parc nacional i demanaven un permís que no tenia. Doncs justament aquell dia hi havia la cap del parc (en els dos mesos que vaig estar allà va ser l’únic dia que hi va ser), em va mirar, em va dir: ensenya’m el teu passaport, que tinguis una assegurança federativa. Va fer una foto i em va dir: pots entrar.

—És curiós que la burocràcia arribi a la muntanya.
—La burocràcia és tot arreu. És al fons del mar, també.

—Un altre nom: “Un Pas Més”
—Un pas més, perquè vaig haver de caminar 540 quilòmetres anant i tornant fins a la paret, carregant 150 quilos. Van ser trenta-sis dies caminant.

—Per què anant i venint?
—Perquè jo carrego 150 quilos, però no de cop. Porto motxilles de 25 quilos cada viatge, que ja és molt (en peso 45 i és més del 50% del meu pes). Vaig carregada amb 25 quilos, deixo la motxilla i torno de buit per agafar el següent. I per això sumo tants quilòmetres durant les aproximacions. El repte és molts cops arribar fins a la paret. 540 quilòmetres és un número molt ràpid de dir. Però és una bestiesa. Una bestiesa. Sovint no sé si realment hi ha accés fins a la paret, no sé què em trobaré, potser hi ha un riu que no puc creuar. No hi ha un detall de fotografia, no hi ha uns mapes superprecisos.

—I que us portin fins a la paret? No podeu?
—No et fas a la idea dels llocs de què parlo. Parlem d’Alaska, prop de l’Àrtic, on arribes amb avioneta a un poble de 5 habitants a l’hivern (25 a l’estiu). Allà agafes un hidroavió i en tota l’hora d’hidroavió no veus cap població. Et deixa allà i fins al cap de dos mesos no torna.

—Qui és Pep Massip?
—És un company amb qui vaig començar a escalar en activitats d’aquest estil, de grans parets, que em va ensenyar moltíssim sobre maniobres i que vam estar molts anys fent expedicions junts.

—Maniobres? Què són maniobres?
—Tots els moviments que has de fer amb les cordes, amb tot el material que portes, per pujar-lo, per reinstal·lar-lo, per rapelar, per baixar, per tota la complexitat de cordes i estris que portes. Quan has de pujar els farcells, els sacs on porto l’aigua, el menjar. Tot això ho puges amb una corda, però has de muntar tot un sistema de politges, de contrapesos, perquè puguis hissar-los. Això són maniobres.

—Jo pujaria allà i em moriria de por. Vós, no. Això és perquè teniu una tolerància al risc més alt que les altres persones? És això?
—No m’he fet cap estudi, però jo, de por, en tinc. De por, tinc. I hi ha moments que en tinc molta. Però passa que no m’atura. Per mi és una referència. Això em fa por? Vejam què passa. No sé si és curiositat o què, perquè realment quan tu vas cap allà allò canvia.

—Què vol dir “allò canvia”?
—Que quan alguna cosa et fa molta por, si tu hi vas, canvia la percepció que tens d’aquella por.

—El monstre canvia de cara.
—Sí, potser perquè el veus més de cara. I et pot agradar més o menys, però canviarà.

—Per exemple, quan teniu molta por de caure o no caure, quina imatge us salva? Què penseu que us tranquil·litza?
—Jo, quan tinc molta por, penso que passarà. Que és momentani. Tres minuts o tres setmanes, però passarà, passarà, perquè no és etern. No hi ha res etern. “Tranquil·la, Sílvia, això ara és així, però d’aquí a una estona potser no serà així.” Potser hi ha un moment que tinc por davant d’una secció d’escalada i penso: “Uf, és que aquí puc caure molt, i puc fer-me mal picant allà. Doncs vinga, va, d’aquí a una estona veuràs com fer-ho.” I al cap d’una estona ho fas.

—En dieu escalada artificial. Per què artificial?
—L’escalada artificial consisteix a anar col·locant peces, material que portes, a dins dels forats, a les esquerdes. Claus, ganxos, etc. Quan acabo, m’ho emporto. Recullo. No ho deixo a la roca. La dificultat està en la precarietat, en el poc o molt que aguanta el teu pes aquella cosa que has col·locat. Aquest és el joc.

—És com dir “cauré o no cauré” tota l’estona?
—Sí, una mica així.

—Passem a parlar de les conferències. Feu conferències a adolescents, empresaris i gent de muntanya.
—Als adolescents els parlo del potencial que tenim com a persones, que podem esdevenir tot allò que volem ser. Hi arribarem o no, però no deixem de somiar-ho, no deixem d’intentar-ho. Als empresaris els parlo més de com gestiono totes aquestes incerteses, tota aquesta por, què faig quan, per exemple, em plantejo un objectiu i aquell objectiu veig que no pot ser. Tot sempre basat en experiències meves.

—De l’últim viatge gran que heu fet, quan fa?
—L’últim viatge va ser aquest de la Patagònia xilena, perquè després va venir la covid. L’any passat vaig intentar marxar d’expedició al Canadà. Set dies abans, després de mig any de preparatius, vaig haver de cancel·lar l’expedició.

—Per què?
—Perquè, en 24 hores, al matí em van denegar un permís, que no era d’escalada, sinó d’entrada al parc. Vaig pensar: hi vaig igualment, i ja m’explicaran el què. Doncs al migdia em vaig fer un tall al dit de punta a punta. I vaig dir, això ja comença a ser un problema. I a la nit la companyia em va cancel·lar el vol. I vaig dir: no hi he d’anar.

—Això ja no és sincronia màgica.
—Potser sí. Potser sí, i com que no ho entenia a la primera, em van avisar tres cops.

—Al Canadà on volíeu anar?
—Això no ho explico. Perquè vull tenir la llibertat de, a l’últim segon, poder decidir que no hi vaig, si no ho sento. No vull pressions, i menys mediàtiques. Això que faré té risc, té compromís i les opinions de fora em sobren.

—Teniu patrocinadors?
—Boreal i Lyofood. Lyofood són sobres de menjar deshidratat. Buides els sobres en aigua bullent, remenes, tanques, esperes 5 minuts i tens el menjar a punt.

—I apareixen per art de màgia la gamba, els espaguetis, l’arròs que havien cuinat?
—És que, encara més, et posaria un plat a taula i no sabries la diferència entre el teus espaguetis i aquests.

—Qui més us patrocina?
—Boreal, de calçat de muntanya i de peus de gat per a escalar. Tota la resta de patrocinadors que he anat tenint en el curs dels anys, que han estat diversos, m’han anat fent fora perquè no tinc xarxes socials. Volen que siguis molt actiu a les xarxes. Fes fotos d’això i ho poses a Instagram, a Facebook. Jo no tinc Instagram ni Facebook.

—Sí, he llegit que escaleu sense mòbil. A Catalunya tampoc no en teniu, de telèfon?
—Tinc fix.

—I de mòbil, no n’heu tingut mai?
—Mai.