30.03.2021 - 21:50
Mal dia per a publicar un article que no sigui sobre les vicissituds de la política parlamentària catalana, em diu un amic. Deu tenir raó. Però és que si t’ho mires sense idolatries, tot això que passa és més una qüestió de partidisme que no de política. I quan aquest partidisme s’instal·la en la societat, l’esquerda per on puguis contrarestar les idolatries amb raonaments s’ha fet tan petita que és com voler entendre Toni Cantó sense un manual psiquiàtric.
En conseqüència, escriuré sobre cultura. Sobre la primera baula de la cadena cultural: els creadors. I de quina és la seva possibilitat de supervivència en una societat en què la paraula artista s’aplica prosaicament a multitud de persones (el futbolista, el cantant melòdic de masses, el carnisser que talla amb finesa la carn…), però que quan ens referim als qui practiquen oficis culturals, molta gent arrufa el nas. O no saben què fer-ne. Com els polítics.
En el debat d’investidura de divendres, Pere Aragonès i Salvador Illa van fer referències grandiloqüents però inconcretes a la cultura catalana. Però tots dos van coincidir (ves per on) en la necessitat d’enfortir les indústries culturals. Quina bola! Quin engany! Potser algun dia s’hauria d’explicar que a Catalunya hi pot haver indústries culturals, i que seran indústries, evidentment, però d’una cultura que ni serà en llengua catalana ni servirà per a ajudar a transformar la societat, sinó a subsumir-la en els processos d’alienació imperants de la globalització. Ho deixo per a un altre dia, això.
L’artista l’obliguen a ser autònom, d’acord. Però no poden pretendre que formi part d’un entramat industrial. El poeta, el músic que no fa cançons per a taral·lejar, l’artista que treballa al seu taller un projecte de llarg recorregut (sense resultats immediats), el dramaturg que prepara una obra que sap –i vol– minoritària… tots aquests artistes estan abandonats pel sistema. Estan abandonats, per ser més precisos, pels departaments de Cultura dels governs. Perquè els polítics prefereixen les indústries (que sempre van a favor de les majories, que no qüestionen l’status quo) que no els artistes torracollovaris que es pregunten –només amb això n’hi ha prou: preguntar-se– coses incòmodes, sovint estranyes i que mai no podran divulgar-se en plataformes on la col·lectivitat passem l’estona.
L’any 1978, quan es va crear la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, semblava que la situació de l’artista (el que aleshores en deien plàstic) es podia regular. En comptes de formar-se en escoles d’art (de tan llarga i munífica tradició a tot el territori català), a partir d’aleshores els artistes tindrien formació universitària. Però era una trampa del sistema: així com els arquitectes, metges o, fins i tot, els historiadors de l’art, per posar uns exemples, tenen un mercat laboral on adreçar-se amb els estudis que han fet, la majoria dels artistes visuals que surten d’aquella facultat han de sobreviure de feines que no són exactament aquelles per a les quals s’havien format.
Ja sé que les successives crisis del capitalisme repercuteixen en la feina de totes les professions. Però en els temps de les vaques grasses, quan es construïen edificis per sobre de les demandes arreu del país –no fa pas tants anys, d’això–, un jove graduat en arquitectura podia tenir feina assegurada en allò que havia estudiat. Però els joves artistes que no pretenien decorar parets de rics col·leccionistes, ni fer rostres humans calcats els uns dels altres per a col·locar-los enmig de les ciutats més riques del planeta, què havien de fer? Espavilar-se a viure del que podien i presentar-se a tots els concursos i subvencions que aquells que havien impulsat una facultat sense destinació laboral clara anaven convocant.
Segons un estudi de l’antiga associació d’artistes visuals de Catalunya només un 7% dels artistes vivien de la seva feina. No sé si hi ha dades actualitzades, però no crec que hagin variat gaire. No sé com es troben els músics o la gent de les arts escèniques i si tenen cap estudi fet sobre la qüestió. Quant als escriptors –i encara més en llengua catalana– que puguin viure del percentatge que reben per llibre venut, no sé si n’hi ha cap. Després, hi ha els afortunats escriptors que passen a rebre uns sous comparativament d’escàndol si surten dia i nit als mitjans de comunicació públics del país, com les omnipresents Pilar Rahola i Empar Moliner. Però elles, diguem-ho així, naveguen a favor del vent, no són artistes que vulguin rompre amb la situació que tant les afavoreix.
A la Unió Soviètica (no arrufeu el nas, defensors del capitalisme!) els artistes s’integraven en uns sindicats del règim i no existia aquesta martingala de l’oferta i la demanda. Els artistes treballaven a partir dels encàrrecs oficials que rebien, ja fossin governamentals o que el govern canalitzava. No dic que això fos bo, però en tot cas era un sistema pel cap baix tan dolent com el nostre. I més en un país que ha tingut un col·leccionisme tan conservador que sempre ha mirat cap a allò que és ranci i ha menyspreat els artistes (autòctons o forans) que trencaven motlles. Això no és exclusiu de la pintura i de l’escultura, que consti. Oi que hi esteu d’acord, amics poetes, músics, cineastes i dramaturgs, entre més professions de la cultura, que sempre heu volgut fugir dels marges de la vulgaritat de la cultura catalana?
Ser artista, dedicar-se a la creació, continua essent un ofici de risc. Com ho era abans, ben cert; però passa que en temps antics algun artista podia tenir la sort de rebre encàrrecs de l’església, de la noblesa, de la burgesia i fer de pintor de la cort, per exemple. O, com Gaudí, fer edificis perquè un noble insòlit es va fascinar amb les seves propostes arquitectòniques. Ara, en canvi, els artistes han d’estar pendents de les resolucions administratives per veure si poden cobrar una misèria per a fer els seus projectes. I, mentrestant, els nostres dirigents polítics, independentistes o no, reivindiquen que una gran quantitat dels cabals públics vagin cap a les indústries culturals. Una reivindicació que ni ells mateixos saben què vol dir. Però això passa perquè la cultura se’ls en refot i no crec que mai arribin a saber, des dels seus despatxos blindats, que la majoria dels nostres artistes passen gana.
