15.04.2024 - 21:45
El polític i filòleg Jordi Carbonell i de Ballester va néixer a Barcelona el 23 d’abril de 1924, d’aquí a una setmana farà cent anys. Per a algú que va dedicar la seva vida al país i la llengua, trobo que néixer la diada de Sant Jordi ja és tota una declaració d’intencions. El més probable és que el centenari del seu naixement passi desapercebut, entre més coses, perquè és impossible recordar els aniversaris rodons dels naixements i les morts de tots els prohoms del país. Però quan l’Assumpció Maresma, amb qui vam entrevistar Carbonell fa deu anys, m’ho va fer notar l’altre dia, vaig pensar que el mínim que podia fer era dedicar-li aquest article.
Recordo molt bé aquella llarga conversa a casa seva, durant tres hores d’una tarda d’hivern, sense pressa, com ha de ser, i recordo la claredat d’aquell home de noranta anys, a qui li fallaven les cames però tenia el cap ben clar i encara més les idees. D’aquella trobada en van sortir dos vídeos i un text amb format d’entrevista. Ara l’he rellegit, és clar, i d’entrada ja he topat amb la frase que vam triar per a encapçalar-lo: “Espanya no pacta mai, només fa treves”. Mare meva, quanta lucidesa i quanta veritat en tan poques paraules. I ben actuals que són. Taula de diàleg? Acord d’investidura? Llei d’amnistia? Si volem un descans i recuperar forces, endavant, però siguem conscients que no estem negociant, perquè a l’altra banda no pacten mai, només fan treves.
Jordi Carbonell no era home de treves, sinó de lluita. Encara diria més: Carbonell encarna a la perfecció la lluita sorda i constant que canta Raimon en aquesta bellíssima cançó que és “Jo vinc d’un silenci”. Jordi Carbonell ve del silenci antic i llarg del franquisme i és dels valents que s’alça perquè vol ser lliure i estima la vida, i no li fa por exigir les coses que li neguen. Encara que l’exigència sigui tan temerària com parlar català amb la policia l’any 1970, fins i tot a comissaria mentre el torturaven. O davant del jutge. És el meu dret, els deia. El que nosaltres no gosem fer avui en dia per por de molestar el jutge o allargar el procés, Jordi Carbonell ho feia en ple franquisme. Els del mantinc el català tenen il·lustres precursors, com hi ha món!
La petjada de Carbonell és de les que deixa marca a un país, i no cal dir que el seu país es conjugava en plural. Va fer molta i bona feina en múltiples organitzacions, de l’Assemblea de Catalunya fins a ERC, passant per Nacionalistes d’Esquerra i la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, nom que ell es va empescar. També en projectes com la faraònica Enciclopèdia Catalana i l’Institut d’Estudis Catalans de la clandestinitat. Seva és la famosa frase “Que la prudència no ens faci traïdors”, dita en el discurs que va fer durant la Diada del 1976 a Sant Boi. Un cop més, quanta lucidesa i quina temptació d’aplicar-la de manera gairebé universal, i per tant també d’autoaplicar-la, en l’escenari de la Catalunya posterior a l’allisada de l’article 155.
Referent de la lluita antifranquista, independentista de pedra picada i home de conviccions fermes i inamovibles, Vicent Partal en destacava l’orgull, la dignitat i la fermesa en un emotiu editorial escrit arran de la seva mort, l’agost del 2016. Em va doldre especialment que no pogués veure i viure el referèndum de l’any següent, perquè estic segur que ell i la seva cadira de rodes haurien format part del paisatge d’algun dels punts de votació d’aquell dia històric. Després hauria patit la mateixa decepció que tothom, és clar, amb el petit avantatge d’haver viscut en pròpia pell el frau i l’afaitada de la modèlica Transició, i haver vist, també aleshores, que quan es tracta de la llibertat de Catalunya no pots dir mai llibertat fins que no és al sac i ben lligat.
M’agradaria que hi hagués més Jordis Carbonells als Països Catalans. Enyoro la seva veu, la seva fermesa, el seu valor, la seva lucidesa. Sempre ens queda l’opció que ens va recomanar Joan Fuster: rellegir-lo. Ara que s’acosta Sant Jordi, us recomano especialment les seves memòries, que porten per títol Entre l’amor i la lluita.
