“És com si fossis dins un pou”: el taller del sindicat de manters, a punt de ser desallotjat

“Rak!”, exclama Papalaye Seck, amb un somriure. Explica que rak vol dir ‘resistir’ en wòlof, llengua que es parla al Senegal, el seu país d’origen. Diu que és això, resistir, que sempre han fet i continuaran fent els membres del Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, que a partir d’avui han d’encarar el desallotjament imminent de tres locals de l’espai conegut popularment com la Caracola, al carrer del Peu de la Creu, del barri del Raval. En aquesta nau, ocupada per La Caracola, el sindicat de manters i l’Espai de l’Immigrant, hi viuen quinze persones en situació de vulnerabilitat –entre elles, membres del sindicat–, hi ha el taller de costura autogestionat de la botiga Top Manta i també es proporciona acompanyament i formació a immigrants. “La situació és desastrosa i estem molt i molt preocupats. Si hi ha un desallotjament, on anirà tota aquesta gent?”, lamenta Seck, que és membre del sindicat i combina la feina de venedor a la botiga amb una altra feina en un forn de pa.

A l’octubre es va arribar a un acord d’última hora amb la propietat, InmoCaixa, per a evitar el desallotjament dels locals i començar un procés de mediació d’un màxim de quaranta-cinc dies. L’objectiu era trobar una alternativa conjunta amb l’ajuntament, que va demanar més temps per a trobar solucions. Però finalment no hi ha hagut acord, tot i que encara seria possible d’aconseguir-ne un d’última hora.

Una mediació que no ha acabat en acord

La nau que alberga els tres locals havia estat un narcopís fins que va ser desallotjada. Després, va ser ocupada per aquestes entitats socials. La cooperativa SOM explica que en aquest temps, abans de la segona ocupació, van signar una opció de compra d’un dels locals, el número 5, i van pagar-ne les arres. Una vegada pagades, la cooperativa va trobar-se que el local era ocupat. En vista d’aquesta situació, el grup explicava en un comunicat que, tenint en compte la vulnerabilitat d’aquestes persones, ha intentat trobar un acord amb l’ajuntament i els col·lectius afectats. Diuen que es va arribar a un acord amb el sindicat de manters, però l’Espai de l’Immigrant va refusar-lo. “La nostra premissa era que abans de poder arribar a un acord, s’havia de proporcionar, per escrit i de manera formal i signada per La Caixa, SOM i l’ajuntament, una sortida d’habitatge digne per als qui viuen a La Caracola. Després, el sindicat, l’ajuntament i SOM van pactar un acord del qual no hem format part”, diu l’Espai de l’Immigrant, que considera que no s’ha posat sobre la taula una alternativa d’habitatge digne per a totes les persones afectades. El sindicat, en canvi, ha explicat a través de les xarxes que ells sí que consideren que l’acord complia el que demanaven: la cessió d’un local per a continuar les seves activitats i alternatives habitacionals. Parlen també d’una donació econòmica per part de SOM destinada a l’allotjament provisional per als membres del col·lectiu que viuen al local.

Arran de la situació, SOM ha decidit que si abans d’aquest vespre finalment no s’arriba a cap acord amb els col·lectius perquè hi hagi un desallotjament pacífic, traspassarà l’opció de compra a un tercer. “El fet que no hi hagi un acord que ens permeti continuar amb el projecte sense un desallotjament policial ens ha portat a renunciar-hi”, diu la cooperativa.

“SOM no volia generar més conflicte i volia oferir-nos també una aportació econòmica”, explica Seck, per part del sindicat. “Com que és una cooperativa, té una perspectiva diferent, però ara haurem d’afrontar la part més complicada, perquè ens haurem de relacionar amb una empresa capitalista a la qual la qüestió social tant li fa”, explica, fent referència a aquest tercer a qui es traspassarà l’opció de compra.

El paper de l’ajuntament

Tot i que l’Espai de l’Immigrant ha criticat el paper de SOM, i no ho ha fet el sindicat de manters, ambdós col·lectius coincideixen en algunes crítiques a l’ajuntament. El consistori ha posat a disposició un local municipal per garantir la continuïtat de l’activitat del sindicat a la Marina i assegura que treballa per a reallotjar les persones en situació vulnerable. Tanmateix, les entitats consideren que aquestes mesures són insuficients, especialment pel que fa a l’alternativa d’habitatge.

L’Espai de l’Immigrant ha denunciat que en un primer moment La Caixa va proposar com a alternativa a Virginia, una d’aquestes persones, un pis que es troba ocupat. Arran d’això, acusen l’ajuntament d’immobilisme. En canvi, el consistori assegura que treballa en la mediació per a aconseguir un habitatge en condicions. “Per què cal arribar a aquest punt? A la ciutat hi ha molts espais tancats que no es reobren i es renegocia amb els propietaris. Si l’ajuntament pot arribar a acords per tenir lloguer social per què no ho fa?”, es pregunta Papalaye Seck, del sindicat de manters.

L’Espai de l’Immigrant també ha denunciat que els serveis socials han pressionat la dona perquè accepti una sortida d’habitatge que encara no ha pogut visitar i, en general, critica que no s’ha donat cap alternativa adequada a aquestes persones, i que la majoria es quedaran al carrer si s’executa el desnonament, enmig d’una onada de fred i la crisi sanitària. Exigeixen, en definitiva, habitatges no temporals i en règim de lloguer social. De moment, expliquen que de les quinze persones que viuen a la nau, onze no tenen cap alternativa digna.

Tot i que el sindicat de manters sí que acceptava l’acord, diuen que moure el taller del Raval pot tenir molts inconvenients, a banda la llunyania de la botiga: “L’ajuntament ha aprofitat la situació per deixar-nos el local que hem negociat durant anys, un de la Zona Franca”, diu Seck, fent referència al local de la Marina. “Un dels companys va anar a visitar-lo, però no està en bones condicions, s’ha de reformar i això pot durar un any. Colau no ens dóna més alternativa que un local que ja els havíem dit durant molt de temps que no ens convenia. No són coherents amb les seves paraules. Fa temps que els diem que el nostre objectiu no és sortir d’aquí per anar a la Zona Franca, perquè això ens genera més moviment i més perill. Al nostre col·lectiu hi ha molta gent sense papers, i haver d’anar fins allà, on hi ha el CIE, i ser víctimes de racisme institucional, per a alguns dels nostres germans és un perill. La policia ens pot esperar per a detenir gent i emportar-se-la. És cert que quan estàs en situació administrativa irregular en qualsevol lloc poden detenir-te, però la Zona Franca és el lloc més a la vora del CIE, i allà t’hi fiquen i ja no tornes més a casa. Jo ho sé molt bé, perquè fa anys em van detenir, em van portar al CIE i em van deportar. Tot el que tenia es va quedar aquí.”

“Sempre es donen informacions falses sobre nosaltres”, continua. “Hi ha gent que parla de les coses bones que l’ajuntament ha fet per nosaltres. Quines? El sindicat el vam crear nosaltres, organitzant-nos, per a defensar els nostres drets. Va néixer quan van matar Mor Sylla a Salou. El van matar perquè era un venedor ambulant negre. Hi ha molts delinqüents al món, però la policia no llança pel balcó els delinqüents blancs… Així vam crear la marca.” Tant la botiga com el taller, diu, han servit d’alternativa a molts venedors ambulants, que fins ara havien hagut de vendre al carrer, exposats a les persecucions de la policia.

La tasca dels manters durant la pandèmia, en l’oblit

El sindicat de manters explica que la situació del desallotjament els irrita especialment perquè se senten abandonats i gens reconeguts després del paper que van tenir durant l’inici de la pandèmia. Durant el confinament, quan no quedava estoc a les farmàcies, el sindicat va reconvertir la botiga Top Manta del carrer d’En Roig en un taller de costura per a cosir màscares i bates per als sanitaris. També van passar a fabricar aquest material al local del Peu de la Creu: “Ho enviàvem tot als hospitals perquè sabíem que els sanitaris no tenien ni una bata per a canviar-se. Les institucions no han fet res per tota aquesta gent que ha sacrificat la seva vida i el seu temps en un moment en què ningú no s’atrevia a sortir al carrer. Els nostres eren fora de casa del matí fins a la nit per a treballar voluntàriament i posar el seu gra de sorra en un moment en què ni tan sols l’estat sabia com reaccionar…”, recorda Papalaye Seck.

“Quan han passat els moments més durs, continuen mereixent una vida digna, igual que tothom. Crec que la seva recompensa no ha de ser prendre’ls la poca cosa que tenen”, denuncia. “En comptes de recompensar-los amb alguna cosa, els treuen d’allà i els esborren, com han fet sempre. Això no ho hem de permetre perquè ja n’hi ha prou amb l’opressió, el menysteniment i l’oblit que rebem. Venim d’unes altres societats, però vivim aquí, i les persones són d’on viuen, no d’on vénen. Jo visc aquí, he passat la pandèmia aquí, ajudant. És una qüestió de drets humans i de ser una societat civilitzada. Hem de canviar la manera de gestionar les coses…”

Seck es refereix, per exemple, a la situació administrativa irregular en què es troben molts dels seus companys. Lamenta que les administracions no trobin solucions per a aquests casos, en què les persones no poden trobar feina perquè són en una situació irregular i alhora no poden regularitzar-la perquè no poden entrar al mercat laboral: “És com si fossis dins d’un pou. Per a sortir, necessites una corda. Però si ets dins del pou, d’on la treus? Potser algun dia algú et tirarà una corda, però s’ha de lligar. Com en surts? De miracle! I amb el seu sistema, no hi ha sortida. Hi ha gent que viu aquí sense papers durant més de deu anys. No poden viatjar ni treballar, viuen com rates. Els polítics saben que aquestes persones pateixen, però no els consideren persones, perquè si no tens papers no et consideren persona. No els importem perquè som negres i no votem… Això em sembla inhumà.”

Un altre problema que es troben molts membres del col·lectiu, i també l’entitat en general, són les dificultats d’accedir a l’habitatge o al lloguer de locals, sigui per racisme o per la situació d’irregularitat en alguns casos: “Per exemple, fa poc negociàvem un lloguer, però quan el propietari va saber que érem immigrants negres la cosa es va complicar… Fins que no sabia que érem el sindicat de manters tot anava bé… La gent és ignorant. La televisió redirigeix les mirades cap on el sistema vol, i molta gent no sap què passa a l’Àfrica i opina sobre un continent del qual no té ni idea. Aquí molta gent no sap la capital de Gàmbia, però tothom sap la capital dels Estats Units. A Europa us fan creure que l’Àfrica no importa, que no l’heu de mirar, que els africans som miserables i que ens heu d’ajudar, però en canvi les grans empreses s’aprofiten dels nostres recursos…”.

Un desallotjament amb data oberta

Malgrat la situació i els nombrosos exemples de racisme institucional i quotidià que asseguren haver viscut, les entitats agraeixen que molts col·lectius i veïns del barri els hagin ajudat a lluitar contra el desallotjament. Seck tem que el fet que es tracti d’un desnonament amb data oberta dificulti les concentracions per a provar d’aturar-lo, que s’hauran de fer per torns: “La policia pot arribar en qualsevol moment, i això ho complica tot. Sigui com sigui, continuarem resistint, i si ens fan fora buscarem una alternativa per a continuar fent les nostres activitats.”