27.07.2023 - 20:16
Tot ha seguit el guió establert pels analistes de fa dies en el món on es cou la política monetària. Ahir, la Reserva Federal americana (Fed) va pujar els tipus de referència un quart de punt, fins al 5,50%, i avui el Banc Central Europeu (BCE) li ha seguit el pas i també els ha apujat un quart de punt, fins al 4,25%. Les explicacions que han donat els màxims responsables de les dues institucions sobre el perquè de les seves decisions han estat molt semblants i, cosa que és més important, han estat com dues gotes d’aigua quant a les respectives decisions futures, que era el més esperat pels analistes dels mercats.
Potser la qüestió més ressenyable en el cas europeu és que la presidenta del BCE, Christine Lagarde, ha decidit d’apujar els tipus d’interès, amb unanimitat del consell, per portar la inflació fins a l’objectiu del 2% a mitjà termini. “La inflació continua disminuint, però encara s’espera que sigui massa alta durant un temps. El consell de govern té la determinació d’assegurar que la inflació torni a situar-se aviat en el seu objectiu del 2% a mitjà termini. En conseqüència, avui ha decidit d’apujar els tipus d’interès oficials del BCE 25 punts bàsics”, ha dit.
La decisió no ha estat cap sorpresa, ni tampoc les seves paraules sobre el futur. Tal com s’esperava, Lagarde ha fugit d’estudi i ha deixat la porta oberta a totes les possibilitats per a la reunió del setembre, tot indicant que podrien “apujar els tipus o bé mantenir-los”, i ha posat èmfasi en el fet que el consell de govern està determinat a continuar vigilant les dades econòmiques que entrin i depenent-ne. “Oblideu-vos de les altres vegades que us vaig dir que depeníem de les dades… Ara sí que en depenem realment”, ha dit la presidenta del BCE.
Unes hores abans, a l’altra banda de l’Atlàntic, el president de la Fed deixava amb un pam de nas els periodistes que esperaven que apuntés algun indici de futur. “Hem de fer la nostra tasca i creiem que haurem de mantenir la política monetària en nivells restrictius durant algun temps, i hem d’estar preparats per apujar més les taxes si creiem que és apropiat”, va dir Powell en conferència de premsa després de la pujada de taxes del Comitè Federal de Mercat Obert, en què va assolir el màxim nivell d’ençà del 2001. “No és un entorn sobre el qual vulguem oferir gaire orientació”, va afegir, en referència a futures accions sobre els tipus d’interès. I adeu-siau!
Hem pujat un esglaó més, doncs, i a Europa i als EUA tenim els tipus a uns nivells que no es veien de fa molts i molts anys. Als EUA, la inflació sembla que respon a la política monetària restrictiva, però aquí li costa més. Recordem que la inflació del juny a la zona euro va caure fins al 5,5% del 6,1% registrat al maig; això no obstant, la taxa subjacent va repuntar lleument, fins al 5,5%, davant el 5,4% del mes anterior. Això fa que la posició de Lagarde sigui molt complicada, perquè el dilema a què s’enfronta el BCE és que ha de buscar una compensació entre l’efecte retardat de les mesures de política monetària ja adoptades, la durada del qual s’ignora, i la solidesa de les dades entrants.
En aquest aspecte, Powell ho té més bé als EUA. La inflació anual es va reduir al 3% el mes de juny i la subjacent també es va refredar. L’índex subjacent, que exclou les categories volàtils d’aliments i energia, va augmentar d’un 4,8% els dotze mesos que van acabar al juny. Això és un retrocés de la taxa d’ençà del 5,3% del maig. Però la incertesa sobre la seva futura actuació al setembre continua intacta. Tot dependrà de les dades, no solament dels preus, sinó també del creixement de l’economia i del mercat laboral. A la zona euro, sobretot, de la inflació subjacent.
Tot això ens pot sonar molt llunyà, però hi ha qui ens recorda que els efectes els tenim damunt i ja els rebem. Per exemple, l’euríbor a un any, del qual depenen les hipoteques. Avui ha tocat una pujada moderada de 26 mil·lèsimes en la taxa diària fins al 4,140%, cosa que l’ha allunyat dels mínims mensuals. Quan només falten dos dies de cotització perquè acabi el mes, la mitjana provisional de juliol es queda en el 4,156%, per sobre de la del juny, que va tancar en el 4,007%, i sensiblement per sobre del seu valor de fa sis mesos (gener va tancar al +3,337%) i molt més alt que el de fa un any (+0,9922% el juliol del 2022). Som al nivell més alt d’ençà del 2008 i la gent del mercat creu que ha de continuar pujant. En els ambients financers es diu que es pot situar entre el 4,20% i el 4,35% fins a la pròxima reunió del BCE al setembre. Ho haurem de veure.
Sí que és veritat que això és un nou cop important per a les persones que tenen hipoteques a tipus variable. Recordem que l’euríbor del juny va acabar al 4,007% en mitjana mensual, la xifra més alta dels darrers quinze anys. A la pràctica, sobrepassar la barrera psicològica del 4% farà que les hipoteques que es revisin al juliol pugin més. És a dir, la seva quota augmentarà al voltant dels 220 euros el mes, o uns 2.640 euros l’any. És un pessic molt important en el pressupost per a moltes famílies que hagin de fer la revisió aviat, i que, en alguns casos, pot acabar en un veritable drama. Poc s’imaginaven fa un any què podia passar!
Però no afectarà les famílies i prou, sinó també les empreses. Abans-d’ahir, el Banc d’Espanya va publicar l’enquesta de préstecs bancaris, referida al segon trimestre, i les dades que aporta han de ser un toc d’atenció per a molts. Els resultats de l’enquesta revelen que, el segon trimestre del 2023, tant els criteris de concessió com les condicions generals aplicades als nous préstecs s’haurien continuat endurint de manera generalitzada per cinquè trimestre consecutiu. Aquesta evolució respondria a l’augment dels riscs percebuts per les entitats financeres, a l’increment dels costs de finançament per a les entitats i a una disponibilitat menor de fons.
En línia amb aquesta evolució contractiva de l’oferta, el percentatge de sol·licituds de crèdit rebutjades hauria crescut lleugerament en totes les modalitats. La demanda de préstecs, per la seva banda, va tornar a baixar de manera generalitzada, fet que passa per segon trimestre consecutiu. El descens de les peticions de diners s’explicaria, principalment, per l’augment dels costs de finançament. En el segment de crèdit a les empreses, també haurien influït en aquesta evolució les inversions menors que han fet molts empresaris. Per al tercer trimestre, doncs, les entitats financeres enquestades esperen que hi hagi una nova reducció, tant de l’oferta com de la demanda de crèdit, en totes les modalitats, amb una intensitat semblant a la registrada entre l’abril i el juny.
En definitiva, els diners són més cars a partir d’ara i segueixen la senda de pujades, sense saber si el camí s’ha acabat o no. Ni els banquers centrals americans ni els europeus no es volen mullar i deixen a l’aire la possibilitat de continuar la seva ortodòxia. En el cas europeu, si la inflació del juliol ha anat més bé, potser seríem davant l’última pujada del BCE. En el cas dels americans, ho tenen més clar. Aquí haurem d’esperar fins a l’últim moment si els tipus de referència salten més enllà de l’actual 4,25% al setembre.
