05.02.2019 - 21:50
Passar al silenci després de tenir una activitat frenètica. Discursos, cares que es veuen a tota velocitat sense temps de retenir-les, encaixades de mà, salutacions oficials, actes protocol·laris, reunions programades, lluita al carrer… I de sobte: silenci. Aquests dies imaginava com deuen haver canviat les vides d’aquestes persones empresonades de fa mes d’un any. Com els deu haver colpejat el silenci i com segurament s’hi han acabat abocant. Un silenci només alterat per portes que s’obren i es tanquen, per veus contra les parets i per algun repic d’aixeta mal tancada. Penso que una de les coses més desconcertants de la presó deu ser el silenci. Que s’escola a les cel·les, al menjador, al gimnàs i a la capella. Un silenci que cau salvatgement sobre les rutines, els repartiments de tasques, les gratificacions i els càstigs.
Tot i els esforços que s’han fet de fora estant per a oferir suport, han passat més d’un any a la presó i això vol dir moltes hores. Fins i tot se’n pot fer el càlcul per hores. Hores que deuen haver passat en silenci, potser escrivint o mirant entre els barrots de la cel·la. Aquests darrers mesos, he captat aquest silenci entre línies de cartes i en els testimonis dels familiars que alguna vegada han dit ‘Ara és una dona sàvia’ o ‘Ara és un home savi’. M’imagino que aquesta saviesa de què parlen també ha estat fruit del silenci. Un silenci que, tot i el soroll de fora, també viuen ara mentre esperen el judici, a les presos de Madrid.
La professora Teresa Guardans es dedica des de fa molt temps a estudiar el silenci i com afecta les nostres vides. Ella va adonar-se’n de molt joveneta, que tant artistes i pensadors com dirigents socials tendien a buscar-lo. Potser hi havia alguna cosa comú en tots? El necessitaven com un element imprescindible per a crear? Guardans, que deu vorejar la setantena i que també és una dona sàvia, assegura que moltes de les coses que ‘científicament’ ha après del silenci les ha apreses llegint cartes o diaris personals de testimonis que precisament no van tenir vides fàcils. Cadascú ho expressava amb arguments diferents, però tots coincidien que necessitaven el silenci per a poder comprendre veritablement.
Guardans ho explicava així: ‘Anem deixant de fer servir la nostra atenció silenciada. És cert que ha crescut l’allau informativa, però també perquè la nostra manera de viure ens ha apartat de feines més rutinàries, més tranquil·les. Per això, les nostres capacitats van perdent l’hàbit de rebre. La capacitat d’empatia requereix que sapiguem fer espai des de nosaltres mateixos… No necessita el record, les paraules, sinó que la meva lucidesa pugui fer introspecció…’
Segurament no som conscients fins a quin punt els qui ja han passat més d’un any a la presó han canviat a hores d’ara. Com deu haver crescut la seva comprensió i la seva mirada del món. I com, mitjançant el silenci i el dolor –que segurament també l’acompanya–, han pogut trobar sentit a tot allò que va passar durant aquells mesos convulsos de la fi del 2017.
Em ve al cap el doctor Victor Frankl, psiquiatre i escriptor, que acostumava a preguntar als seus malalts: ‘I vostè per què no se suïcida?’ Ell que havia estat presoner als camps de concentració nazi, va patir en carn pròpia el significat del silenci del no-res. Com va poder acceptar que valia la pena de viure la vida després d’haver suportat la brutalitat, la humiliació i l’extermini dels camps? Trobant-hi sentit per mitjà del silenci.
Aquest cap de setmana he vist de prop una presó a la pel·lícula d’Isaki Lacuesta Entre dos aguas, que narra el desconcert d’un home quan surt de la presó. En aquest cas, es mostra possiblement l’altra cara de la moneda, el silenci com a desconcert total. La història de l’Isra és una recerca constant de sentit. Una recerca que en aquest cas és totalment infructuosa.
Si del silenci, com és la tesi de Guardans, en surt tota creació vertadera, potser no som conscients de la potència generadora que s’ha gestat aquests mesos a les presons, i fins a quin punt aquests testimonis, sentits de viva veu, poden desafiar el hàbits i els sorolls que pressuposem en un judici que és a punt de començar.
