Si vivim un segle més

Situeu-vos en el dimarts 2 de març. A l’entrada d’un teatre, la Sala Beckett, cap a quarts de vuit, van arribant dones de dues en dues o soles. Entren, diuen el seu nom, i si en porten el de la seva acompanyant, i la dona de darrere la finestreta fa ratlles en una llista de noms de dones i els lliura una entrada. Avui l’actriu Clara Sanchis fa l’assaig general de l’adaptació teatral del mític assaig feminista de Virginia Woolf que és Una cambra pròpia. L’espectacle el dirigeix María Ruiz i des del 2016 que està de gira. Fa cosa d’un mes, una amiga que treballa en el món del teatre i viu a Madrid em va avisar que “la Sanchis” vindria a Barcelona i que no me la perdés; li vaig dir que entesos i després vaig pensar que seria complicat fer-li cas, per logística, per temps, per pandèmia, per vés a saber què. Però la Beckett és molta Beckett i fa uns dies em van avisar que en farien una sessió especial “dirigida exclusivament a col·lectius feministes i dones professionals de la comunicació cultural i la literatura” i si sumava aquesta invitació a la recomanació de l’amiga, el resultat era anar-hi, i era anar-hi amb una amiga editora, de bracet, posant-nos al dia mentre anem i tornem del teatre en temps pandèmics, és a dir, sense cafè previ ni cerveseta posterior, sinó passejant i intentant allargar el camí perquè tinguem temps de parlar una mica de tot.

Situeu-vos, doncs, a quarts de vuit a la porta de la Beckett i vegeu com ens anem reconeixent les unes a les altres amb les mascaretes posades, com ens posem cara (mitja cara!) les que només ens coneixíem de nom, com intentem mantenir les distàncies i ens reprimim d’abraçar-nos les que feia temps que no ens vèiem. Mireu com esperem dretes al vestíbul i deixem tot de converses a mitges i sense haver begut ni aigua ens ve com una mena de borratxera emocionada de veure tantes cares conegudes juntes, tantes col·legues escriptores, editores, periodistes, dones del món cultural que hem llegit l’assaig de la Woolf, que sabem què ens dirà la Sanchis, però que hem vingut perquè.

Per què hem vingut? El text, totes les que escrivim, el coneixem per força. No hi pot haver cap dona que escrigui i que no conegui aquest text de la Woolf. Però ha passat gairebé un segle des que va escriure i dir aquestes conferències a les escoles universitàries per a dones de la Universitat de Cambridge i tot el que hi diu és tan vigent, se’ns adreça tan directament, que en l’hora i mitja que durarà l’obra el silenci a la sala serà com una espectadora més asseguda als seients buits que hem de deixar entre nosaltres, cada seient buit un cos fet de silenci, i nosaltres mirant cap a l’escenari, sense buscar en cap moment cap mirada de complicitat en la companya del costat, sense xiuxiuejar-li res a cau d’orella perquè és físicament impossible, quietes i soles, moltes dones soles sentint unes paraules que ja coneixen.

Per què hem vingut? “Perquè jo crec que si vivim un segle més, aproximadament –i ara parlo de la vida col·lectiva que és la vida real, no pas de les petites vides separades que vivim tots com individus–, i aconseguim cinc-centes lliures l’any i una cambra pròpia; si ens acostumem a la llibertat i a la valentia d’escriure allò que pensem; […] si afrontem el fet, perquè és un fet, que no hi ha cap braç on puguem recolzar-nos, i que anem soles pel món, i si hi busquem una relació amb la realitat, i ens oblidem una mica del món dels homes i les dones, l’avinentesa de què us parlo sorgirà i la poetessa finada, que havia estat germana de Shakespeare, es ficarà d’un cop dins el cos que tan sovint s’havia hagut de fer fonedís.” La representació acaba així, només que en castellà –jo en cito la traducció d’Helena Valentí, del 1985–, i aplaudim en silenci, vull dir que els aplaudiments se senten i duren força estona, però cap de nosaltres diu “bravo!”, ni xiula, ni es posa dreta, les espectadores de silenci que s’intercalen entre nosaltres ens fan estar assegudes i retingudes als nostres seients. Després, fora de la sala, ja al carrer, havent sortit ordenadament per fileres i havent-nos acomiadat les unes de les altres breument, una de nosaltres se’n lamentarà: “No ens hem posat dretes! No hem aplaudit prou la Sanchis!”, i totes li donarem la raó i no sabrem per què no ho hem fet.

Per què no ho hem fet? La interpretació que Clara Sanchis fa del text és meravellosa, el seu castellà dringa perfectament, les pauses, els silencis, la veu que puja i baixa, el vestit, les mans, el piano, les ulleres que es deixa pertot, hi veus una Woolf potser una mica més enèrgica i amb cara de més salut que la que et representes quan la llegeixes, però hi veus una Woolf. Alhora, però, Una cambra pròpia és sobretot un text i al llarg de l’hora i mitja de representació tens més d’un cop la temptació de subratllar-ne fragments, o més aviat de tornar-los a subratllar perquè ja els deus tenir guixats a l’exemplar que en tens a casa, de retenir-ne frases, de destacar-ne tot d’idees que s’encenen com llumetes, petits fars.

“Si vivim un segle més…”, vas dir, i ha passat un segle i som aquí, assegudes, i hem avançat, Virginia, mentiria si et digués que no hem avançat, però sento que potser no prou, i la teva convicció, vehiculada per l’energia de la Sanchis, m’ha agafat pel clatell i m’ha encarat al mirall, a la realitat, a aquesta realitat que tu insisteixes que hem de mirar tal com és, amb una ment andrògina, dius, que no sigui ni d’home ni de dona, sinó de tots dos (o de cap, afegiria jo), una ment que pensi les coses tal com són, la realitat tal com és, i dic que me l’he mirada i m’ha costat mirar-la com tu demanes, i quan ho he aconseguit m’he adonat que aquella força que tu tenies, nou anys després d’aconseguir-se el sufragi universal, aquella esperança, aquell futur que tu albiraves perquè t’havien arribat alhora les cinc-centes lliures anuals i el dret a vot (“De totes dues coses –el vot i els diners–, haig de confessar que els diners em van semblar infinitament més importants”, deies, i posaria la mà al foc que totes les que ahir mig omplíem la Sala Beckett afirmaríem el mateix cent anys després), aquell futur no ha arribat del tot, o arriba molt a poc a poc, o arriba i no el sabem veure, o què.

O què?, ¿què?, ens vas dir, ens vas cridar, des de l’escenari el 2 de març al vespre. Tot depèn de vosaltres, ens vas dir, ens ho vas tornar a dir. I estic convençuda que totes vam sortir de la sala centrifugant coses, donant la volta a algun aspecte de la nostra vida de dones de cultura, totes vam sortir amb la petita llavor d’un canvi, encara que sigui minúscul, entre cella i cella. I això és el que passa un segle després, Virginia. Deies: “Si vivim un segle més…”, doncs sí, vivim, hem viscut un segle més, i si les teves paraules, un segle després, remouen tant és en bona part mèrit teu però jo penso que també demèrit nostre, Virginia, aquest és el pinyol que m’enduc a casa de tot el que em vas dir a través de Clara Sanchis el dimarts 2 de març al vespre, tan ben acompanyada tot i les espectadores de silenci.