20.07.2023 - 21:30
|
Actualització: 20.07.2023 - 21:35
Potser algú de vosaltres recordeu l’eslògan, ben encertat, que va fer servir Junts pel Sí a les eleccions del 2015: “El vot de la teva vida”. Aquell vot sí que ho era, com es va demostrar els dos anys següents. Però, passats vuit anys, podem dir segur –quan ja falten poques hores perquè s’acabe la campanya de les eleccions de diumenge– que, votant què voteu, si aneu a votar, aquest d’enguany no ho serà. No serà el vot de la nostra vida.
Diumenge podem esperar al Principat un càstig electoral als partits independentistes, o això diuen tots els sondatges i es respira en l’ambient. I al País Valencià i les Illes encara serà pitjor, perquè les formacions que aquests darrers anys havien representat el nacionalisme, Compromís i Més, han optat per no competir-hi i incorporar-se dòcilment a aquesta maniobra que es fa dir Sumar –amb què deixen òrfena tanta gent que ja havia decidit que mai més no votaria un partit sobre el qual es prenguessen les decisions a Madrid.
L’error monumental ha estat fer seu el marc mental del PSOE en aquesta campanya, i aquesta serà la causa del mal resultat, juntament amb el descontentament per allò que els diversos partits han fet aquests anys. I molt particularment, en el cas d’Esquerra Republicana, el descontentament per la manera com ha diluït l’opció de la independència sense aconseguir res de tangible en canvi, res que servesca ni al país ni a la gent.
Mentre escric aquest text encara és dijous i, per tant, és dia de La tertúlia proscrita (vídeo). Per això m’agradaria cridar l’atenció sobre una cosa que hi explica, molt raonadament i molt assenyadament, Josep Costa.
Costa diu que no ens confonguem amb el previsible resultat i recorda que el PSC va obtenir a Catalunya la victòria més gran de la seua història, amb vint-i-cinc diputats, a les eleccions del 2008, marcades també per la por induïda –que van saber crear– per la dreta que venia. Però el fet més interessant és que, havent obtingut els socialistes una victòria d’aquesta dimensió, tan sols un any després es va fer la consulta d’Arenys de Munt i va començar per tant el procés d’independència. Veníem, explica Costa, del fracàs de la reforma de l’estatut, del fracàs de la proposta de nou finançament, i la gent no veia clar per on avançar ni ningú els oferia el projecte que necessitaven. El personal es va limitar a cedir el seu vot als socialistes, perquè frenassen aquell PP. Però això de cap manera no va implicar que el país assumís ni el programa, ni el projecte, ni les idees, ni el marc mental del socialisme espanyol. És un punt de vista excel·lent, perquè la història hi és per a aprendre’n.