Tant sí com no (a Euskal Herria passen les coses que passen quan han de passar coses importants)

Passen les coses que passen quan han de passar coses importants. És una frase molt gastada en el nostre argot periodístic, ací al País Basc i en el passat recent, quan alguns moviments, documents i declaracions ens feien intuir que era a punt de succeir alguna cosa d’un abast realment important.

Tot va més ràpid des que la societat civil compromesa d’Iparralde va començar a col·laborar en el desarmament. I afortunadament –així ha estat en aquest cas–, aquest grup de persones, alienes a les estretors, els recels i els temps de la diplomàcia, van adoptar una decisió important i plena de coratge; una vegada havien constatat que el desarmament s’endarreria molt i d’una manera perjudicial. Allò que fa anys era una oportunitat s’anava convertint ara en un fre per a poder fer més passos. Calia fer-ho tant sí com no.

Els agents socials del nord del País Basc van constatar que esperar l’aplicació de la metodologia estàndard feta servir en processos semblants fora del país no portava enlloc, i es van mullar. Ben lluny queden, malauradament, les comissions que van funcionar a Irlanda del Nord, la de desarmament (sota la coordinació del general retirat canadenc John de Chastelain) i la comissió acordada d’excarceració dels presos. Aquí no valia la pena continuar esperant un escenari similar.

Fa unes setmanes, els participants en l’intent de desarmament de Luhuso, tots ells ciutadans civils i de reconegut prestigi, ens van donar una lliçó d’imaginació i gosadia. La policia francesa, de la mà de la Guàrdia Civil, els va detenir i va aturar, només parcialment, els passos que havien fet cap al desarmament. Però en compte de desistir en l’obstinació i anar-se’n cap a casa, ens van anunciar la voluntat de continuar en l’afany d’aconseguir un desarmament definitiu. Ho van dir i ho han fet.

I això que han fet no és intranscendent, ja que s’han atrevit a posar data al desarmament: el 8 d’abril ETA es desarmarà del tot. Aquesta és una jugada molt astuta, perquè marcant una data s’emplaça públicament el govern francès i impedeix que faci l’orni. Aquell dia el govern francès sabrà on són les armes d’ETA.

No oblidem que no fa gaire temps la Comissió Internacional de Desarmament (el grup de Manikkalingam, Kasrils, Nambiar…) va fer pública una nota on constatava el procés de segellat dels zulos d’ETA. No és la cosa més important, però el 8 d’abril sabrem si tots els zulos estan segellats i quina és la situació de les armes, és a dir, si estan fora d’ús o no.

Així, doncs, ahir divendres van passar coses importants, l’avantsala de les que arribaran les setmanes vinents.

Els ‘tres lehendakaris’ d’Euskal Herria van fer ahir una valoració de la notícia. Això també és nou, no pel nombre, sinó pel contundent suport mostrat per tots tres a la iniciativa dels agents civils. Otegi, per la seva banda, va posar més èmfasi en la petició de compromís a Urkullu, Barkos i Etxegarai que no pas en la feta a Hollande i Rajoy. Demostra que té més confiança en els responsables de les tres autonomies basques que no en els de París i Madrid. I això també és nou.

Suposem que París s’involucra en l’oferta que li han fet, li han posat molt difícil el no. I suposem que Madrid està disposada a no molestar. Però no oblidem que pot passar allò que també ha succeït abans: que per sobre de la voluntat dels polítics, les policies de totes dues bandes intentin fer fracassar el pla. Especialment aquella policia que els entesos coneixen com ‘l’estat dins de l’estat’.