17.05.2023 - 21:40
Potser perquè tinc una edat, o perquè en aquest país d’una manera o una altra ens acabem coneixent tots, o pel que sigui, però el cas és que darrerament les xarxes em van plenes de cartells amb cares d’amics i saludats. Tantes, de fet, que si d’entrada hagués tingut la paciència d’anar-les comptabilitzant, estic segura que el resultat seria sorprenent. Perquè és que en són moltes. Moltíssimes. En algun cas repeteixen, i diguem que no és notícia, però en algun altre la cosa ha estat inesperada, perquè en coneixia el tarannà general però no n’esperava la implicació política directa. Que vaig a tal llista del meu poble, que de número tal no sortiré però que hi vaig i que fa alegria, o que em presento de batlle, com t’has quedat?, de batlle!, quines coses que té la vida.
Tarannà general: que es mou en aquella banda àmplia que podríem definir amb el terme “de país i de progrés”, i que és l’espai on hi ha el conjunt (igualment ampli i, per tant, divers) d’allò que, sense límits estancs, entenem com a “els nostres”. I que no implica, evidentment (a hores d’ara encara ho hem de repetir?) d’on són els teus pares sinó d’on ets tu. I que tampoc no implica una adscripció partidista concreta. I que en algunes parts del país ja pensa majoritàriament en el dret que té de votar independència. I que etcètera.
A hores d’ara ens queden un grapat de dies de campanya electoral, i la cosa ja s’ha començat a agrir. Per l’acció de les toxines ideològiques de l’espanyolisme que tot ho empudeguen i que descrivia ahir perfectament l’editorial d’aquest diari, però també per la tendència autòctona a l’esgarrapada. A l’autoesgarrapada. Ara em situo al centre del país, diguem-ne Principat: quan no hi ha projecte comú, engrescador i en positiu (i que, ara als uns, ara als altres, els va fer créixer a tots i, al conjunt, més), torna el vell, conegut, barroer jo t’estiro els cabells, tu em poses el dit a l’ull i l’altre ens venta pessigada. En fi. Que em fa mandra només de pensar-hi, i que per això avui he girat la mirada cap a les altres eleccions, les que no acaparen titulars (declaració, contra-declaració, contra-contra-declaració, narinant i ja tens feta la setmana), les que han engrescat a presentar-s’hi els amics i saludats que deia al començament. Les que determinaran qui tindrem a les batllies dels nostres pobles i ciutats petites i mitjanes. Qui hi tindrem i en companyia de qui.
Som un país vertebrat així, en xarxa de pobles i viles i ciutats. També aquesta estructura ens defineix. No és cap novetat, això, però de vegades sembla que ens n’oblidem. O que no ho acabem de tenir prou present. I potser és que n’hauríem de parlar més. En visió general i en la concreta també: les mutacions (accelerades?) que viuen els nostres municipis, el transvasament de població, la turistificació i l’expulsió dels veïns, els problemes (greus?) de mobilitat. En visió concreta i en la general també: que el Primer d’Octubre va ser possible pel vivíssim teixit associatiu i, alhora, per l’acció determinada de la política local. Vull dir que la feina municipal és llambordes i enllumenat, evidentment, però que alhora és país, també evidentment. És país.
I sí, com més hi penso, més m’admira. Aquesta gent, vull dir. La que s’hi apunta, aviam què hi pot fer. Que els motius seran diversos, i les persones, de tota mena, que no reduiré el món a un pastisset de crema, però que igualment m’admira. Perquè repasso els noms que conec i tots els votaria. Gent que es creu el país, que s’estima la seva ciutat, el seu poble, que coneix les persones que l’han fet i que el fan, i que hi dedica les hores (i hores i hores i hores) en canvi de mig sou o de cap. La majoria tampoc no pensa a fer carrera política ni a propugnar-se per a res fora del seu municipi. Gent divertida, sorruda, pencaire, imaginativa, callada, xerraire, de tot. Informàtics, músics, metgesses, guixaires, pagesos, professors, botigueres. Aquest impuls que de vegades sí però que no sempre té recompensa. He estat a punt d’escriure “gent menuda” però és que en realitat es tracta de gegants. Com ho és la Maria Costa, la batllessa dels Banys i Palaldà, al Vallespir, que malgrat la prohibició dels tribunals francesos, l’altre dia va començar, conscientment, naturalment, la seva intervenció al consell municipal en català. El darrer exemple d’això que deia: gent compromesa que va fent la seva feina i que, per tant, un dia, quan toca, també és on toca i fa el que toca.
Sense grans escarafalls. Amb aquesta força concretíssima i arrelada.
