Silenci

L’independentisme torna a ser una olla de grills, com ho ha estat durant dècades. Però res no és insuperable, ni cap destí no és immutable. Hi ha mètodes que s’han fet servir abans, també dins l’independentisme, que han servit per a superar una situació que potser no tan sols defineix el corrent polític, sinó el país sencer. El “tants caps, tants barrets” s’aplica a tots nosaltres, siguem del bàndol que siguem, i tot i que ara els independentistes s’esforcen per ser-ne els més grans representats, també és cert que els unionistes tenen cinc partits al parlament, per exemple (PP, PSOE, Ciutadans, Vox i Comuns), i les frases “tan sols saben odiar-se” i “la confiança fa fàstic” acompanyen a catalans de tota mena.

L’Assemblea Nacional Catalana es va trobar en aquesta mateixa situació al moment del seu naixement, ara ja fa més de deu anys. Però l’entitat, molt al començament, es va organitzar fent servir correus anònims, de manera que els interlocutors no sabien qui els enviava què. I per tant van començar a col·laborar gent que si arriben a saber-ne el nom, no ho haurien fet. Amb aquest hem de parlar? Ni de broma. Doncs, sí, ho feien, sense saber-ho. La clau era no saber qui tenies davant. Després l’anonimat es va perdre, les cares es van reconèixer, els bàndols es van formar i les lluites dins l’ANC també van aparèixer, tot i que els mandats de la sempre enyorada Carme Forcadell van mantenir una unitat que els presidents posteriors no han aconseguit.

Potser ara és el moment de recuperar mètodes similars de coordinació entre independentistes, per tal de permetre que persones que no es poden suportar veient-se les cares, o sabent-ne el nom, puguin treballar plegades i funcionar des de l’anonimat. I no penso ara a col·laborar per a formar un govern de la Generalitat (que també), sinó en la col·laboració necessària no tan sols entre partits, sinó dins els partits, dels partits amb les entitats de la societat civil, entre l’exili i l’interior. La col·laboració anònima pot ajudar no tan sols per definir tàctiques, sinó també estratègies.

Avui dia les lluites dins el moviment (i dins el país) s’han accentuat amb la presó, l’exili i la repressió en general. El primer que et diuen els presos del franquisme, per exemple, és que les desavinences, dins la presó i cap enfora, s’accentuen. Detalls menors semblen greuges imperdonables. Avui, persones clau dins els partits es troben a la presó, o a l’exili, com per exemple Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Marta Rovira. Però la veritat, si som sincers, és que la desunió no és d’ara. Ni ens ve de la presó. De fet, ens ha acompanyat, i no als independentistes i prou, al país sencer durant dècades. Tant, que hem anat trobant mètodes per a superar la desunió sense eliminar-la. I que el soroll, el tapen amb silenci.