Sí, senyor Feijóo, els catalans som esplèndids!

M’he quedat de pedra aquest migdia quan al Telenotícies, de TV3, han passat un tall de la intervenció d’Alberto Núñez Feijóo, president del PP, dient, com aquell qui res: “Els catalans sou els més esplèndids d’Espanya. Pagueu més imposts que ningú.” I tot seguit ha dit que calia veure com es podia retocar el finançament autonòmic per posar-lo a to amb la injustícia que es podia endevinar rere les seves afirmacions. La veritat és que a mi em rellisquen força les seves paraules. El dèficit fiscal que tenim amb l’estat espanyol no és cosa dels socialistes –que també– i no ve d’un parell d’anys enrere. Són molts anys amb governs dels dos partits dominants a la geografia espanyola, en què les coses no han canviat. I s’ha dit de tot. No, no m’ho crec, senyor Feijóo! Senzillament, perquè no sou el primer que ho dieu. I casualitats de la vida, qui ho diu acostuma a dir-ho aquí, a Barcelona, envoltat, habitualment, de la flor i nata de l’empresariat català.

Jo estic cansat de sentir promeses falses, paraules buides que s’obliden en el mateix moment que qui les diu arriba al Prat o a l’estació de Sants. Els 15.000 milions o més que marxen cada any per no tornar són una realitat contrastada, tan certa com el volum de milions que ens prometen cada any en les inversions pressupostades –que sempre generen grans protestes en els representants de les altres comunitats quan es fan públics– i que, a l’hora de la veritat, es converteixen en un percentatge molt més baix, del qual llavors ningú no parla.

Són moltes frases altisonants que serveixen per a titulars dels mitjans –catalans i no catalans– i per a fer veure –a tots els qui ho vulguin creure– que a Catalunya no ens podem queixar. Que els de l’altre partit al govern són els “dolents” i nosaltres som els qui solucionarem el problema secular amb Catalunya. De vegades, penso que deuen ser rucs si es pensen que això ens ho creurem. Però, després, a l’hora d’anar a les urnes, veig que no ho són tant com em pensava i que hi ha gent que els creu i això els dóna vots allà… i aquí.

M’ha agradat la resposta que la consellera d’Economia, Natàlia Mas, ha fet, no tant al ministre com a la nota d’opinió del Cercle, en què s’acusava Catalunya d’estar estancada i créixer menys que no podria. “El fet que l’economia catalana i també els nostres serveis públics es trobin en la situació en què estan és ‘gairebé una heroïcitat’ si es tenen en compte els greuges importants de finançament i d’inversions que pateix Catalunya”, ha dit. I encara que no m’estic de criticar les mancances del govern català quan toca, ara he de donar tota la raó a la consellera. Jo encara diria més. No és una heroïcitat, és un miracle! I fa molts anys que dura.

Una altra frase de Mas que m’ha agradat de sentir és que en el repartiment del dèficit autoritzat per la Comissió Europea per al 2023, el govern espanyol s’ha reservat unilateralment el 100% del marge de dèficit, tot obligant les comunitats autònomes a un dèficit zero i els ajuntaments a un superàvit del 0,2%. “És un ofec inacceptable exigir que ajustin els altres i, precisament, les administracions que sostenim els pilars de l’estat del benestar i hem d’executar inversions estratègiques per al territori”, ha afirmat. D’aquest punt, se’n parla poc, potser perquè té una dificultat d’enteniment comprensible per part d’una ciutadania que no és experta en els termes de l’economia pública.

Amb les seves paraules, Mas vol dir que totes les retallades es concentren en les autonomies i en els serveis que donen a la societat, mentre que l’estat espanyol continua com si no res. Evidentment, els qui posen la cara són els responsables dels governs i els qui queden malament davant els ciutadans. Si, a més, això passa a Catalunya, on tenim el finançament a nivell de presa de pèl continuada, els resultats són encara més importants en la seva negativitat.

I sobre l’estancament i la pèrdua reputacional de Catalunya per allò de la fugida d’empreses del 2017 i 2018, ha recordat les inversions fetes darrerament per grans empreses i ha reblat la qüestió tot afirmant que “les inversions no aterren als territoris que estan en decadència, sinó allà on hi ha dinamisme i unes institucions que acompanyen”. Jo hi afegiria que la Generalitat ho podria fer millor, però subscric les paraules de Mas.

I és per tot això que m’emprenya veure com molta gent baveja per acostar-se al personatge i provar de sortir a la foto amb ell. No sé si això ha passat avui, perquè no hi he anat, però me n’he fet un fart de veure-ho durant molts anys amb els presidents espanyols de torn. Fins i tot, penso que, si sabem tot això, per què encara muntem aquestes pantomimes. Sabem què ens diran, sabem que són paraules buides, sabem per experiència que no ho compliran, però, així i tot, cal aixecar el cap quan hi ha algun fotògraf pel mig. M’emprenya i m’he cansat de tant “dia de la marmota”. I em sembla mentida que hi hagi gent que encara s’avingui a fer el paperot.

En fi, una altra reunió del Cercle que haurà deixat content tothom. Els qui ho han muntat, per l’èxit assolit de fer venir l’home del futur –això em va semblar entendre de les paraules del president Aragonès–, i el president del PP, per haver dit una mentida més a Catalunya, davant un públic que l’aplaudia. Si creien les seves paraules o no –quants les hauran cregudes i quants?– no té importància. Si més no, això em sembla a mi, any rere any…