06.11.2018 - 21:50
El meu bon amic Pep Puig (enginyer, molt reconegut internacionalment pel seu compromís amb l’ecologia i la sostenibilitat) em recordava ara fa uns dies una dita que, si no erro, li repetia la seva àvia. Deia així: ‘Si no fas el que penses, acabes pensant el que fas.’
Des que me la va dir, he de confessar que no me la puc treure del cap. La trobo senzillament extraordinària. Genial. És d’aquella mena de sentències que la saviesa popular deixa gravada a foc en els cervells i l’ànima dels qui la senten i es perpetua inexorablement de generació en generació.
És una frase que –si hem de ser justos (i cal ser-ne)– tots els nostres presos polítics i exiliats sense excepció van conjugar (amb més o menys d’encert) en algun dels moments decisius que els va tocar de viure. Altrament, no serien on són, ni es veurien immersos en la follia repressora de l’estat espanyol.
S’acosten moments necessàriament convulsos i complicats. La publicació de les peticions fetes per la fiscalia i l’advocacia de l’estat ens confirmen que l’estat espanyol vol l’aniquilament d’una ideologia política. Una ideologia que pretén fer efectiva la República catalana, per a gaudir d’un país veritablement democràtic, més just i socialment avançat. Una ideologia que propugna la independència com a única via per a fer-ho possible, perquè entén que sense República mai no tindrem democràcia ni justícia. Una ideologia, en suma, que ha estat –i és– defensada democràticament i sense cap mena de violència per part de la majoria de ciutadans.
Mitjançant la repressió més dura, la injustícia flagrant, l’amenaça i la por, ens volen rendits. Pretenen que abandonem, d’una vegada per totes, les nostres legítimes aspiracions. Volen que deixem a banda la nostra història, els patiments soferts, la injustícia, l’espoli, el menysteniment i tots els greuges acumulats generació rere generació. Ens volen conformes i submisos. I que els nostres fills i néts mantinguin aquesta submissió. Però no serà així.
El seu estat s’ensorra indefectiblement. El règim del 78 està liquidat. La monarquia va a mal borràs (per dir-ho de manera suau). La justícia espanyola està desprestigiada arreu del món. Les seves forces de seguretat van posar la llavor de l’autodestrucció el mateix dia 1-O, a casa nostra. El prestigi de la universitat va quedar tocat de mort amb els fets de la Juan Carlos I. La teòrica democràcia no s’aguanta per enlloc. No hi ha separació de poders, ni justícia, ni estat de dret. Tot és una ruïna que es pretén aguantar amb repressió, repressió i més repressió.
Cal que siguem conscients de tot plegat i que tothom continuï perseverant i persistint. Cal que empenyin els qui puguin empènyer i estirin els qui puguin estirar. Per poc que pugui, tothom pot fer-hi alguna cosa i l’ha de fer. Uns poden fer més que els altres, però tots ens necessitem. Deixem-nos, d’una vegada per totes, de retrets, de vanitats i de falsos protagonismes. El moment és, i serà, molt greu i cal que, des d’avui mateix, amb la unitat que en Lluís Llach reclamava divendres passat a les portes dels Lledoners, estiguem atents i amatents per a fer el que calgui. No se’ns pot escapar cap més tren. Perquè si no fem el que pensem, correm el risc d’acabar pensant el que fem. I això, no. Ens ho devem i ho devem als qui ens han precedit i als qui vindran després de nosaltres.
