Si manessin els meus…

Si manessin els meus, la cosa no podria anar pitjor que ara. No és que em tingui a mi i als meus per uns salvadors messiànics, tot al contrari, sempre hem aspirat si de cas a un “joli succès d’hostilité” (un bonic triomf d’hostilitat), que deia Paul Verlaine. Però és que els altres ens enfonsen enmig de silencis i sorolls a l’ensems, igualment depriments. I no seria difícil fer-ho millor.

Si manessin els meus, per exemple, no es produirien aquestes paradoxes intolerables o, fins i tot, repulsives: que un partit suposadament d’esquerres i independentista hagi fet president de la Generalitat un home –un partit, els darrers lustres– de trajectòria inequívocament conservadora i antiindependentista. S’expliqui com s’expliqui, això no va a favor del bé comú. Oimés, hauríem evitat que els líders d’aquell partit, incapaços de mirar-se al mirall i comprovar al precipici on han portat el país que diuen defensar, lluitessin entre ells per veure qui continua amb la perversió. Jo i els meus agafaríem les plomes i els teclats, les pancartes i les proclames, per a deixar en evidència aquella gent. 

Si manessin els meus, tots els diputats electes entrarien al Parlament de Catalunya, encara que no fossin de la nostra corda ideològica. Els antics presidents amb més raó. Perquè els jutges i els policies no els vota ningú. I, en conseqüència, no mereixen gens de respecte democràtic quan es dediquen a fer política sense haver-se presentat a unes eleccions. Poca broma!

Si manessin els meus, el president del meu país no aniria a rebre el Borbó espanyol, com ha tornat a fer el senyor Illa. Per què? Perquè més enllà d’independentistes o dels que no ho són, a Catalunya hi ha una majoria molt àmplia que no vol tenir rei. I el president de la Generalitat hauria de guardar-se la mà a la butxaca dels pantalons abans de complir amb aquest delit seu d’encaixar amb el fill de l’hereu del dictador.

També és veritat que, si manessin els meus, perdoneu-me, faríem entendre que la ràbia per la ràbia, sense arguments, no serveix per res. Que necessitem coixí teòric per a desplegar fórmules d’acció, no opinions irades, ni hagiografies de personatges que (tots, sense excepció) ens han enganyat. Al capdavall, les xarxes socials acaben convertint-se en un femer, llevat de casos singulars, com les convocatòries del Tsunami Democràtic o dels CDR, que cridaven a fer, no a envalentir-se asseguts al sofà de casa.

En línia amb l’anterior paràgraf, si manessin els meus, obligaríem els artistes i els intel·lectuals de tot calibre (poetes, assagistes, dramaturgs, performers, pintors…) a construir projectes sobre el que passa. Faríem cooperatives d’artistes, col·lectivitzaríem serveis, sí, sí, com a la Unió Soviètica. Perquè quan la vida pública està emmetzinada, les contribucions dels artistes que es pensen que són bons perquè són artistes (i només per això) acaba augmentant el verí de la societat.

Si manessin els meus, entraríem als estudis de TV3 i estaríem dues setmanes sense emetre cap programa, per fer-los entendre que són absolutament innecessaris amb les seves rialles d’ells amb ells, amb la glorificació de l’esport comercial, amb aquests guions on es genera l’odi per captar l’atenció (el programa Joc de cartes n’és la màxima expressió)… Fa temps que la televisió pública catalana ha deixat de ser “la nostra”; és la d’ells, i la cosa els fa riure en pantalla.

Si manessin els meus, us ho dic de debò, no restaríem impàvids davant de tantes mentides ignominioses; i generaríem pamflets, res de metafísica, l’art de l’experiència (com la poesia de l’experiència) quedaria arraconada per inútil. Perquè, com deia Hannah Arendt, la llibertat (en aquest cas, la de l’artista) no rau en les opcions que ens vénen del passat, sinó en la possibilitat de crear-ne de noves.

Ben mirat, si manessin els meus, aquests meus, jo hi estaria en contra, també. I me’n buscaria uns de nous, de meus, sempre perifèrics i tangencials. Que el problema sempre es troba en el centre, en els centres.

I, tanmateix, mentre durés el seu mandat, per més curt que fos, per més esguerrades que fessin les coses, aquells meus, que jo ja els hauria deixat, trencarien amb l’abúlia persistent en què vivim; dissiparien ni que fos momentàniament aquest silenci estructural on pul·lulem entre negrors.

Nota al marge: el cartell que acompanya aquest text, anònim, prové de la rica imatgeria revolucionària mexicana.