Sílvia Soler: ‘No som malalts imaginaris’

Sílvia Soler, veïna de Castelldefels, té símptomes de la covid-19 des del 18 de març. Aviat farà tres mesos. Soler, treballadora del Termcat, és una de les més de sis-centes persones agrupades en el Col·lectiu d’Afectats Persistents per la Covid-19 (Bloc i Twitter). Fa mesos que van tenir els primers símptomes de la covid-19 i encara no els han marxat. Aquest col·lectiu reclama un seguiment acurat dels seus casos i proporciona ajuda mútua als seus membres.

—Qui és Sílvia Soler?
—Treballo al Termcat des del 1996. Era a administració, secretaria de direcció i ara sóc a projectes. Sóc filòloga.

—Expliqueu-me el vostre cas particular, si us plau.
—El 18 de març tinc una faringitis molt forta. El 23 o 24 de març m’arriba la febre. Trenta-vuit graus durant divuit dies seguits. La febre baixava amb paracetamol. Durant una setmana m’ofegava, i vaig anar tres dies a urgències a l’Hospital de Viladecans perquè miressin si tenia la covid-19. El dia 31 de març, l’1 d’abril i el 6 d’abril, el meu aniversari. Amb els serveis saturats, em deien que no hi havia prou lloc. I que quan m’ofegués més, hi tornés. No em van donar medicació ni retrovirals. I el darrer dia els vaig dir: si em passa res, us en faré responsables. Sensació d’ofec durant una setmana. Em van donar un inhalador. En aquests tres mesos, he tingut tota la simptomatologia del món: conjuntivitis, perdre el gust i l’olfacte, que tot just ara recupero, ofecs i mal de cap.

—D’això aviat farà tres mesos. Els símptomes us han desaparegut?
—No. Tinc disfonia, i una ressaca permanent que no se’n va, fatiga i dolor articular als genolls. I dolors a l’espatlla. Avui em faig un TAC. Ahir vaig anar a medicina interna. Em van dir que el pulmó encara no el tinc bé. Tinc disfonia perquè no tinc prou aire i les cordes no treballen bé.

—Ho passeu sola?
—Visc sola, però tinc parella, i estem en contacte cada dia. M’ha ajudat. I tinc sort de la xarxa d’amics i coneguts, que m’han anat a comprar i em fan el menjar.

—Us han fet cap prova PCR?
—Quan feia seixanta dies i escaig que tenia símptomes me les van fer, veient que l’associació pressionava. Tinc una anècdota, aquí. Quan la doctora va veure que fèiem pressió amb la plataforma em va dir que anés al CAP a fer la PCR. Doncs al CAP s’hi van negar: ‘No vull que la gent es pensi que, perquè ho demana la premsa, ho farem.’ I al cap de tres dies, la doctora va aconseguir que me la fessin. Va sortir negativa. Després, per particular i pagant jo, m’han fet la prova serològica IgM/IgG ELISA, la més fiable sense ser-ho del tot, que va sortir negativa.

—Quin dia descobriu que no esteu sola i que hi ha més gent amb covid-19 persistent?
—’No pot ser que faci tants dies que estàs així. Deus tenir alguna cosa més.’ Aquesta era la reacció que hi havia entre algunes persones del meu voltant. Començava a desesperar-me. A veure si sóc jo? Sóc molt activa a Twitter, i vaig veure que la Cristina, l’Eva, l’Ermen es començaven a moure. Allà vaig veure que hi havia més gent com jo. Malalts de llarga durada que no ens acabaven de tractar bé. Va ser un despertar bonic. Trobar-se acompanyat dins la solitud de la malaltia. T’acosta molt veure que hi ha gent com tu. Ara som uns 650 o 700. I la gent que no ho sap. Hem començat a cooperar amb gent de Madrid, Andalusia i el País Basc. Hem fet dos manifestos. I ara parlem de fer un manifest conjunt amb ells. També hem vist articles i associacions de la covid-19 persistent a França, el Regne Unit, Itàlia.

—Quines reivindicacions teniu?
—Aquests casos hi són. Potser no sabran què dir-nos, però els casos persistiran. I existeixen arreu. Som gent que ens hem quedat a casa, sense retrovirals ni atenció hospitalària. Que es vegi que no som un col·lectiu en negatiu. Som molta gent. I els nostres casos han de ser estudiats. La principal reivindicació és que la covid-19 persistent es tracti com cal i amb els protocols adients. El nostre cos ha lluitat molts dies i volem ser atesos com toca. Tenim pors, dubtes i preguntes que cal afrontar i tractar. Què ha fet el virus al cos? Hi ha gent que té problemes al cor i als pulmons. Què els passarà? Jo, per exemple, no sé si tindré problemes al pulmó per no haver curat bé la pneumònia. Tindré taquicàrdies? La sensació de tenir el virus dins, és com si et corrés pel cos. També veiem que si la prova serològica surt negativa i fa dies que són a casa, a molts el donen l’alta encara que tinguin la simptomatologia. Jo encara tinc la baixa, però a l’associació som en aquesta batalla, també.

—Com reaccionen els metges?
—Entre els afectats, hi tenim un metge i una metgessa. La meva metgessa del centre de salut m’ha fet cas. Però hi ha altres metges que pensen que això són deprimits. I ens volen donar Diazepam. ‘Això és el confinament, que us afecta’, o ‘a descansar, que tens una depressió’. No estem deprimits, ni som malalts imaginaris. Els símptomes reals duren molt de temps i són palpables. El dolor articular hi és. I la fatiga. A mi se m’acaben les piles’.