Sibèria s’escalfa, revela el seu passat i posa en perill el seu futur

The Washington Post · Ruby Mellen i Natalya Saprunova

Nikita Zimov caminava pel fang marró enganxós de Sibèria, just per sobre del cercle polar àrtic. El sol brillava sobre la república russa de Sakhà, també coneguda com a Iacútia, un dia en què la temperatura gairebé arribava als vint graus. Era l’agost passat, però, en molts sentits, el jove científic havia retrocedit milers d’anys en el temps.

Zimov, el director del Parc del Plistocè i cap de l’Estació de Ciències del Nord a Iacútia, trepitjava capes de terra que havien estat enterrades de molt antic. Contenien fulles, arrels i les restes d’animals que van morir mil·lennis enrere, durant el període del Plistocè, conegut com l’última glaciació del planeta.

Sibèria s’escalfa aproximadament dues vegades més de pressa que no unes altres parts del món i aquest canvi ràpid fa que la terra congelada coneguda com a permagel, que cobreix aproximadament dos terços de Rússia, per primera vegada s’escalfi i surti a la llum.

La seva vegetació fràgil ha alimentat incendis forestals ferotges. La terra que es fon allibera gasos d’efecte hivernacle. Han emergit per primera vegada d’ençà de fa centenars de milers d’anys esquelets, malalties i vida que es desperta.

El juliol passat, els científics van aconseguir de revifar un cuc de 46.000 anys atrapat al permagel. Investigadors europeus han advertit que a mesura que la terra congelada continuï convertint-se en fang, podrien emergir virus antics.

Zimov segueix els efectes del desglaç i treballa en un pla per a mitigar-los.

A mesura que el permagel es fon, els microbis s’alimenten del carboni atrapat al glaç i alliberen diòxid de carboni i metà, un gas d’efecte hivernacle molt potent, a l’atmosfera. El gas és evident fins i tot en els petits rierols. Quan Zimov perfora la terra amb una canya de pescar llarga, emergeixen a la superfície bombolles de gas.

Zimov viu a quaranta quilòmetres del parc, en una ubicació remota, amb la seva dona i tres filles. “Hi ha molts mosquits a l’estiu, i a l’hivern és molt fosc i fred”, explica. “Però casa és casa.”

Zimov va créixer a l’estació de recerca, on el seu pare, Serguei, era científic. El 2006, Serguei i l’ecòloga d’Alaska Katey Walter Anthony van publicar una investigació a la revista Nature que detallava com el desglaç del permagel contribuïa al canvi climàtic.

Els Zimov van decidir aleshores d’abordar el problema i renaturalitzar la tundra àrtica. La seva petita parcel·la de terra és habitada per animals herbívors de clima fred, com ara els bisons, que esperen que puguin aixafar i estendre la neu durant l’hivern i permetin així que la terra es torni a congelar abans no arribin els mesos d’estiu.

Però el temps s’esgota. La terra que es fon canvia la vida quotidiana en aquestes ubicacions remotes. Les infrastructures cauen. Les cases es desfan. Els cementiris s’inunden.

En el poble de Srednekolimsk, han hagut de moure les tombes a mesura que el gel es fonia i un edifici que antigament allotjava una planta de tractament d’aigües residuals s’ha desfet.

Zimov aplega dades sobre la profunditat del permagel per mesurar quant en desapareix als pobles per sobre del cercle polar àrtic i espera que en els vint-i-cinc anys vinents, el parc sigui lliure d’interferències humanes. “L’objectiu de la nostra feina és crear un sistema autosostenible”, diu.

Però hi ha gent que no creu en això que fa. “La crítica principal al nostre projecte és que és massa difícil i que no hi ha prou temps”, explica. “Potser sí, és massa difícil de fer. Però això no vol dir que no ho hàgim d’intentar.”

Els qui viuen a les condicions extremes de Sibèria s’inspiren en costums centenaris creats per honorar el fred i sobreviure-hi. Les canonades són construïdes a la superfície. Els cotxes són en funcionament tot l’hivern, perquè, si s’aturen, es congelen immediatament i no es poden tornar a engegar. La gent es vesteix amb pell de cap a peus per poder viure a les temperatures gelades. Mantenir-ho és una qüestió de supervivència, però també és una manera de defensar un estil de vida que ara és en perill.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb