I si us l’empasséssiu, la burilla?

Fa uns dies, Tina Vallès va publicar un text preciós sobre l’ofici d’escriure, aplicat sobretot a l’articulisme. ‘Dits fent la tisora‘, es deia, tot fent referència al necessari acte d’esporgar els articles de paraules innecessàries un cop acabats d’escriure. També hi recollia de manera destacada la teoria de Ramon Barnils que el primer paràgraf de qualsevol article és sobrer i, per tant, esborrable. Com que aquest consell del mestre no l’aplico, per manca de coratge o de saviesa, aquest primer paràgraf que llegiu és el primer que he escrit.

A partir d’aquí, volia escriure sobre la Diputació de Barcelona, però com que sembla que el sainet resta obert i potser s’acabarà resolent de manera més trempadora, ho he desestimat. Però no em puc resistir a recordar un personatge que hi vaig conèixer fa una vintena d’anys, en el meu pas fugisser per l’equip de premsa d’aquesta institució. Era un home que arribava puntual cada matí, fitxava, deixava el barret damunt la taula, prenia un diari, sortia a esmorzar i tornava també puntualment a migdia per dipositar el diari i recuperar el barret. A la tarda no treballava, almenys no a la diputació.

Tina Vallès explica que és molt habitual passar-se dies donant voltes a un tema, o més, per a un article i al final acabar escrivint sobre quelcom de ben diferent. Tot parafrasejant Raimon, cada article s’escriu amb la renúncia d’altres articles que no s’escriuran mai. I així és com el meu article sobre la Diputació de Barcelona ha passat a millor vida, cosa que, per cert, havia estat una vella i noble reivindicació independentista destinada a aquestes institucions que ara ningú no sembla recordar. De cop he decidit que valia la pena posar el meu granet de sorra articulística a una altra lluita que em sembla igualment noble: la lluita contra les puntes de cigarreta.

M’hi ha fet pensar una notícia del cap de setmana que m’ha impressionat: vuitanta voluntaris van recollir 221.000 burilles en només una hora, dissabte a la Barceloneta. A banda que et puguin molestar més o menys a l’hora d’estirar la tovallola o agafar un grapat de sorra a l’atzar amb la mà, cal tenir en compte que una sola burilla pot contaminar deu litres d’aigua salada i cinquanta d’aigua dolça! Fent una mica de recerca, he vist que darrere la iniciativa recol·lectora hi ha la dèria d’un ciutadà que un bon dia va decidir no quedar-se de braços plegats i passar a l’acció. És el mallorquí Miquel Garau i la seva campanya NoMásColillasEnElSuelo, que ja ha traspassat fronteres. Chapeau. (*)

Cal dir que aquest és un tema que ja havia barrinat fa temps per a un article, quan l’Oriol era (més) petit. Perquè resulta que el primer objecte de l’entorn urbà pel qual va mostrar interès la criatura van ser precisament les burilles. I duia un radar incorporat que les detectava. Arran de terra, que és per on acostumen a bellugar-se les criatures en la fase prèvia a la condició de bípedes, n’hi ha un munt, de burilles. N’hi ha moltes i arreu, fins i tot als parcs infantils, que tothom sap que són aquests espais que de dia estan reservats per a la mainada i de nit als rodamons i els adolescents que practiquen l’entrompada.

Els qui llenceu les burilles a terra, què penseu exactament? Que s’autodestruiran per art de màgia? Que donen feina als escombriaires municipals? Que són més discretes que un paper arrugat i més elegants que una escopinada? De llençadors n’hi ha de tota mena: des del majoritari discret-avergonyit que la trepitja i se n’allunya ràpidament, fins als més descarats o que miren de fer punteria a les reixes del clavegueram, passant pels inconscients que encara avui les llencen des de la finestra del cotxe. Òbviament, també entre els fumadors hi ha la versió particular de #NotAllMen: els qui sempre duen pots i caixetes per no deixar les puntes escampades pel món. Gràcies i multipliqueu-vos!

Algun cop vaig estar a punt d’adreçar-me a un fumador just després de l’acte inconscient i automàtic de llençar la burilla a terra, una acció que, per cert i reglament en mà, és una infracció i per tant és sancionable. Li hauria volgut dir que aquella burilla podia ser la mateixa que jo trauria mig desfeta i ben estovada de la boca de l’Oriol al cap d’una estona, però no ho vaig fer mai. Dir-ho, no vaig fer mai, de burilles estovades en vaig treure unes quantes. A tots aquells que creuen que és responsabilitat dels pares controlar què es posen a la boca els més menuts, una salutació cordial però molt ràpida, que no em voldria distreure de la meva funció de vigilància permanent.

No llençar burilles a terra, com tantes altres coses, és una qüestió de civisme. Segurament serà una lluita llarga, com la de conduir pel carril de la dreta a l’autopista, però de ben segur que s’acabarà guanyant, com se n’han guanyades altres. Fa una dècada, les voreres de Barcelona eren com un camp de mines, plenes de caques de gos. Avui, ja no. Fa una dècada, ningú no deixava via lliure a la part esquerra de les escales mecàniques. Avui, molta gent ho fa. Algun dia, els fumadors entendran que no poden llençar les burilles a terra. No es fa, igual com no es pacta amb qui t’empresona i et vol mal. Potser fins i tot deixaran de fer-ho amb l’ajuda de la Diputació de Barcelona i els seus pràctics cendrers de platja.

(*) PD.  Amb posterioritat a la publicació de l’article m’expliquen que Garau és efectivament l’iniciador del projecte, però que qui el lidera actualment a Barcelona i qui va organitzar l’acció de l’altre dia a la Barceloneta és Joan Hernández Farigola. Chapeau per a ell també, doncs!