Si voteu, el de diumenge segur que no serà el vot de la vostra vida

Esquerra i Junts han escollit per pròpia voluntat no construir res nou. Tot el que han proposat durant la campanya electoral ha sigut anar contra TOTS els altres partits.
Ja no pensen en Catalunya ni per casualitat.

Aquesta és la gran imaginació dels actuals partits que ens haurien de defensar del tracte colonial de tres-cents anys.

No tindran el meu vot… no pas com a càstig sinó perquè no em representa cap persona que accepti la Sagrada Constitución Franquista filla del 1714.

Ahir un membre important de Juns em deia allò tant prohibit de “Som una nació ocupada militarment”. I li vaig dir que si ho creia ho havia (havien) de dir publicament.

Molts s’hi senririen identificats.

El vot català no pot comportar benefici per a Catalunya perquè el pensament polític espanyol no ho permet. Només es pot regalar.
L’abstenció tampoc, com és natural.
El vot/no vot català només és important per als catalans si obliga a un canvi de plantejament dels tres partits o ens aboca als final de la governança basada en aquests tres partits, que és el més probable.
Però potser l’agonia del Govern d’ERC pot ser llarga perquè governar directament des de Madrid mostraria massa descarnadament la realitat.

REPRODUÏSC EL COMENTARI ARRAN DE L’ENTREVISTA A N’ALFONS LÒPZ-TENA.

Alerta al “PS final” sobre la sensació que ens causà a Gemma Pasqual l’episodi del Primer d’octubre de 2017 on tots dos érem allà per separat i la nostra al·lucinació i “descredit de la realitat” viscuda i coincidència en l’anàlisi. Ésser occidentals -com l’Alfons- també ens predisposa a la manera de fer dels orientals i el poc de tremp nacional que demostreu molts.

“Després de l’arruixada que li heu fotut els orientals a n’Alfons Lòpez-Tena, de Sagunt, he decidit a ficar cullerada.

El occidentals tenim un altre “sistema mental”. Un altre tarannà molt més lleidetà i un tremp més malahostiat.

Els orientals sempre heu estat “pactistes” amb l’estat español.

A Lòpez-Tena poca gent el vau conèixer durant la puta Batalla de València. N’és brau i no fa passes enrere. Colpeja despiatadament qui té davant. Lliçó apresa a València. La principatització valenciana i illenca és nociva. Hem vinguts a guanyar aquesta guerra de descolonització. No a canviar cromos amb els españols.

D’ací ve l’extrema i “estatista/estadista” formació com a jurista. Per a canviar la nostra realitat d’Statu Quo colonial en un estat.

Això fa grinyolar tot eixe “comunitarisme” que destil·la durant l’entrevista identificant-ho amb el pensament “kumballà” que a mi en els anys 1980′ també em sorprenia. Avui, també disfressat una mica de pensa “woke”.

Els valencians hem perdut totes les batalles, però mai hem estat pactistes amb l’estat español.

El general Espartero va bombardar Barcelona, però tothom oriental oblida que venia de bombardar la seua ciutat de naixença: Sagunt, l’antiga Morvedre.

A Lòpez-Tena li la bufa què digueu de menjadores.
Un notari que té ben coberts els ronyons, no d’ara, sinó abans de muntar la consulta a Arenys de Munt.

On molts valencians eixint des de la rambla d’en F. Macià van posar-nos davant d’aquells 2 o 3 autobusos que s’acostaven des de dalt vila, crec per la carretera de Sant Celoni.

Que va començar a ser perseguit intentant penjar-li una llufa falsa com a notari de Xàtiva relacionada amb afers Eduardo Zaplana.
La falsedat NO TINGUÉ RECORREGUT, PER SER UN MUNTATGE TÍPIC DELS SERVEIS D’INTEL·LIGÈNCIA.

Recordeu com acorralà a tots els periodistes quan l’entrevistaren a 13TV i els posà cara a la paret?

Si veieu, el caràcter altiu és per ser un tipus d’independentista al què no esteu acostumats els orientals.
Els occidentals sabem que ens cal un ESTAT amb totes les seues virtuts i desgràcies.

Volem fer polítiques de debò, no de mentides com vénen esdevenint-se des de fa 50 anys ençà.

En Joan Rovira encertadament parla de la relació entre professionals i les estructures d’estat colonial.

Això ho tinguérem escadusserament durant els anys 1960-70′ del segle passat. En els darrers 45 anys no ha quedat més remei si volíem aportar-hi a la causa de la construcció d’un estat, no només de la independència. Això li passà a John Adams fins que se n’anà a negociar a Londres i tornà a la colònia com un furibund independentista i enssamblador de les eines per a expulsar l’imperi de Londres d’allà.

Són etapes de depuració fins arribar-hi a expulsar l’estat colonial.

M’ha semblat molt bona l’entrevista, tant, com es nota la coïssor produïda en llançar alcohol en viu dins de la ferida.

Ell té sentit d’Estat, no per a anar fent el beina enganyat el poble català amb paranys autonomistes.

Alfons és el rebesnet d’un metge d’Alfons XII, el rei español de XIX, i per això té sentit d’estat igual que pren consciència en estar en un dels i’organismes decisoris com és el Consell General del Poder Judicial espanyol.

Ens calen experts per a muntar un estat homologable.

Un hom no deixa de treballar per a aconseguir un objectiu fonamental en la seua vida.

Se’n separa per a poder treballar més eficaçment. Ell no e´s de deixar les coses a mitges.

Té la força d’un Gonzalo Boye o, possiblement, més.

No hi veig gens de penediment ni ressentiment:

llegir-lo és adrçar-nos el rumb massivament i deixar eixe “llepar-nos les ferides” i dir, nosaltres també podem acollonar i expulsar l’estat colonial que siga. Se’n dol de que no siguem més durs i més estrictes amb les nostres fortalese i corregim les nostres febleses com a nació.

Josep Blesa (València)

PS: no és una cosa d’hòmens només. Fa unes setmanes sopàvem amb Gemma Pasqual i coincidíem en que els valencians no enteníem allò de “som gent pacífica”, som gent de pau, “volem vutà” i ens fèiem creus de com no havíem començat a hòsties amb les forces d’ocupació fins expulsar-los dellà de les nostres fronteres. Perque`al 1R d’octubre hi havíem moltíssims valencians defensant les urnes però al·lucinant també de que no començarem a repartir-los nyesples i hòsties a cabassos fins foragitar-los.

COMPANYS DE VIATGE AMB ALTRES CAPACITATS
Preàmbul: A França el partit socialista de Mitterrand va donar visibilitat a Jean-Marie Le Pen, perquè ho necessitaven per sobreviure. Sense la por a la dreta els socialistes es queden sense discurs.

Anàlisi: Política és contraposar models i, fins ara, a l’independentisme polític només s’han gestionat les derrotes per seguir fent la viu viu, sense perdurar en la confrontació efectiva.

Oportunitat: En les eleccions espanyoles els catalans no hem sigut mai decisius -ni ens deixaran ser-ho mai-. Les eleccions del 23-J s’han d’ interpretar a Catalunya com un plebiscit important. El resultat del plebiscit català és la ratlla de sortida per un nou model d’independentisme de confrontació on els activistes tenim l’oportunitat de deslliurar-nos dels companys de viatge amb altres capacitats.

Sr. director, la independència de la Nació catalana, des del meu punt de vista, NO és una qüestió d’ideologia i SÍ de psicologia individual i col·lectiva; és a dir, de comportament personal i nacional.

L’error, intencionat o no després de 1931, 1978 i 2017, per part de les classes dirigents és confondre-ho, mitjançant el relat de la història oficial, amb una qüestió ideològica quan és de néixer.

Tal com explicava a la lúcida entrevista de Mercè Ibarz a Fina Birulés entorn del pensament d’Hanna Arendt a VilaWeb (2/7/2023) en el sentit de néixer és aparèixer…

No conèixer aquest fet, suposa no entendre aquesta societat en tota la seva complexitat i reduir-la a una interpretació ideològica importada i caduca quan la vida neix als marges.

PS. Acabo de llegir, l’oportú comentari de Josep Blesa, a l’entrevista a Alfons López Tena, que posa en relleu diferents mentalitats dins la Nació sencera sobre la idea, que no d’ideologies, d’estat. Que ens portaria a un altre comentari de fa uns dies de Pep Agulló sobre la manera d’organitzar-nos en estats confederats. Benvingudes!

Completament d’acord.
Un partit en hores baixes, al cap de quatre anys ha reviscolat i guanyat.
Un moviment efervescent al cap d’uns anys es pot desinflar.

I a l’inrevés.

Hem viscut exemples al nostre país, i a d’altres llocs d’Europa que contemplen totes les possibilitats.

Ja ens tornarem a comptar més endavant. Sobretot si “els nostres” tenen proposit d’esmena. Deixen pas a noves cares sense hipoteques personals, Entenen que entre provocar un nou pols a l’estat, o bé fer veure que anirem trempejant, hi ha la mateixa diferència que entre lluitar per la teva dignitat i benestar, o bé acceptar ser víctima submisa (i anar empobrint-te gradualment)

Quan al vot.
Llegint el magnífic escrit del professor Resina, vaig tenir dubtes. Per un moment vaig deixar-me portar pels seus esplèndids raonaments. No deixar passar l’oportunitat de fer costat a qui més i millor està desafiant l’estat espanyol (Carles Puigdemont). Difícil contradir l’aspecte pràctic de la qüestió.

Finalment, però, crec que em mantindré fidel al meu propi raonament. Si votes massa vegades com a mal menor aquells partits que t’han decebut, enganyat i deixat de banda, que no han estat a l’alçada de les circumstàncies, no esperis que tinguin incentius per canviar la seva tàctica. Els estàs donant una coartada.

Finalment, imaginem que tots concentrem el vot en un partit, el que menys ens ha fallat. Junts, per exemple.
Obté 900.000 vots, o més. Obtè 20 diputats, o més.
Tindrà força per pactar l’autodeterminació a Catalunya?

Ara imaginem que tots concentrem el vot en paperetes 1-0, o en l’abstenció. Fins a 900.00 vots, o en absència de vots.
Tindrà força per provocar una reordenació de l’espai independentista a Catalunya?

No hi ha qui em representi, diumenge.
I, vist que, de manera més o menys descarada, els “nostres” partits volen tornar a l’autonomisme més mesell… no els puc votar. A cap. Perquè, precisament, l’autonomisme és LA trampa. La dominació encoberta. I ja n’hi ha prou!

Tampoc confio -ni em refiaria del que ho fes- que cap dels partits canvïi realment d’estratègia, després de la patacada previsible. El que espero és que rebin un càstig que els afebleixi i que quedin tocats de mort, metafòricament parlant.

S’ha d’obrir pas a altra gent, a altres líders. A un partit veritablement independentista, amb PRAXIS independentista. Les paraules ja no serveixen. Suposo que henm escarmentat.
Algú ho plantejarà, espero. Que no ens trobem que l’independentisme desacomplexat només el representi Ripoll!

Mentre aquesta nova força no apareix, crec que cal treballar en la defensa de la llengua i la cultura. Com en els temps passats més negres.
Que mentre ens en sortim o no ens en sortim de fer un estat… no ens quedem sense nació!

No voldria acabar sense demanar que fem tot el possible pels represaliats que van desfilant pels tribunals sense que els líders i partits que van defensar els dediquin cap atenció.
Per a mi, aquest cínic i/o covard ABANDONAMENT és un dels fets que més clarament retrata aquestes formacions i líders IMPRESENTABLES.

Si us plau, ajudem els grups de suport i les entitats com Alerta Solidària, la sectorial de Represaliats de l’ANC o qualsevol dels grups d’advocats que els defensen.
A ELLS i ELLES sí que els ho devem!

Cert, Albert Ventura, no ens han acorralat als catalans lliures i lúcids, ni al Poble de Catalunya. De cap manera.

Aquestes campanyes electorals, encara que no vulguis, esdevenen terratrèmols que et descol.loquen, cal tornar centrar-se i empoderar-se immediatament.

L’independentisme rupturista hem entomat aquestes dues darreres eleccions de l’Espanya invasora i repressora de la nostra terra, les eleccions municipals i les eleccions al “Parlamento Español” amb seu a Madrid, per castigar el nostre mal govern i els incompliments i oblits flagrants dels partits mal anomenats independentistes per manca d’acció i de convicció.

Seguim el nostre camí i oblidem aquestes distraccions.

Reafirmem el Mandat del Primer d’Octubre i disposem-nos completar la DUI que vam guanyar al Parlament Català el 27 d’octubre de 2017.

Preparem-nos per a executar un nou embat contra el Regne d’Espanya, haviam si ens els treiem de sobre d’una punyetera vegada.

Com ho podem fer?

Ara, engegades a fer punyetes aquestes darreres eleccions estrangeres, cal que preparem una Llista Cívica única i unitària, gent determinada tirar endavant la implementació de la República Catalana Independent lleial al Primer d’Octubre.

No serà fàcil, naturalment!
Les coses bones són difícils i complicades, però la lluita per la Catalunya plena i lliure forma part de la nostra idiosincràsia i dóna vida i plenitud a la nostra llibertat.

Necessitarem l’embranzida d’unes noves Consultes, una base de Cossos territorials per a la coordinació, l’enxarxat sobre els territoris i la representativitat d’aquesta Llista Cívica o Plana Major unitària per a tot el Moviment per la Independència (MxI).

Qui vulgui la Independència s’ha de fer amo cooperador del relat, història, objectiu i aspectes de la nova embranzida necessària i de la unitat de tots, de l’empoderament, de la determinació, coordinació, …

Fem el que fem i fem-ho com ho fem, ha d’ésser una tasca lliure, il·lusionada, catalanitzant, viva, que ens ompli de plenitud i catalanitat.

Hem de seguir el camí començat i completar-lo, el camí del Procés de Recuperació de la nostra secular independència. Seguir-lo, millorar-lo, completar-lo.

Ho hem de fer ara, lliures, feliços, convençuts, molt abans de la mort de cadascú de nosaltres, sense demanar permís, sense esperar ordres, … !

Veritat, que val la pena intentar-ho?!

Si som, siguem!
Visquem-ho intensament!
Fora mandres i complexos!
Som-hi!
No ens rendirem a la nostra inoperància, ni a qualsevol dubte o dificultat.

Oblidem l’ensopiment i perversió d’aquestes campanyes alienes que per sort ja s’han acabat i oblidem i allunyem-nos d’aquesta gent indesitjable que se senten espanyols, tan altius i tan estranys, curts de gambals i mancats de respecte per tot el que ni entenen, ni estimen, despreciem-los profundament pel mal que ens fan, que se’n vagin a casa seva, que no ens emprenyin, …

Desafecció total!

Esplèndid comentari de Josep Blesa (22.37) a la no menys esplèndida entrevista d’ahir a Alfons López Tena. Per sucar-hi pa.

No estem gaire acostumats a que ens trepitgin l’ull de poll, però és més possible que reaccionem i fem els canvis que calen amb veus com aquesta que amb els publireportatges de partit, massatge inclòs, que solen abundar per aquí.

El que diu el Sr. López Tena aixeca ampolles, a més, ho diu amb missatges directes i sense sucre. Alguns comentaristes per criticar-lo s’han centrat en remarcar l’ego, la prepotència i el ressentiment que, diuen, traspuen les seves paraules. Admetent que això fos així, crec que no ens vindria pas malament analitzar una mica el que diu, però sobretot actuar en conseqüència. Com a idea.

Ja m’agradaria pensar com en Josep Costa, però aquesta vegada, la majoria d’ezpañols, se sent emmillarat amb els herois a cavall i patrioteros VOX.
Aquesta societat ezpañola és totalment voluble i manipul.ladora.
Ja veieu que no parlo de Catalunya, de la gent que vota a Catalunya, perquè des de Madrid i, sigui qui sigui que entri a la Moncloa, ó que pactin entre sí, la mirada cap a Catalunya, entrin per la dreta ó per l’esquerra…sempre serà la mateixa.
Insisteixo, insisteixo i insisteixo…..hem d’anar UNITS A CATALUNYA, i no es pot llençar la el llaç a Madrid, dient que si l’agafen ells podran triar el color, però nosaltre el nus que farem.
Ja tenim experiència, amb Madrid i amb l’actual Govern de la Generalitat. Com vaig dir fa temps, les genolleres als pantalons, estana l’última moda entre ERC.

I sí, li dono la raó: No són les votacions de la meva vida,NO.

Per a fer la independència calen independentistes. La Independència no és una samarreta de l’ANC ni una marca de cotxes ni un grup de Rock.

Un somni utòpic (a priori utòpic) mai serà realitzable si primer no te’l creus. Votar partits no independentistes vol dir que no t’ho creus.

Si no hi ha partits independentistes, hi ha 3 opcions: assumir que no hi ha una demanda suficient i escollir resignadament altres opcions (més o menys, fer un López Tena), abstenir-se (bon vent i barca nova) o culpar un altre per a poder dormir millor (assumir implícitament que jo la tinc més grossa).

Quina de les 3 és més eficient ja respon més a criteris personals de cadascú, però cap de les 3 òbviament solucionarà el problema principal: assolir la nostra sobirania plena.

Doncs no estic d’acord en que el nostre vot no sigui important. Estracta de resistir i no obrir la porta a l’enemic. Em sembla curiós, veient el que passa al País Valencià i les les Illes, que això no s’entengui. Evidentment que no hem de votar PSC per frenar la dreta espanyola. Però sí que hem de votar independentista per defensar Catalunya i almenys salvar els mobles i de pas barrar el pas al feixisme.
Una persona tant culte com tu Vicent, saps perfectament que un cop s’obre la porta al feixisme costa moltíssim de tornar-li a tancar i sempre després de grans desastres.
No pot ser que a Catalunya guanyi el PSC i molt menys que el PP quedi segón o tercer com diuen algunes enquestes. Quines serien les conseqüències l’endemà si això passes ?.
Ja sé que tenim polítics molt mediocres i que perden el temps barallant-se per interessos de partit, però l’alternativa és massa perillosa. Ja passarem comptes amb ells si ho fan malament. Guanyem temps, que el necessitem.

Els que impedeixen que Catalunya siga independent són Junts, ERC i CUP.

Com ho fan?

Defensant i implementant polítiques autonomistes, polítiques que accepten la colonització i no se n’enfronten excepte en campanya electoral, sempre només amb paraules mai amb actes.

Jo no vull castigar-los perquè jo no crec que aquests partits poden canviar d’actitud. Estan massa espanyolitzats. Jo vull dir-los que no els considere necessaris. Encara més, considere que són el problema. No fan part de la solució.

Doncs no votar-los és el començament de la solució.

Diumenge no són eleccions al Congrés del Regne d’Espanya, són eleccions plebiscitàries.

Prou de donar voltes a la sinia, fa ja massa dies que estem dient el mateix. Trepitjem de peus a terra, en el millor dels casos, amb el millor resultat possible de Junts, ERC i la CUP, algut creu que tindrien prou influència per fer possible un referèndum d’autodeterminació????. Si algú s’ho creu que vagi demanant hora al psicòleg. A les eleccions espanyoles s’hi vota per mantenir una de les dues variants -amb diferències poc significatives- de l’statu quo. Atenció, tothom ho ha de tenir clar, el vot dels catalans no servirà mai per canviar qüestions que l’estat considera estratègiques: aeroport, ports, trens, carreteres, educació i castellà, fiscalitat, hisenda, … PSOE, Sumar i PP tenen la virtut de posar-se d’acord davant qualsevol disputa als “poderes de la nacion”, té un nom, se’n diu SENTIT D’ESTAT. Els catalans no tenim estat. Tenim sentit?. Jo, U, O, no tinc por.

100% d’acord amb en Josep Blesa i en López Tena. No m’agrada gens veure que no sóc l’únic que pensa que som uns kumbaiàs sense remei, que només provoquem la hilaritat de l’enemic i que sense papers a terra no tindrem la independència mai. Això m’indica que potser no vaig tant errat. La independència només es guanya amb la desobediència massiva, estil Gandhi (però no tenim la demografia a favor com ell) o a hòsties com ha hagut de fer la resta del món. Qualsevol altra cosa són collonades.

En política tot el que sigui poder, compta. Portem mes de 300 anys d’estar sotmesos com si fóssim una colònia, i encara ens diuen a la cara que mai reconeixeran els nostres drets. Què hem de fer per assolir la independència ? Tenir més poder. Com es pot fer, en democràcia, tenir més poder? Amb més vots. Es inqüestionable que el màxim poder el tindríem amb una llista única i els vots de tots els independentistes, però això és molt difícil sense la maquinaria dels partits.. Nosaltres, que si no ho “tornem a fer” aviat, ja no ho veurem, proposem que ara, tots junts, votem a Junts, el partit del president Puigdemont, com la millor via per arribar-hi

Subscric integrament i agraeixo el comentari de Joan Rovira 23:00 .

Els partits no son el poble . Cal ternir-ho present .
Els partits son uns ens econòmics subjectes a la legislació i finançament de l’estat espanyol .
En el cas dels que es presenten 23 juliol a Catalunya com a independentistes dir que no ho son. Ho han demostrat amb els seus fets . En el si d’algun d’ells hi ha mentiders , traidors e ineptes de l’alçada d’un campanar i de tots els colors. No son mereixedors de representar a ningú , son indignes polítics .

Quedant-vos a casa no feu fora els tres partits, perquè beneficieu el PSOE, que sempre guanya a Catalunya, i per tant beneficieu ER que és el seu soci i governa gràcies a la Moncloa (socialista). Us feu esquemes a mesura que us permeten quedar-vos al sofà? D’acord. Però ens vingueu a explicar el sopar de duro.

Els escons s’ompliran igualment, votem, no votem, votem blanc o nul.

Tampoc no és veritat que l’impediment per a independitzar-nos siguin els tres partits catalans. ER pot tenir una responsabilitat directa per haver desactivat la mobilització i promès amor etern a qui li ha permès asseure’s a la trona de Palau (els presos, ells saben bé que els va alliberar el Consell EU gràcies a la mobilització ciutadana, com molt bé va apuntar el director en alguna banda de la teletrès).

L’impediment doncs (descartada ER per española de facto) no són Junts ni la CUP, sinó l’estructura, la faixa española, i la infiltració en tots els espais, institucions i partits; la gent que tenim fent-nos la guerra psicològica, administrativa, social, tecnològica, etc. El desgast permanent a què estem sotmesos.

Voleu que ens infiltrin encara més i millor? I com penseu després fer fora l’enemic de la cuina, el menjador i el llit de casa? Si a sobre no mostrem en vots que som una majoria?

Continuo sense veure-ho.

Perquè si voto, us asseguro que no serà pensant que Junts ens durà enlloc (és una expressió aquesta que sempre em crida l’atenció, aquesta que algú, qui sigui, ens hagi de dur a la independència, com si no calgués la nostra acció, com si no fos la clau la nostra desobediència, la nostra determinació i disposició a estar-nos al carrer, no amb les mans alçades precisament). Si voto, serà sabent qui és Junts (ja ho sabia abans del referèndum i, així i tot, ens va valdre i vam anar fent un camí), i sabent que si serveix per aconseguir una mínima confrontació (confrontació és l’única cosa que ens interessa aconseguir) serà per la pressió que nosaltres fem. Com sempre. La nostra pressió activa i no incompareixent, perquè totes les formes d’incompareixença no tindran adscripció.

Cap enrere ni per agafar impuls.

Junts és el que ara tinc (la CUP a mi personalment no em val perquè crec que no és moment/mode ideològic sinó nacional), per a continuar fent camí sabent, sense perdre de vista, que són part del problema, i que encara no tenim la solució.

A veure si d’aquí a diumenge algú em convenç del contrari i també em quedo al sofà.

El món està dominat pels diners. Els partits són empreses -volen sobreviure i crèixer. Per fer possibles aquestes dues finalitats es van reajustant dins el sistema de poders o status quo. Si surt guanyador el PP amb Vox, ERC i Junts seran més bàsicament autonomistes i constitucionalistes. Independències, comunismes són idees que no s’ajusten al marc occidental on estem situats. Les independències bàltiques tenien per objectiu afeblir el poder rus. Els catalans no tenim res a oferir al món geopolíticament parlant. Podem provar de ser una cultura de primer nivell en un estat que no ens estima (per economia, com més va més complicat), una cultura de segon nivell en un estat que ens pugui estimar (és el que som ara) o l’assimilació total (o irlandització folclòrica) -bailes de bastones y sardanas. El procés ha posat encara més en evidència que aquí de poder real no n’hi ha. Una humiliació més per als catalans. Indigne.

Jo veig que ens agafem als “nostres” partits “independentistes” com a un clau roent.
ERC ha decebut total i absolutament. No cal recordar. Jo més aviat diria que des de fa temps, les seves intencions no eren, exactament, aconseguir la independència de Catalunya.
Les CUP canvien el mode del seu discurs a cada elecció, segons els esforços que els suposi la campanya. El seu mode preferit és “‘anti- burgesia catalana”.
Ens queda Junts perquè és el partit del president Puigdemont. Aquí hi estan ressorgint totes les peces autonomistes dels antics partits en què va anant evolucionant l’antiga convergència. El que pugui quedar d’independentistes es va col.locant a primera fila, segons interessi a la campanya electoral del moment i després, ja està.
El president Puigdemont ha de conviure amb això (m’imagino).
30 alcaldes estan retirant les estelades dels ajuntaments i places públiques per ordre de la JEC. No volen que els inhabilitin.
No podrien reunir-se, parlar, arribar a un acord conjunt i no retirar res que els digui la JEC? Això seria “plantar cara”, oi? Això sí seria una confrontació!! La població d’aquests municipis aniria darrera d’ells.
Si no ens dóna algú un exemple pràctic de desobediència, tot serà donar voltes a la mateixa roda.
Jo crec que qui ens contarà el diumenge al vespre, serà la Meritxell Batet. Jo no penso contar res. Em faria vergonya.

Per mil i una raons sense raons que voler ni poder justificar, al PV estem orfes de qui ens represente, desvinculats del poder xuclador-absorvent-alienador espanyol. No votarem a qui més ens ens agrade. Ho farem a la inversa: al que menys ens desagrade, immersos com estem en un sistema, aparentment democràtic, en que, per imperatiu legal. no es contempla la possibilitat de trencar l’establert ni fer pedagogia d’insubmissió front a qui t’ha pres tota possibilitat de fer-ho. Amb uns i altres, estem amenaçats de que vindrà el llop. Com si no el tinguérem, i ben pentinat, de fa segles, amo i senyor, dins de casa nostra. Tot convida a pensar en un “tant se m’en fot”. O, dit en “cristiano”: “Tanto monta monta tanto”, del gust dels vencedors. Tanmateix, aniré a votar. Ni per mínimament que pugues, cal plantar cara, bé siga en intenció o per honest inconformisme, a l’estatus quo del bipartidisme espanyolista absorbent, imperant, que, per terra, mar i aire, ens tenen inoculat al cervell. Casats per la força, sense amor. Fins quan, Espanya…, espanyols??? Quin trist empoderament, a la contra, el vostre!

La fuetada mes grossa que li podem fer a l’estat espanyol posar el vot 1-O dintre les seves urnes, els polítics d’aquí estant adoctrinats per l’estat espanyol cada partit te la seva roda de polítics que es van succeint, els polítics quant tornant de Madrid ja no son els mateixos de quant hi han anat, hem de trencar amb aquesta roda de hàmsters, ens dol molt no poder votar un partit català, ja tenim prou historia del tractament que hem rebut des de Madrid, particularment amb fa molta angunia no poder votar cap partit Català hem fa molt de mal el cort però a la vegada tinc aquesta sensació que haig de parar la roda del hàmster, penso que la millor manera que tinc per fer ho es votar nul 1-O