Si poses una tòtila en mans de Stefan Zweig

M’he de retenir a mi mateixa, avui, per escriure aquest article. I no és per allò que passa de vegades, que has de pitjar una mica el fre per evitar que l’abrandament s’endugui els mots per qui sap quin pedregar, sinó per escriure, precisament, simplement, per mantenir el cul a la cadira i les mans així sobre el teclat i els ulls intermitentment a la pantalla i aparentar enfora temprança en comptes de deixar-ho tot empantanegat i engrapar el llibre i córrer a tancar-me a qualsevol banda i que ningú no em molesti, per tots els déus haguts i per haver que ni ganes de menjar no tinc, ganes de res que no sigui deixar-me gronxar per la prosa meravellosa, l’estil finíssim, la manera d’explicar, o de pintar, o de compondre, o de fer-me ballar, o jo què sé què genera Stefan Zweig en aquesta obra que t’agafa i ja no te’n pots deseixir.

No m’agrada parlar de llibres que no he llegit, i potser en algun moment fins i tot em vaig prometre a mi mateixa que no ho faria mai. Aquest prodigi té gairebé sis-centes pàgines, jo encara no he enfilat ni el capítol tercer (sóc a la pàgina seixanta-u) i amb prou feines sóc capaç de teclejar res més que no sigui Zweig.

Zweig-Zweig-Zweig-Zweig. Zweig!

Que sí i que ja ho sabíem, i que la monumental autobiografia que és El món d’ahir (autobiografia a la manera de Zweig: una altra cosa, en realitat, com una tristesa d’Europa o no sé com ho hauríem d’anomenar), i les petites perles narratives que també va confegir (cadascú que hi posi la seva, aquí), i Fouché, i tot. Tot, que és tant. Jo només escric, avui, perquè no ho puc evitar, perquè és una necessitat física i per celebrar això que ens ha dut aquesta tardor, la publicació en català de la Maria Antonieta de Stefan Zweig.

El dia que va arribar a les llibreries, Miquel Adam, l’editor d’aquesta gosadia que és la Segona Perifèria, va fer, solemne, un seu Discurs a la Nació en enfilall de Twitter que contenia una apassionant introducció a l’obra en qüestió i que començava així: “Una cadena d’esdeveniments ens va posar sobre la pista d’una traducció que reposava òrfena dins d’un calaix de l’escriptori de Ramon Farrés. Era la Maria Antonieta de Stefan Zweig. El 20 de juliol de l’any 2022 li vaig escriure un correu amb l’assumpte ‘Zweig!?’”

I ja va estar.

Que no sempre fan simple propaganda per a vendre un producte, els editors, i que més sovint que no ho sembla s’entusiasmen de veritat, legítimament, fonamentadament, amb l’obra que treuen a la llum. I que gràcies a això vaig córrer a la llibreria, i que, a sobre, em van dir que la traducció, mel, i que quina prosa enlluernadora.

De Maria Antonieta no en sé gaire res: que les perruques i la Revolució Francesa i allò del si no poden menjar pa que mengin pastissos que sembla que en realitat no va dir mai, pell de porcellana, ulls de cel clar, una mediocritat que era filla de Maria Teresa I d’Àustria, que van casar amb Lluís XVI de França i que va esdevenir reina a Versalles fins que la van decapitar. No m’interessava ni gaire ni gens. Fins ara, que he escrit mediocritat i ja és influència de Zweig: el subtítol d’aquest llibre és, precisament, Retrat d’un caràcter mitjà, i, en la cinquantena de pàgines que n’he llegit (el text comença a la que fa onze) ja puc dir que d’entrada era això: “una ànima tèbia, un caràcter mediocre i, vist històricament, a l’inici tan sols una mera comparsa”. A l’esplèndida introducció al llibre, Zweig mateix ens explica què hi farà per tal que nosaltres, els descreguts, els i a mi què, la Maria Antonieta o l’Antonieta Maria, entenguem fins a quin punt ens agradarà llegir-lo: hi descriurà com la història, “amb un estratagema diabòlic, primer malacostuma aquella dona”, que és rica i encisadora i que té un cor lleuger “que no es pregunta pel preu o el valor d’aquells dons”, i després la deixarà “caure a poc a poc d’una manera refinadament cruel”. I al final… al final ja ho veuràs, perquè, escriu Zweig, “Un caràcter mitjà ha de ser foragitat de si mateix per ser tot el que podria ser, i potser més del que s’imaginava i sabia abans: per a això el destí no té cap altre fuet que la dissort.”

I hi haurà context, és clar, la buidor i l’aparença de Versalles, el batec cada vegada més potent de la Revolució que ho capgirarà tot: Zweig escriu “un llibre històric” (la definició és seva) i, per a fer-lo, es documenta. Però també (sobretot) hi haurà el personatge, perquè, al capdavall, és un assaig biogràfic. Per bé que les biografies de Zweig no són només això. Ni només assaig ni només biografia ni cap només que li encolomem. Literaturitza sense fer novel·la, però hi ha moments en què jo què sé, es capbussa en les ànimes humanes, sura després en detalls frívols i mostra que potser no ho són gens (jo tot just he arribat a la fimosi de Lluís XVI i els caràcters que rebrega, però valgui d’exemple), imagina, dedueix, enfila a poc a poc el retrat complex d’un personatge d’entrada insignificant per acabar confegint això que ell mateix anomenarà un “estudi psicològic creatiu”.

Ben mirat, no sé en quin compartiment encaixa l’obra, i aquesta tendència nostra a fer de Linné i classificar-nos el món i posar-li nom i gènere i espècie i tot en calaixets perquè ens sembli comprensible i amb sentit, aquesta dèria topa de fa temps (un segle ben bo) amb el conscient trencament de les fronteres artístiques, dels gèneres que ens les expliquen, i de tot.

I no sé com he anat a petar aquí. Només volia dir que quina meravella, de vegades, l’art, la literatura. Quina meravella fins i tot quan no saps explicar què és, en quin calaix la col·loques, què té, què et fa, per què et commou així. Com és que Zweig escriu tan bé.