Si us escóltut, en cantarem més de mil

No sé què cantava la meva àvia. Quan jo n’era petiteta, s’asseia entre el llit de ma germana i el meu, ens acaronava amb la mà aspra pel lleixiu i ens cantava fins que ens adormíem. Però no sé què sortia de les seves cordes vocals, i fa anys que faig tard per preguntar-li-ho. Pobra dona, l’única tonada que en recordo és una que es va empescar per quan ens costava d’anar de ventre. No passa res, iaia, hi ha confiança. Envio un whatsapp, perquè m’hi he encaparrat: ‘Papa, què cantava la iaia?’ Tampoc no ho recorda. El forço una mica fins que acaba tornant-li a la memòria alguna cosa així com: ‘A Gironella, una vila tan bella, hi ha una donzella…’

Ah, devia ser aquesta.

La curiositat de saber què cantava mon àvia ve a tomb pel fet que m’he posat en repetició automàtica el disc Càntut i he remenat l’arxiu digital del projecte d’on surt. Cinc cèntims per a qui encara no n’estigui al cas: fa uns quatre anys, un mestre de música de Banyoles, Albert Massip, va començar a recollir les cançons que recordaven la gent gran de les comarques nord-orientals i que s’havien transmès pel boca-orella. La cosa es va anar fent grossa, i avui la web de Càntut aplega un miler de cançons digitalitzades, convenientment classificades i amb els respectius arxius d’àudio i fitxes informatives, que això de recollir la tradició oral ve de lluny. Poca broma, la feinada de totes aquestes persones. I ara la tenim tota a un cop de clic.

Si hi hagués pensat fa anys hauria fet, iaia, canta-me-la, mentre premeria el ‘rec’, i ja ho tindríem. Però. Sort que n’hi ha que pensen i que s’han proposat de no perdre un patrimoni musical oral tan ric. Perquè les cançons, si no les canta ningú, es perden en la immensitat. I si perdem orígens, perdem un trosset d’identitat. Que en som, d’afortunats, doncs, que hi hagi hagut qui s’hagi dedicat a visitar els nostres avis i recollir-ne les memòries cançoneres. I quina bona pensada que dos músics com Carles Sanjosé i Carles Belda s’hagin encarregat d’agafar unes quantes d’aquestes cançons i les hagin passades pel sedàs de les seves veus, la guitarra i l’acordió; amb el violí de Coloma Bertran i els elèctrics de Jordi Casadesús. Una nova vida per a cançons tradicionals perquè no quedin extraviades per sempre més. Escric aquest article poca estona abans (algun dia aprendrem a no fer feina amb el so de les agulles del rellotge al clatell) de sortir cap al concert al CAT, de manera que no en puc dir res; però hi ha professionals que saps que no fallaran ni decebran. Si hi hagués res, ja vindria a esmenar el text, que és la gràcia de l’edició dospuntzero.

Potser d’aquest Càntut –primera persona del singular del verb ‘cantar’ a la manera d’algunes contrades catalanes, majoritàriament nord-orientals– en podria sortir algun himne. No ho sé. De fet, és difícil de fer o esdevenir himne, però no se sap mai, una cançó pot fer moltes voltes. Poc s’ho devia imaginar Pep Gimeno, Botifarra, que una de les cançons del seu primer disc, la ‘Malaguenya de Barxeta‘ que havia recollit de l’octogenària Milieta Seguí, seria avui pràcticament un himne oficiós del País Valencià. I així, no sé si amb gaire gràcia, lligo la tradició oral del nord del país amb la del sud, i la feina de Massip, Belda i Sanjosé amb la de Botifarra, que ve a ser la mateixa: rodar per tot de pobles, conversar amb els vells, escoltar-los, enregistrar-los i cantar aquelles cançons pretèrites perquè no caiguin en l’oblit, de manera que es mantingui viu el cant oral tradicional en temps de Spotify. Després d’anys fent aquella feina, algú va proposar a Botifarra que la transformés en disc: aquest dijous ha fet deu anys que presentava en directe Si em pose a cantar cançons. I com que en cantaria més de mil, aquest llaurador frustrat de Xàtiva –una fonoteca que camina, en diu Feliu Ventura– ha publicat sis discs i ha esdevingut tot un fenomen. Les cançons dels avis, Botifarra les ha recuperades senzillament per amor a la música i la tradició, i avui les entonen els joves en concerts i manis. Que les cançons, si no les canta ningú, desapareixen. Vet aquí com s’aguanta el fil que ens lliga als orígens. I pel mateix preu de l’article, aquí teniu aquest documentari imprescindible sobre Botifarra, que això meu ha estat tan sols una pinzellada fugaç.

Si tingués una àvia, l’àvia que cantussejava tot preparant els canelons o remenant la paella, sé què faria jo aquest cap de setmana. No sé si vosaltres teniu la sort de tenir-ne.

Bel Zaballa, periodista