Sílvia Subirós: “Quan es parla dels grans cuiners s’obliden les dones que tenen al voltant”

Sílvia Subirós Mercader (Figueres, Alt Empordà, 1983) porta la cuina a l’ADN. Néta de Josep Mercader, introductor de la cuina moderna a Catalunya des del seu Motel, i filla de Jaume Subirós, l’home que va substituir el sogre quan es va morir, prematurament, malgrat tot mai no ha treballat a la cuina del negoci familiar. Com la seva mare, la seva tia i la seva àvia, no ha entrat mai a la cuina –el món dels homes–, a diferència dels seus tres germans.

El seu camí ha estat el cinema documental. Llicenciada en economia i teoria de la literatura, va estudiar guió i direcció de cinema. Autora de llargmetratges documentals, ara acaba de presentar al Docs Barcelona La cuina dels homes, un documentari en què s’interroga sobre la família, el món de la gastronomia i el paper de les dones, estrenat al Festival de Màlaga.

—El documentari parteix d’una inquietud: tots els homes de la vostra família han fet feina al restaurant familiar, però les dones n’han restat al marge.
—Des que vaig començar a estudiar cinema sabia que un dia faria un documentari sobre el Motel i el meu avi. Quan m’hi vaig posar, però, em va sortir aquest dubte: per què les dones de la família no havien entrat a la cuina del restaurant? La meva família és un exemple de la diferència entre la cuina professional i la cuina domèstica, i quin paper ocupa cadascú dins la societat patriarcal.

—En el vostre cas familiar, no parlem pas d’un restaurant qualsevol: és el Motel, un establiment carregat d’història, on hi va haver una renovació gastronòmica, amb clients com Josep Pla.
—Ha estat difícil de no parlar més del restaurant. Les històries del Motel me les han anades explicant en el curs dels anys i sabia perfectament la vida de l’avi, encara que no fos cronològicament. En canvi, la història de les dones ha estat completament silenciada.

—No vau conèixer ni l’avi ni l’àvia, perquè van morir molt joves.
—Hi ha tot un llegat femení que a mi no m’arriba perquè l’àvia va morir quan tenia quaranta-quatre anys. La meva mare en tenia quinze i va ser una mort molt dolorosa per a ella. De fet, el film també parla de la relació entre la meva mare i jo. Al principi ella no en volia ni parlar, em deia que parlés amb el pare, que és qui parla millor. Aquesta frase ja diu moltes coses…

—Vau descobrir l’àvia en les filmacions que feia l’avi, com a cineasta afeccionat, que la prenia de model.
—Sabia que a l’avi li agradava el cinema, però no que hagués produït tant de material. Va ser quan vaig començar el projecte, que vaig obrir el calaix i hi vaig trobar totes aquelles filmacions de vuit mil·límetres que no havia vist mai, amb la meva àvia que sembla una estrella de cinema. Vaig reparar el projector i quan vaig començar a veure les imatges vaig veure que hi havia un material molt bo. Vinc d’una tradició documental que treballa molt amb imatges d’arxiu, amb el que en podem dir arxiu trobat, i tenia clar que volia fer un film amb aquest material familiar.

—Malgrat tot, de l’àvia n’havia quedat una imatge difusa.
—En una seqüència hi ha diversos talls de veu d’homes del seu voltant, en què cadascun n’ofereix una imatge. Això encara em desperta més curiositat de saber més coses d’ella. Les contradiccions del relat són interessants pel que suggereixen.

—Sembla una dona amb un punt tràgic. I no tan sols per la seva mort.
—Hi ha qui diu que era molt discreta, però n’hi ha que diuen que tenia molt mal caràcter. De fet, tot plegat semblen tòpics sobre com es veien les dones en aquell moment i, especialment, les dones amb contradiccions internes. Vaig saber, per exemple, que la meva àvia havia tingut un promès amb qui no s’havia pogut casar i, després d’aquesta frustració, va conèixer l’avi. M’imagino que era una persona complexa, que m’ha interessat de descobrir.

—Però l’origen de la professió de l’avi és la gana.
—La guerra el va enxampar que tenia deu anys. Va començar molt jovenet a treballar al restaurant de l’estació de Portbou, que en aquell moment era un establiment molt important i luxós. El mestre del meu avi era un cuiner que tenia una gran experiència a França. Amb ell va aprendre moltes coses que després va posar en pràctica al seu restaurant.

—La gran pregunta: hauria pogut fer-ho sense la seva dona al costat?
—Sempre que es parla dels grans cuiners s’oblida que al seu voltant hi ha unes dones que fan les cures, que treballen d’unes altres coses potser no tan visibles. I això no es qüestiona ni es pregunta qui hi ha al voltant.

—Un tabú familiar ha estat el càncer, el mal lleig, que en deien.
—Vaig trobar tots els informes de salut de l’avi, com ensenyo al film. En canvi, no tinc ni un paper sobre l’àvia. Costava molt de parlar de com s’havia mort, quina malaltia havia tingut. Quan la mare va tenir càncer, a la mateixa edat que la seva mare, hi vaig pensar molt. D’alguna manera, era una herència que jo també podia rebre.

—Quan mor l’avi, és el vostre pare que es posa al capdavant del negoci i la cuina del Motel. Tant la vostra mare com la tia en van restar al marge?
—Elles hi han estat, però en aquell moment eren molt joves. La meva tia tenia divuit anys i la meva mare tenia dos fills petits. Al meu pare, que treballava a l’hotel des de petit, li va caure al damunt la responsabilitat. Elles han estat a dins. Tanmateix, a la part que no es veu, darrere el meu pare.

—Vau créixer en un hotel, jugant entre les taules. 
—Vaig treballar-hi cada estiu i cada cap de setmana des que tenia catorze anys. Sempre estava de cara al públic. A recepció, per a aprendre idiomes, per exemple. En canvi, mai a la cuina. Llavors no en vaig ser conscient. Tanmateix, amb els anys hi vaig anar pensant. Quan ho vaig demanar al pare, va quedar tan sorprès com jo. De fet, pensava que potser havia marxat perquè no m’hi havia fet entrar, a la cuina.

—Va ser així?
—No ho podem saber. El fet és que sempre vaig tenir unes altres inquietuds i sempre els ho vaig manifestar. A disset anys vaig decidir que volia estudiar fora. Sabia que volia fer alguna cosa de lletres, però vaig acabar fent economia, aconsellada pel meu pare, que pensava que podria ser-me útil si volia tornar al negoci. M’han donat prou llibertat per a tornar si era el meu propòsit. I ha estat el cinema.

—Mentre els germans continuaven l’ofici, vós vau fer un altre camí.
—Vaig començar el film preguntant-me per què no havia fet feina a la cuina com els meus germans. Però en acabar-lo m’he adonat que he estat més lliure que ells. El patriarcat també ha estat la trampa dels homes.

—El film ha estat una mena de reconciliació?
—És una manera de tornar, més que res. No hi ha hagut mai cap trencament, però jo necessitava una distància per a poder traçar el meu camí i tornar per a fer alguna cosa sobre el Motel.

—Us agrada cuinar?
—M’encanta la cuina i a casa cuino molt. Ara, és cert que no m’he dedicat mai al negoci familiar. Així i tot, em vaig pagar la carrera de cinema treballant de cambrera.

—Explicant la història del Motel, usant les filmacions, heu acabat reivindicant la passió secreta del vostre avi.
—He tancat el cercle. I ho he pogut fer, justament, perquè no m’he dedicat a la cuina i he tingut la llibertat de dedicar-me professionalment a allò que per a ell era un passatemps. Alhora, per mi, la cuina és una afició.

—La cuina encara representa avui una estructura molt jerarquitzada, gairebé militar… molt masculina, oi?
—De l’estructura de la cuina, se’n diu brigada, que és un terme militar. Sorgeix de la necessitat d’ordre a l’hora d’organitzar les grans cuines professionals. És evident que cal un ordre, però potser no cal que sigui un ordre militar. Llavors és quan es va masculinitzar una professió femenina i s’hi va vetar l’entrada de les dones.

—Molts grans cuiners van aprendre de dones cuineres.
—Paul Bocuse diu en un tall que faig servir al film que hi ha moltes dones que són grans cuineres. Tanmateix, no hi ha dones xefs. Justament ell, que venia d’aprendre d’una de les millors xefs de la història de la cuina de França, Eugénie Brezier.

—Les dones xefs han hagut d’adaptar-se al model militar tradicional o creieu que han pogut proposar un model propi?
—No oblidem que el món laboral ha estat pensat i produït pels homes, i continua essent així, tot i que les dones hi participem i som dins aquest model productiu. No sé si hem produït un canvi per al nostre gènere, perquè al capdavall el capitalisme és el que és. Ara, penso que a la cuina hi ha un conflicte sobre el qual encara hem de tornar. Podem reflexionar sobre per què continua aquest model de producció i com podem pensar-lo d’una manera diferent, que tot no hagi de ser la recerca d’un geni que elabora les combinacions més perfectes.

—Això que dieu es podria aplicar al món del cinema, on també hi ha aquesta idea del director com a geni?
—Absolutament. Només cal veure quantes dones directores de cinema amb grans pressupostos tenim. En aquest país i en altres.

—El documentari té alguna cosa de teràpia familiar, de catarsi. Com ho ha viscut la vostra família?
—Comences intentant fer un documentari i n’acabes fent un altre, perquè el procés canvia i et canvia a tu mateix. Quan no passa, potser és que no és un bon documentari. En aquest cas, ha estat un espai que ens hem pogut donar per parlar. En una família empordanesa, tancada i poc donada a la comunicació, pensant sempre en la feina, els he permès d’obrir-se. I, òbviament, la relació ha canviat. Els ha remogut a ells i a mi i hem pogut parlar de coses de què potser no havíem parlat mai. Tenia por de veure fins on podríem arribar, però una vegada t’hi poses has de tirar endavant i deixar-te anar. Trobes la distància justa per a explicar la història, sense forçar ningú.

—S’hi van apuntar de seguida?
—Des del principi els vaig dir que el que feia era un documentari creatiu i que no s’esperessin un film històric d’homenatge al Motel. No volia pas fer això, sinó que tenia una altra proposta. Els vaig dir que volia parlar de cuina, de gènere, dels homes i les dones de la família i que ja veuríem on arribaríem.