Sílvia Bel: “A ‘Com si fos ahir’ superar tots els entrebancs ens ha fet forts”

Avui s’emetrà el capítol 1.000 de Com si fos ahir, justament en un moment en què les audiències li van a favor. El públic que segueix la sèrie cada dia és molt nombrós. En parlem amb una de les protagonistes d’aquest capítol especial, Sílvia Bel. Avui sortiran a la llum alguns aspectes sobre l’accident que van tenir la Marta, la Gemma i en Jordi aquest estiu, una de les trames que tenen més intrigat l’espectador: van tenir cap relació amb la mort de Joan Vidal?

A més de la sèrie, Sílvia Bel ens parla d’alguns projectes dels mesos vinents i, alhora, repassem moments clau de la seva trajectòria.

—Com si fos ahir arriba al capítol 1.000. Com és fer un personatge durant tant de temps?
—Molt divertit. Com a actriu és un gran entrenament. És un plaer poder-ho fer en una sèrie que té un to tan col·loquial. Amb el temps, fins i tot et pots sentir identificat amb el personatge. Tu dónes coses al personatge i ell a tu. No deixa de ser un joc. Els que hi participem som uns afortunats.

—Per tant, no cansa fer cada dia fer al mateix personatge?
—Segurament molt menys que moltes altres coses que hauria pogut fer si no hagués estat actriu. No em cansa, no. Al revés, m’apassiona i em diverteix. M’ho passo molt bé.

—Heu arribat als mil capítols, però va haver-hi moments que semblava que no seria possible, que la sèrie no continuaria.
—Sí, ens ha tocat viure uns moments complicats com a societat. Ens va tocar viure el procés, i molts dies ens feien fora d’antena perquè passaven coses més importants que no pas la sèrie. Això ens feia perillar una mica el producte, perquè no hi havia continuïtat. Si són temps una mica més calmats, emets cada dia i és més fàcil que de mica en mica la gent s’hi vagi enganxant. Aquestes pauses no hi ajudaven. Malgrat tot, ha tingut molt bona audiència.

—I després va venir la pandèmia…
—Sí, això encara ho va complicar més. Primer vam tenir dificultats per a rodar, i en acabat vam haver-ho d’aturar tot perquè ens van tancar a casa. En aquell moment, es va posar en qüestió si la sèrie continuaria. Va baixar molt la publicitat a la televisió, i hi havia dificultats econòmiques per continuar tots els projectes. Es va posar en dubte que Com si fos ahir i Polònia tinguessin continuïtat perquè no hi havia diners. Els actors vam decidir lluitar. Que TV3 faci una sèrie al migdia és important, no només per als qui ara som a la sèrie, sinó per a tots els que han de venir en un futur. És l’única producció pròpia de TV3 en ficció. És una cosa que no volem que es perdi, perquè dóna feina a moltíssima gent del nostre sector. Però crec que superar tots aquests entrebancs al final ens ha fet forts. Ens ha permès sobreposar-nos i aconseguir més bona nota. La sèrie actualment té molt bona audiència.

—Com dieu, vau fer la campanya “Salvem la ficció”. Vau salvar la sèrie, però TV3 cada vegada fa menys ficció. Ara mateix Com si fos ahir és l’única sèrie que s’emet. S’hauria de defensar més la ficció?
—Sí, per al sector sempre seria positiu. Compaginar televisió i teatre, amb més coses que et puguin sortir, fa que et puguis guanyar la vida fent d’actor. Si no, és una quimera. Fent només teatre, i segons quina mena de teatre, no pots viure. Hauríem d’aspirar a ser un país en què els artistes poguessin viure d’això; si no, no som competitius. És un ofici molt necessari per a créixer com a societat. I, per tant, tot allò que sigui invertir en ficció feta aquí i en català serà positiu.

—S’ha valorat molt positivament que TV3 torni a invertir en el Club Super3, sobretot per fomentar el català. Les sèries també hi tenen un paper clau. Si els joves només mirem Netflix en castellà, la llengua també perilla, no?
—I tant. Moltes vegades gent que parla en castellà m’atura per dir-me que s’ha enganxat a la sèrie. Em fa molta il·lusió, perquè penso que ajuda a la normalització lingüística. Ajuda que persones que han vingut de fora es puguin integrar. L’altre dia vaig tenir un problema amb el cotxe. Al taller, un noi cubà de cop em va reconèixer. Em va dir que estava enganxat a la sèrie i que aprenia català amb nosaltres. Això és un bri d’esperança. Posem el nostre granet de sorra en aquesta lluita. Em fa molta il·lusió que, més enllà d’ajudar a passar una bona estona, la sèrie també ajudi a normalitzar la nostra llengua.

—Com és el públic de la sèrie que us trobeu al carrer?
—Curiosament, és molt variat. Em sorprèn moltes vegades la gent jove. M’aturen i em diuen: “Si us plau, si us plau! Qui va matar en Joan Vidal?” Es fa en un horari que, a part de la gent gran, permet que la mirin joves. Crec que és l’èxit de la sèrie. La quotidianitat fa que t’hi reconeguis o que hi reconeguis la gent del teu voltant.

—Ara que ho dieu: qui va matar en Joan? No ens ho podreu dir. Però en en tindrem noves informacions en aquest capítol 1.000?
—Una mica sí. Gira entorn d’aquesta història. Parlem de l’accident, i sobretot que no sabem ben bé què ha passat. I parlarem molt de la preocupació d’aquests personatges per aquella nit quan tornaven de casa d’en Miquel i la Noe. És una història que particularment m’agrada molt. M’agrada que l’allarguin perquè dóna molt de si. De vegades, les històries les maten massa de pressa. I és veritat que a la vida tot corre molt, però crec que entretenir-se una mica en històries que tenen gràcia i que fins i tot tenen un punt d’intriga està molt bé.

—Una de les crítiques que de vegades us fan és que als personatges els passen massa coses.
—En realitat crec que en aquesta sèrie tampoc no ens passen massa coses. Justament l’aposta d’aquesta producció va ser aquesta quotidianitat. I, és clar, dins aquesta quotidianitat sempre passen coses. Però també a la vida real, no? Són coses simples, que al final tenen conseqüències, com descuidar-se de l’aniversari d’algú! La gràcia de tot plegat és que ho pots estirar i fer-ne una reflexió. No són coses de morts i assassinats. Això sí que crema molt els personatges, perquè és veritat que això no ens passa. De tant en tant, hi pot haver una desgràcia, però no cada dia. Ara, justament en aquesta sèrie s’ha donat molt de valor a la quotidianitat, a la vida que tenim tots. Es vol fer que tothom se senti interpel·lat. Són històries que al final poden ajudar un mateix a entendre’s millor. I, alhora, no deixa de ser un entreteniment, una cosa per a passar una bona estona havent dinat.

—La Marta va començar essent la dolenta. Però ara és un personatge molt estimat, no?
—Penso que, més de dolenta, és controvertida. Té un caràcter especial. És una mica barruda, egoista i solitària. Va la seva i diu mentides… Tot això ha fet que de vegades visqui situacions una mica més extremes. Però també ha fet que caigués més simpàtica perquè no deixa de ser una persona molt directa, no? Reconec que de vegades fa alguna cosa que penso: “Avui se li n’ha anat l’olla!” Però té un punt divertit. Al final, no deixa de ser víctima d’ella mateixa.

—Quan enregistreu una sèrie diària suposo que és molt difícil de poder fer uns altres projectes. No heu deixat de fer més coses; com es compaginen?
—Una mica com sempre a la vida. D’ençà que vaig decidir que em volia dedicar a aquest ofici he hagut d’aprendre a compaginar-ho. Hi ha hagut moments més complicats d’organització, sobretot quan la meva filla era petita. Però sempre que podia ho compaginava. Ara que la meva filla és gran i s’ha independitzat, encara més. Perquè l’ofici sempre ha estat una cosa que m’ha acompanyat. En moments de desamor, de solitud o quan les coses no van bé, perquè al final la vida sempre et dóna cops, he sentit que he tingut una cosa que era meva. El meu ofici ha estat el meu refugi. Quan no estava bé, pujar als escenaris i interpretar un personatge m’ha permès de transformar la meva pena o les meves frustracions en positiu. Ha estat molt bonic. I, per tant, malgrat que m’ha ocupat molt de temps, i de fet encara me n’ocupa, ho faig sempre pensant que sóc una afortunada. Tinc l’oportunitat de treballar en una cosa que m’apassiona.

—Hi ha gent que creu que a TV3 sempre hi ha les mateixes cares.
—Som un país molt petit. També hi ha sempre les mateixes cares entre els polítics… Ara, sí, estic d’acord que s’han de donar sempre oportunitats a la gent jove. Jo vaig tenir la meva. Però també s’ha de respectar la trajectòria dels qui tota la vida s’han dedicat a això i que hi han deixat la pell. Això també té valor. S’ha de compensar tot plegat.

—D’aquí a poc estrenareu una obra escrita per Jordi Galceran.
—Sí, em fa molta il·lusió fer aquesta obra. Fa molts anys que sóc amiga d’en Jordi, i valoro molt la feina que fa. En sap moltíssim. La dirigeix Sergi Belbel, que és un director amb qui he treballat moltes vegades. Ells dos fan un tàndem perfecte. Crec que aquest espectacle va destinat a ser un èxit, i espero que ho sigui. És una obra pensada per a passar una estona divertida i emotiva.

—Si haguéssiu de dir els personatges que han marcat la vostra carrera, quins diríeu?
—Diria la Isolda de La xarxa de Brossa, la Colometa o Maria Estuard. M’hauria agradat fer més personatges de Shakespeare; vaig fer la Viola de La nit de Reis. Són personatges preciosos. Segur que me’n deixo molts. He tingut la sort de fer personatges que m’han enriquit molt, i que han deixat alguna cosa dins meu per sempre.

—Parlant de teatre, creieu que la majoria del públic us recordaria per aquests personatges o per uns altres. Suposo que hi ha qui encara us recorda per Infidels.
—Em fa molta il·lusió quan m’aturen per parlar-me d’alguna cosa sobre el teatre, perquè hi dediquem moltes hores de feina. I que la gent n’hagi pogut gaudir hi dóna sentit. Però sí, Infidels va ser una cosa preciosa. Va ser molt bonic i innovador. Totes les protagonistes érem dones. En aquells temps allò era molt arriscat. I va ser un projecte molt bonic, que es va acabar d’una manera sobtada. Encara ara hi ha gent que m’ho recorda. Amb les companyes hem intentat poder explicar la història d’aquestes dones passats uns anys. Ens encantaria poder fer algun dia una nova temporada d’Infidels; de fet, les actrius intentem aconseguir-ho. A veure què passa. Ens vam quedar amb la sensació que encara ens faltaven coses per explicar. És una porta que queda oberta.

—On xaleu més és en el teatre?
—És difícil de respondre, tot requereix tècnica i esforç. El teatre és en directe i sents la respiració de la gent. En canvi, la televisió és enregistrada i no saps tant què pensa el públic, però alhora requereix una tècnica que també és apassionant, tot ha de ser més petit. Et permet un entrenament brutal. La meva carrera l’he feta al teatre, i si sóc aquí és perquè durant molts anys he fet teatre. És la cursa de fons. De fet, quan somniava que volia ser actriu era perquè volia sortir a l’escenari d’un teatre. Però això no impedeix que les altres coses m’hagin donat moltes oportunitats i m’hagin permès d’aprendre moltíssim.

—Ara es parla molt del fet que fer-te gran si ets actriu és molt més complicat que no pas si ets actor.
—Això ha estat sempre així. Potser abans no se’n parlava tant, però a les actrius els ha tocat la part pitjor. Perquè la societat gira entorn de la idea que una dona és interessant i atractiva perquè és jove i guapa. En canvi, els homes són interessants perquè són intel·lectuals i tenen un càrrec de poder. Això costarà molt de canviar-ho. En realitat, la nostra feina és un reflex de la societat. La societat diu que quan les dones deixen de ser joves i guapes, deixen de ser atractives. És una cosa que s’ha de canviar, perquè és molt injusta. I crec que, entre totes –dic “totes”, perquè no crec que ells ens hi ajudin gaire– ho hem d’aconseguir.

—En això tindran un paper important les directores i guionistes. És el cas d’aquesta sèrie.
—Sí en aquesta sèrie hi ha moltes dones guionistes, i la cap de guions és una dona, com també la directora. Això s’ha notat. Si tinguéssim oportunitat de veure el món amb una visió una mica més femenina hi sortiríem guanyant tots. Perquè, si t’atures a pensar, a les guerres ens hi ha portat sempre els homes. I és una pèrdua de temps i energies infinita. Potser algun dia les coses canviaran.

—Parlem de política… 
—Mmm… Ara mateix he decidit recollir-me. Això que passa no m’interessa.

—Durant els anys més intensos del procés cap a la independència us vau significar molt. Ara heu pres una altra opció? Us en penediu, del que vau fer?
—No acostumo a penedir-me mai de res perquè quan faig les coses les faig perquè hi poso l’ànima. Podria penedir-me d’algunes coses que vaig fer a contracor, en alguna circumstància que no era a les meves mans. Però allò va ser una decisió que vaig prendre voluntàriament, i ningú no m’hi va obligar. Per tant, no me’n penedeixo.