10.05.2019 - 01:50
|
Actualització: 10.05.2019 - 16:59
Les cent cinquanta cadires de l’entitat Cor de Marina, a Badalona, eren plenes per a escoltar un acte de nom prometedor (‘Trencant el silenci. Atemptats de Catalunya. 2017’) i ponents amb grapa, però que enganyava d’entrada perquè era, també, electoral. Junts per Catalunya va celebrar un acte en què, de fet, ningú no va demanar el vot, sinó que va servir per a despertar consciències i aixecar dubtes sobre els misteris dels atemptats gihadistes de Barcelona i de Cambrils del 17 d’agost de 2017, en què van morir quinze persones i centenars van resultar ferides.
L’acte d’ahir es feia a la sala noble d’aquesta entitat fundada el 1882 per pescadors de Badalona, que s’hi reunien per cantar quan tornaven de la mar, en un dels primers cors de Clavé, i per ajudar-se mútuament. Va començar Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts per Catalunya. Alonso-Cuevillas és advocat del procés, però també lletrat d’una de les víctimes del 17-A, el pare de Rubí, Javier Martínez Espinola, un dels ponents d’ahir. El senyor Martínez Espinola va perdre el seu fill Xavier, de tres anys, a la Rambla de Barcelona. Ahir va ser espectacular de veure’l parlar. Al seu costat, el candidat badaloní de Junts per Catalunya, David Torrents, mosso en excedència i expert en radicalisme islàmic, no va decebre. Robert Manrique, víctima d’ETA a Hipercor, ara assessor a la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT), va aportar-hi context i serenor. I finalment, Aurora Madaula, presidenta de la comissió d’investigació que el Parlament de Catalunya ha promogut sobre aquells fets tenebrosos, va moderar els assistents en la gestió del temps, però mai en la de les emocions. En aquest terreny tothom va anar a la seva.
Les paraules dels ponents, sobretot del pare Javier Martínez, del mosso David Torrents i de l’assessor Robert Manrique, van ser tan viscudes que es va contenir més d’una llàgrima, ahir. I alguna altra es va vessar. I a la vegada van ser tan informatives, que va néixer més d’una espurna d’ulls, lúcida d’informació.
El mosso i la falsa bandera
El dubte si l’atemptat del 17-A havia estat de falsa bandera (és a dir, provocat pels serveis secrets espanyols per originar caos a Catalunya pocs dies abans del Primer d’Octubre) el va respondre el mosso David Torrent amb rigor informatiu en el torn de preguntes:
‘Aquest dubte no es pot demostrar. No es pot afirmar. Podem intuir que, si més no, hi va haver negligència de l’estat. Quan un cos policíac té informació sobre una persona, l’ha d’aportar, i en aquest cas ara sabem que l’imam Abdelbaki es-Satti col·laborava habitualment amb el CNI. I els Mossos no la van rebre, aquesta informació. La policia espanyola no ens ho va dir. Tampoc no ens van dir, com ara sabem, que a Vilanova havia compartit pis amb persones que es van immolar després en atemptats a l’Irac, i que ell els havia portat a l’aeroport. Hi ha informació que no es va traspassar. Això és així. Ara, nosaltres no ens podem arriscar a dir això que vostè ha dit de la falsa bandera. També us dic que, de les persones vinculades amb l’atemptat islamista de l’11-M a Madrid, una era confident de la Guàrdia Civil i una altra de la policia nacional. Sempre hi ha algú d’ells ocult en aquestes coses.’
Abans, el mosso David Torrents havia fet, en poquíssims minuts, una síntesi dels atemptats del punt de vista policíac, que ell va viure en primera persona. I va dir això:
‘Els mossos ens dediquem a controlar alguns oratoris. Diguem les coses pel seu nom. Ens basem en tres aspectes. El tipus d’islam que s’ensenya: no és el mateix el salafisme –atenció amb el salafisme– que l’islam transversal. Segon: si l’oratori és gran o petit. Hi van deu o mil, el divendres? I tercer i clau: si algú de la comunitat o dels feligresos és investigat o ho ha estat per terrorisme. Doncs l’imam dels atemptats, Es-Satti havia estat investigat i no ens ho havien dit.’
I afegí: ‘L’endemà dels atemptats pugem a Ripoll. Som els primers que anem a l’oratori on Es-Satti feia d’imam. I a l’oratori ens diuen que la policia espanyola de Girona hi havia anat tres vegades, els tres últims anys, a preguntar sobre aquell imam. Aquí hi ha alguna cosa, doncs. Calia demostrar si la policia espanyola havia fet la feina ben feta. Ho traslladem.’
‘També us vull dir que de l’11-M al 17-A no han canviat els protocols. Per exemple, no hi ha llista d’imams, encara. A Europa sí que s’han fet coses: exigir als imams que presentin certificats de penals. Si no l’ensenya, no pot fer d’imam. Es-Satti no hauria pogut ser imam a Ripoll, perquè tenia antecedents. I també us dic que les víctimes són tan mal ateses ara com fa trenta-un any, després d’Hipercor. Per tant, l’estat no ha fet res per a millorar la seguretat ni per a atendre les víctimes.’
Javier Martínez i el camió del Xavier
Un exemple brutal de la desatenció de les víctimes de terrorisme el va exemplificar ahir Javier Martínez Espinola, pare del Xavier, un nen de tres anys mort a la Rambla. El senyor Martínez va explicar la seva història amb intesitat, aixecant-se constantment, vivint el moment com si fos el darrer, amb un preciós català xafallós de Rubí, amb llàgrimes als ulls, en un discurs seguit per la seva psicòloga i les seves dues filles, presents a la sala:
‘Per què a Madrid no volen fer una comissió d’investigació sobre els atemptats? Per què? Com a pare, demano per què? A mi, això, no em deixa dormir. Jo vull que la mort del meu fill serveixi d’alguna cosa. Ara us explicaré que vaig anar a veure un jutge de l’Audiència Nacional.’ I mentre deia això ensenyava la peça d’una joguina. Només una peça. Era una porta d’un camió de nen petit. La duia a la mà.
‘Els jutges van enviar gent a casa a emportar-se una cosa que us ensenyaré ara. Vaig haver d’anar a un jutge de l’Audiència Nacional perquè me la tornés. No me la volien tornar. No em van deixar enterrar el meu fill durant quatre dies, esperant una autòpsia, i es van emportar coses de casa que no em tornaven. Els jutges es van endur això.’ I el senyor Martínez va ensenyar una capsa de cartó gran com una guitarra. ‘Jo encara no l’he obert. I ho faré ara. Avui, aquí davant de tothom.’
Javier Martínez va obrir la capsa i en va treure un camió blanc i blau, de ‘La patrulla canina’. ‘Sabeu per què sé que és el del meu fill, aquest camió? Perquè hi falta la porta. La peça que duc a la mà.’ La va acoblar, es va agenollar, i va continuar: ‘Això em fa tirar endavant. Guanyar el respecte pel meu fill. Aquesta és la joguina més cara que li havia comprat. Una joguina que ni parla. Cent deu euros. Jo necessito lluitar contra un estat que em pren les joguines del meu fill, no me les torna i no me’l deixa enterrar durant quatre dies.’
Al torn de preguntes, el pare de Rubí va mostrar el seu menyspreu pel diari El Periódico i la manera com havia publicat ‘The Nota’ de la CIA, que ell va deixar clar que considerava falsa. I també va insinuar que tenia molts dubtes sobre l’atemptat i que, de fet, segons com, l’exèrcit espanyol hauria pogut entrar a Catalunya amb l’excusa precisament de l’atemptat i avortar el referèndum. I que ui, sí, que què dirà la gent si parla en un acte d’un partit polític. I que sí, és a Junts per Catalunya, i què. I que Ada Colau també es va portar molt bé amb ell. Molt bé, es va portar Colau. Que quedi clar. I que a ell, a la nit, li costa dormir, i que es demana per què a Madrid no volen obrir una comissió d’investigació sobre els atemptats del 17-A. I que Miquel Iceta, que ara demana cortesia, no s’ha volgut reunir amb ell. No. ‘Miquel Iceta no m’ha volgut veure ni reunir-se amb mi. I sabeu qui tampoc no m’ha trucat mai? José Vargas Rincón, president de l’Associació de Víctimes de Terrorisme a Catalunya (ACVOT). No m’ha trucat mai!’
Robert Manrique i l’abandonament a les víctimes
El senyor Robert Manrique fa trenta-un any treballava de carnisser a Hipercor, a Barcelona. ETA hi va fer esclatar una bomba. Desenes de morts i de víctimes. I d’ençà de fa tres dècades, Manrique ha vist com l’estat parlava en nom de les víctimes, però a la vegada les abandonava a la seva sort. El context, el brutal context que Manrique va aportar a l’acte, va ser potser encara més terrible que el del pare:
‘Voleu creure-us que per a ser una víctima has d’haver estat al lloc dels fets? És a dir, vosaltres no heu escoltat una víctima. Perds un fill de tres anys, i com que no eres allà, no ets cap víctima. Voleu creure que l’estat encara no ha fet cap llista dels testimonis dels atemptats de Barcelona i Cambrils? I que, dels ferits, repeteixen noms, i per això a les llistes oficials no els quadren els comptes? Voleu creure que si has viscut un atemptat, però no en comuniques les seqüeles, o no t’apareixen abans d’un any, no et consideren víctima? O el primer any, o res. Acabo: no totes les víctimes som d’una ideologia concreta, d’un partit, ni vam anar a la manifestació de Colón. Que quedi clar.’
En el torn de preguntes, Manrique encara va aportar més context brutal. Fa anys, es va presentar al Ministeri d’Interior espanyol amb una llista completa de noms, sentències i paperassa que demostrava l’existència a Catalunya de centenars de víctimes d’atemptats i violència de l’extrema dreta. Perquè Catalunya, als anys seixanta i setanta (que és quan la llei comença a ser vàlida), va ser plena de violència d’extrema dreta: ‘Vaig anar al ministeri a veure si podien ajudar totes aquelles víctimes. En vaig trobar 280. La resposta va ser: Quina gran feina que has fet. Enhorabona. Però si volen res, que vinguin ells. Nosaltres no mourem ni un dit.’
‘Jo us vull dir –cridava Manrique– que només hi ha hagut una vegada que l’estat ha estat declarat culpable per negligència en un atemptat. Va ser en el meu cas, Hipercor. Les forces i cossos de seguretat no van fer cas de les tres trucades que hi havia hagut avisant de la bomba d’Hipercor. Tretze víctimes vam dur-los a judici. I vam guanyar. Vam guanyar! Imagineu-vos ara que les víctimes de Barcelona o Cambrils són centenars, què es podria aconseguir si es fa ben fet. Però s’ha de fer ben fet.’
En el torn de preguntes, Manrique va ser encara més contundent contra l’estat espanyol: ‘Ara ens podem trobar una altra vegada amb víctimes de l’extrema dreta. Com amb el Papus, els més grans ho deveu recordar. Ben clar us ho dic. A Catalunya, hi ha hagut víctimes de vint-i-vuit organitzacions terroristes. Moltes d’extrema dreta. Però aquestes, aquestes sembla que no comptin. Només comptem les d’ETA.’
Els dubtes d’Alonso-Cuevillas
Alonso-Cuevillas, que va haver d’anar-se’n abans d’acabar l’acte, va explicar els dubtes que li suscitava el cas des d’un punt de vista penal. Com a advocat del Javier, pare de Xavier, va dir:
‘Hem llegit els milers de folis del cas. Però la part important encara és secreta. La de l’imam i el CNI, per exemple, és secreta. No es pot llegir. Hi ha coses que no encaixen. Que no quadren. S’ha volgut promoure una comissió d’investigació a Madrid, però la majoria dinàstica ho ha vetat.’
‘Coses estranyes: el contacte del CNI i l’imam. Jo no puc dir res que no pugui afirmar i he de ser prudent. Però, si més no, hi ha una negligència inexcusable. I no és descartable que hi hagi una cosa més. Per això ens hi impliquem. Inexplicable que els Mossos no tinguessin informació. Hi ha tres persones encausades, però cap per assassinat. Els morts, òbviament, no poden ser-ho. Però als vius que queden els imputen col·laboració amb banda. Però no assassinats. S’intenta que tingui un perfil baix.
Espontanis
Al torn de preguntes, van intervenir dues senyores que deien sentir empatia perquè també havien presenciat atemptats. Una, en l’atemptat de la Rambla, va dir que era mare d’una noia i va esclatar a plorar recordant les hores en què la filla havia estat desapareguda, fins que la van trobar sana i estàlvia. L’altra, una senyora que va viure de prop l’atemptat del Papus comès per l’extrema dreta, que va deixar el seu fill de set anys un any amb malsons, i qui sap quants més amb seqüeles. ‘Nosaltres també hem estat víctimes. Ara hi ha gent que sortiu al carrer i ho expliqueu. Abans no ho feia ningú o no es feia res.’
