Qui sigui lliure de símil, que escrigui sense incontinència

És una veritat comprovada que qualsevol argument pot girar-se contra l’emissor. Res no és més fàcil ni economitza tant el pensament. De ben petits, els nens aprenen a respondre a les ofenses amb la frase “i tu més”. Això feia la setmana passada un amable lector tornant-me el retret d’incontinent amb què jo saludava la passió pel poder d’Oriol Junqueras. L’escàndol del lector venia de la frase que comparava els atemptats verbals de Gabriel Rufián contra Carles Puigdemont amb l’assassinat físic de Trotski. Reconec que amb la frase em vaig deixar endur per la rima semàntica del mot “destral”. I és que, havent comparat la deriva d’ERC amb l’ossificació de la revolució russa i una vegada emplaçat l’epítet de destraler per al seu diputat a Madrid, era temptador d’esmentar l’arma emprada per Ramon Mercader contra el temut rival del líder soviètic.

Ni jo ni ningú no posseeix cap prova que Stalin donés l’ordre d’emprar una destral o més aviat un piolet de muntanya, com em corregia encertadament un altre lector (el terme pickaxe en anglès m’induí a confusió). De fet, és improbable que el dictador descendís als detalls macabres de l’operació de neteja que s’estengué a la Rambla de Barcelona amb el rapte i assassinat d’Andreu Nin i les execucions posteriors als fets de Maig del 1937. A cadascú la part de raó que li pertoca i aquesta és la que correspon a l’apreciat lector. Pel que fa a l’aspecte funcional del símil, no és pas raonable de creure que el líder d’ERC fos aliè al cop de 155 monedes de plata que Rufián assestà al president en un moment molt delicat per al futur de Catalunya, o després, quan condemnà els viatges de polítics a Waterloo. No crec pas passar-me de rosca insinuant que el president a l’exili fa tanta nosa a qui ha usurpat el títol d’independentista com feia Trotski a qui havia usurpat el sagrat nom de la revolució.

Estic acostumat que algun lector s’agafi al clau roent d’un símil per a desqualificar tot un article (desqualificar vol dir literalment manllevar qualitat). Considerar una expressió fora de la relació amb la resta del text és prendre el mot per la cosa, cosificar els mots. El dit amb què es queden aquests lectors epidèrmics és el signe d’un significat que els defuig. La lluna, en el cas que ens ocupa, era la rancúnia del dèspota.

No considero pas l’estimat lector tan ignorant per a no saber que avui, si no és a països com Ruanda, ja no se solen liquidar adversaris amb cops de destral o de matxet. Com deia una coneguda sarsuela, avui les ciències avancen que és una barbaritat i fins a Rússia els serveis secrets s’han civilitzat i empren substàncies radioactives o simplement no arriben a temps d’auxiliar els dissidents quan són a punt de caure per una finestra. I a més, que a Catalunya els polítics es maten sense fer-se mal, com deia la setmana passada Jordi Barbeta en un article digne de comentari. Els nostres polítics estan avesats a assassinar amb una piulada o amb un escamot de tertulians. Aquí gairebé tothom entén que un símil és un símil i quan la gent entona amb ganes el bon cop de falç ningú no s’imagina rodant el cap del delegat del govern espanyol; quan es diu d’algú que és un cadàver polític ningú no pensa trobar-lo al tanatori, i quan un article fa sang, com el meu de la setmana passada, ningú no espera veure com raja.

El lector pot estar ben cert que em miro i em remiro cada mot que escric –d’això n’és testimoni el sofert cap d’estil del diari. Però tinc una certa debilitat per l’escriptura airosa i si alguns malden perquè la veritat no els espatlli un bon titular, jo puc arribar a témer que la literalitat no m’espatlli una bona imatge, car la metàfora és la sal de l’escriptura. Amb aquestes reserves encaixo el retret d’incontinent, i reconec que potser hi ha un punt d’incontinència, però no d’inconveniència, a dedicar aquest article al sagaç lector, a qui agraeixo l’oportunitat d’afegir ex tempore que l’article passat no era cap exabrupte sinó el fruit d’una reflexió madurada com maduren les coses importants de la vida: per intercanvi seguit entre la convicció i l’experiència. Si finalment em vaig decidir a dir el meu pensament, arriscant-me a ser acusat de partidista, cosa que contradiu la meva extrapolació social, és perquè, com va escriure Thomas Paine, “amb temps una circulació continuada de mentides entre persones que no estan gaire en situació de sentir-ne la contradicció arribarà a passar per la veritat; i el crim no rau en el crèdul sinó en l’inventor”.

Paine escrivia això el 13 de gener de 1777, gairebé seixanta-tres anys després de l’ocupació dels Països Catalans per l’exèrcit borbònic. Els escrits de Paine són fonamentals per a tota lluita d’independència i en aquest sentit no han caducat. Recordar-los ara és oportú, en vista de l’escissió del moviment català, enfangat en raons sobre la legitimitat. L’11 de setembre, poques hores abans de la manifestació, Jordi Barbeta retreia a l’ANC mancar-li la legitimitat de representació de l’independentisme que, segons ell, sols atorguen les urnes. D’aquesta manera defensava la rebentada d’ERC amb un argument paradoxal: d’una banda animava l’ANC a esdevenir un partit i concórrer a les eleccions, però de seguida ridiculitzava la possibilitat amb la suada referència a Monty Python. D’això en anglès en diem: damned if you do, damned if you don’t i en català “ho tens fotut tant si fas com si no fas”.

La resposta més senzilla és que la legitimitat independentista no ve de les urnes autonòmiques sinó de les del Primer d’Octubre. És per això que els del 52%, barallats i en flagrant incompliment del mandat sortit d’aquell sufragi, estan rotundament deslegitimats per a la causa independentista. Aquesta és la resposta més simple, però la de Paine a Sir Richard Howe, l’enviat del govern britànic a “negociar” amb el congrés americà la rendició dels independentistes, és molt més brillant.

Abans de demanar de “dialogar” amb els rebels, Howe havia publicat un fullet acusant el congrés de refusar tots els esforços de reconciliació que no coincidissin amb “la seva extravagant i inadmissible reclamació d’independència”. Fixeu-vos en el paral·lelisme amb el dialogant president espanyol. Jo diria que la comparació no és gens incontinent malgrat la diferència de lloc, d’època i de circumstàncies. Amb la diferència, és clar, que qui corre a seure a la “taula de diàleg” quan el criden no és pas el parlament català i ni tan sols el govern, sinó un partit. I que allò que pretenen negociar i que Espanya no negociarà no és pas la independència sinó l’autodeterminació, que no és cap règim polític, com sí que ho és un estat independent, sinó un dret que, com diu la paraula, s’exerceix o s’abdica per pròpia iniciativa, però no es negocia sense negar-lo d’aquest fet mateix.

Paine és molt curós amb els mots i corregeix Howe en l’ús del pronom. Tanta importància pot tenir una partícula gramatical! Diu Paine: “Per a esmenar-vos, senyor, us diem que la independència és nostra i no d’ells [els diputats]. El congrés fou autoritzat per cada estat del continent a publicar-la arreu del món, i en fer-ho així no se’n poden considerar inventors sinó sols els heralds que la proclamaren, o la institució d’on rebé forma legal el sentiment del poble.”

Aquesta és també la situació del parlament català respecte de la declaració d’independència del Primer d’Octubre. Amb les lleis de desconnexió del setembre del 2017 a la mà i la declaració del 10 i el 27 d’octubre, el parlament donà forma legal al clam popular. I del moment que cap resolució parlamentària no ha anul·lat ni les lleis de desconnexió ni la declaració d’independència, és il·legítim de cercar un nou referèndum que, d’acord amb l’estat, pugui invalidar-la. Com és igualment inútil, per redundant, d’exigir una nova declaració d’independència. L’argument de Barbeta es gira en contra dels qui encara creuen que una institució sufocada i cohibida deté el dret de representació popular, car són els partits que reneguen el Primer d’Octubre que haurien de legitimar-se sotmetent la renúncia a votació.

Quant a demanar l’amnistia, l’altre pretext per a col·laborar amb el poder colonial, Paine també té a punt la resposta. Per a convèncer els rebels americans de la seva bona voluntat, el plenipotenciari britànic els informà que feia dos mesos que demanava l’indult per a ells en canvi de la rendició de totes les colònies. De quins poders parleu?, li demanà Paine. “Si us referiu al poder de perdonar, és una prova indirecta que el vostre amo estava decidit a sacrificar tot allò que se li posava al davant, ja que vós heu necessitat dos mesos per a dissuadir-lo d’aquest propòsit. Una prova més de la seva salvatge obstinació! De la vostra exposició dels fets en podem treure aquestes dues conclusions: 1a, que serviu un monstre; i 2a, que mai cap missatger no ha estat enviat a una missió més estúpida que vós.”

Per acabar, em permeto de dedicar als lectors a qui una frase meva pogué semblar una sortida de to impròpia l’observació de Paine sobre les frases citades al paràgraf anterior: “Aquest llenguatge clar podria sonar groller a una oïda aviciada per refinaments cortesans, però els mots són fets per a fer-los servir i la falta rau a merèixer-los, o l’abús a aplicar-los injustament.”

Si vaig ésser injust amb Stalin atribuint-li la bestiesa d’un assassí català, em confesso del pecat d’incontinència, però per a tot allò que hi havia d’essencial a l’article imploro l’atenuant d’haver-me cenyit als fets.