Si l’independentisme parlamentari renuncia a canviar la vida de la gent només li quedarà l’adjectiu

QUI HI HA A L’ALTRE BANDOL
Ja sabem que al parlament no s’atreveixen a violentar la legalitat espanyola per anar a l’arrel profunda dels problemes socials.
És obvi que l’independentisme parlamentari, per dir-ne d’una manera amable, ha renunciat a canviar la vida de la gent.
No ho descobrim ara amb el govern de minoria absoluta que exhibeix una autoestima irracional, perquè fa anys que se sap tot i ho veu tothom.
La bona notícia és que cada cop sabem millor qui hi ha a l’altre bàndol, i ja no perdrem més el temps.
A l’altre bàndol hi ha el govern de la Generalitat autonòmica intervinguda per la constitució espanyola des de fa 45 anys.

Avui hem vist a Junts votar en contra de la Llei d’estadística que van aprovar en comisió.
Quan les coses poden anar pitjor, tenen tendència a anar-hi.
No és cap consol haver avisat abans.
El problema és que aquestes jugades “magistrals” , i les que vindran, perjudiquen més als ciutadans més febles.
El missatge pels ciutadans és que, als polítics, els importen poc els seus maldecaps de cada dia.
Pensar que, amb la independència, això no passaria i quedar-se tan ample és no entendre que, a la vida de les persones fràgils, cada dia compta.
Cada dia s’ha de governar i no es poden fer eleccions cada dos per tres perquè s’encalla la maquinària administrativa.
Llach ja va explicar que per tirar endavant cal fer tot el que faci falta…autonomisme inclós.
Ha servit de poc. Com deia l’àvia: Ja pots xiular si l’ase no vol beure!.

Fa anys que repeteixo fins l’extenuació que som un País ocupat militarment amb una constitució feta a mida dels interessos colonials espanyols.
Només tenim el camí de fer-nos conscients de mai Espanya canviarà ni ens deixarà respirar. OFEC TOTAL.

Repetir que Espanya està en caiguda de locomotora lliure sense frens és un error monumental que només ens serveix d’aspirina que no guareix. Només és una anestèsia.

Agraïm aquest editorial.
Però s’havia d’haver escrit abans del primer d’octubre del 2017.
Ara potser és massa tard.

Molts ho vèiem a venir i ens contestaven que érem pèssimistes.
Ara veig que els realistes per analitzar la realitat espanyola amb pessimisme anem guanyant adeptes.
Ahir ho feia en Minguet Batllori.
Avui ho fa Vicent Partal.

Ja era hora.

Perfectament d’acord. I és per a tal cosa, per canviar la vida de la gent, que cal el bon govern. Tan si val si aquest ha de ser d’una Mancomunitat, o d’un autogovern malentés amb un estatut no respectat (per una història com la nostra som independentistes tots, volguem o no). No es tracta doncs de personalismes, i sí de la capacitat de país d’actuar fidels a una causa major. I la causa major no ho és pas en el sentit de qui la lidera, doncs tal cosa suposa la negació de l’estratègia pertinent i necessària del relleu. Fora bo que la solitud esperada del govern no deixés orfe la necessitat de serveis, ni la responsabilitat republicana de la seva expressió. Tal cosa, només suposa el descrèdit en la gent, que finalment es queda a casa. Tots sabem que cal desplegar les posicions ara que vénen eleccions i cobrir tots els flancs, intentant no perdre suports. Al mateix temps, tots sabem que mostar fidelitat a la causa, ha de ser un senyal de calma a un poble que així ho demanda.

Hi ha un factor que sempre m’ha semblat difícil d’entendre, o d’entendre’l bé, i és el paper que fa la immigració espanyola a Catalunya. Em va cridar molt l’atenció de veure que quan vam celebrar el referèndum de la llibertat, l’abstenció del vot de la immigració va ser gairebé absoluta, quan ells són els que més han de notar aquest ofeg polític i econòmic al que espanya ens té sotmesos per les armes, com sempre en la història d’aquesta desgraciada i penosa península. Que aquesta espècie d’apèndix infectat que penja d’Europa se n’està anant a la merda és evident, i que viu des de fa anys de la caritat no de cap ens ni de cap Unió Europea, sinó directament de part important dels sous dels europeus, que han de regalar a l’estat espanyol per als seus “luxes, ostentacions i fatxenderies” el que -igual que nosaltres-, no poden donar als seus fills, és ben clar i evident. Així com em resulta igualment estrany que els immigrants no sentin l’asfíxia a què són sotmesos pels seus propis familiars espanyols contra ells mateixos com a població de Catalunya, impedint el seu desenvolupament exactament igual que a tots els catalans, és una cosa que em costa, tanmateix, d’entendre, si no caic en la temptació d’analitzar-ho com a problema d’odi ètnic cultivat des de fa segles pel feixisme espanyol.
Per això, entre moltes altres coses, el mal que està fent a Catalunya un govern espanyolista de catalans disfressats d’independents és incalculable, perquè col·labora amb el feixisme central a la fabricació d’un gueto exclusivament castellà que fa perdre als que han hagut de marxar de casa seva, les seves possibilitats d’integració i de comprensió de què estan vivint en la mateixa societat castigada i esclavitzada que vivim tots els catalans.

L’article fa una enumeració de lleis que Espanya ha vetat:

“el 2014, la llei de creació d’imposts a la producció d’energia nuclear. El 2015, la taxa als operadors d’internet, l’avançat codi de consum o la reforma de la llei de comerç. El 2016 el decret llei contra la pobresa energètica, la llei d’imposts als habitatges buits, la llei d’igualtat efectiva entre homes i dones, la prohibició del fracking, la llei d’emergència de l’habitatge i contra els desnonaments o la llei catalana contra el canvi climàtic”

Però la majoria d’aquestes lleis no són lleis que ens milloren la vida, són o bé imposts nous (que al final, com tot impost, l’acaba pagant el consumidor) o bé traves a l’activitat econòmica. Al contrari, tot això empitjora objectivament la vida del ciutadà. Especialment la “llei d’igualtat efectiva entre homes i dones” que el que fa és bàsicament en nom del feminisme crear desigualtat objectiva entre home i dona.

FETS I POLÍTICA

Editorial: “políticament és molt més fàcil que la gent entenga l’arrel profunda dels problemes socials i la necessitat de fer canvis quan aquests problemes els sofreix de primera mà.”

De vegades l’evidència es pot estavellar en una falsa realitat alimentada per la propaganda ideològica.

1/ Hi ha els vinguts de fora, i les generacions posteriors, que amb el seu nacionalisme espanyol supremacista rebutja qualsevol integració al país. I solen ser de capes socials baixes…

2/ N’hi ha que es diuen independentistes (ERC) que ens prediquen la rendició perquè “a Madrid no ens deixaran fer res, ves. I perquè si no es pot desbordar el marc legal de la constitució espanyola, res del que cal fer urgentment és possible.”

3/ Hi ha els que en diuen l’esquerres, que considera que són iguals la burgesia dominant, propietària dels aparells de l’estat, i la burgesia sotmesa als dictats d’aquests aparells. No vol dir que no tingui responsabilitat, però se li imputen tots els mals a la burgesia sotmesa que no té les eines per exercir un mínim poder més enllà de la gestió de les engrunes.

4/ Hi ha qui redueix l’independentisme al catalanisme excloent per tapar l’eix social que viu dins l’independentisme, i li aplica les tesis d’en Soler Tura i d’altres, que tot el que és català és burgès.

En fi, la independència no és tan evident quan tenim tants enemics a batre…

A les elits politicomediàtiques professionals i acadèmiques majoritàries d’aquest país NO els hi ha interessat mai la independència efectiva per a fer real la construcció de la República catalana que traslladi les idees socials -de convivència-, econòmiques -de treball-, culturals -de talent- i polítiques -d’organització- a Catalunya i a la nació sencera.

Tal com ho demostren els intents d’anorrear per aquestes elits les victòries col•lectives del poble del 1931, 1978 i 2017 manipulant-los d’una manera planificada i dissimuladament acordada en els períodes (1931-1936), (1978-1983) i (2017-2022) per la confluència dels interessos polítics, mediàtics, professionals i acadèmics que els anteposen als del poble.

Els polítics, mitjançant el mesellisme, estalinisme, jacobinisme, anticapitalisme i botiflerisme. Els mediàtics mitjançant la no descodificació a temps dels comportaments i de l’organització històrica de sotmetiment a les institucions colonials per tal de mantenir la fragmentació amb el fet que les ideologies amaguen la presó dels ciutadans amb l’ajut acadèmic.

Sempre, el poble català pensant en la nació sencera s’ha avançat als grans canvis socials econòmics i culturals del continent que han estat impedits per aquestes classes de tal manera que s’avancen als esdeveniments de col•lapse que el poble que camina albira per no fer bé ni la defensa dels autòctons ni la migració que el format colonial forneix a les oligarquies.

Per tal que no es pugui dur a terme els canvis de manera natural i d’acord amb els anhels de la societat de cada moment on conflueixen les tres generacions dels joves, els adults i els més grans; que són els que conjuntament varen fer possible el darrer esdeveniment de llibertat democràtica expressat d’una manera pròpia, plena i lliure pel poble català el Primer d’octubre del 2017.

Sr. Miret, la seva reflexió sobre la incomprensió de que els immigrats d’espanya no pensin que ara viuen aqui i que és aquí on han de cercar, primer de tot, qualsevol millora per a ells i la seva família la comparteixo.

Es com si diguessin que USA no existiria avui perquè els migrants van decidir, nostàlgicament, que volien continuar essent anglesos malgrat la Citi s’en duia part de les seves riqueses per a alimentar la cort britànica.

Potser el problema està en part en l’origen d’un anticatalanisme fomentat pel feixisme borbònic, però no ho crec tant.

Si vostè ho mira, els primers migrants dels anys 50 i 60 van venir empesos per la necessitat d’una oportunitat treballant (cosa quasi impossible al seu origen), i que pel desconeixement de l’idioma es van agrupar per zones, però alhora, i això ningú ho pot negar, van donar molt més suport a l’escola catalana i a que els seus fills n’aprenguessin català, el veien útil, necessari, que no pas ara ja en segones generacions.
Recordem que la immersió lingüística va ser fruit d’un ampli, molt ampli, consens.

Qui ha fallat en transmetre una identitat de pertànyer primer a Catalunya que no al seu nostàlgic origen?
Potser l’excessiu servilisme i peix al cove de l’època convergent i també del tripartit.
Potser, en la línia del que diu el Sr. Martin, no s’ha treballat i donat altaveu total, any rere any, al fet que espanya ens roba de sempre i que aquest o aquell servei sanitari, educaciónal, social, etc., s’ha hagut de cancel·lar, perjudicant a tots els que viuen aquí, no només als catalanoparlants, perquè malauradament no ens torna com a mínim el 90% real del que aportem, i que en un país independent tindríem el 100%.

Després d’aquesta deixadesa, d’aquesta passivitat, han vingut 4 fanàtics espanyolistes, 4 oportunistes com C’s què, canalitzant el malestar de molts, manipulant-los, l’han girat en contra i sembrant un odi perquè culpen la cultura catalana, a Catalunya, de no viure millor. Mots migrants ja no recorden les nul·les opcions que tenien a la terra de naixement.

Si, estic convençut, que les successives administracions no han treballat, sense escarafalls, però sense defallir, el sentiment de pertinença, de que el futur de la seva família estava lligat a la gestió pròpia del resultat del seu esforç.

No entendré mai la gent, els meus conciutadans, que no se d’adona que amb la independència es viuria millor als Països Catalans. Això sí, sempre que ens dotàssim d’unes lleis i unes institucions pròpies realment democràtiques, d’una gestió pública dels recursos intel·ligent i bandejàssim el clientelisme hispànic de les maneres de fer actuals que generen tanta corrupció.

A Mallorca ho veig molt clar. Tot i la (suposada) riquesa que s’hi genera i la falsa il·lusió de viure en un paradís mediterrani, les condicions de vida no són fàcils: el cost de la vida és força més alt i els sous molt sovint no donen per arribar a final de mes. La xarxa de transport pública és pèssima, antiga, insuficient i “ecoenemyly”. Tot va amb carburants fóssils o contaminants. La xarxa ferroviària és dolentíssima i obliga que tothom vagi en cotxe (com pot ser que no existeixi línies de tren o tramvia des de Palma cap a s’Arenal o cap a Andratx amb la concentració de població i el volum de trànsit rodat diari que hi ha en aquestes zones?). La generació d’energia verda és pèssima. I a la sanitat, per visitar el metge de capçalera per qualsevol dolència t’has d’esperar 10 dies mínim. I a l’educació l’abandonament escolar és altíssim i un de cada tres no acaba ni la ESO. I etc, etc etc. S’hi genera riquesa, sí, però va cap a les butxaques dels 4 rics del sector turístic i/o cap a Madrid.

Per això, com deia, no entenc que hi hagi conciutadans que continuïn sense veure que només la independència ens pot permetre viure en una societat molt millor.

No penso que sigui un editorial pessimista, crec que més aviat és realista en tant que en mostra el moment actual en què ens trobem. Ens diu que el parlament ja esmicolat no ens serveix a curt termini per aconseguir,com diu l’article, un estat propi i que el seu discurs es mostra com més va més inútil, més impotent. Que som a som no perquè nosaltres vulguem, sinó perquè ells ens han portat, rendint-se i renunciant al trencament amb el règim postfranquista del 78, acceptant la legalitat Ñ vigent. Tot això és real i fa evident que amb aquest parlament i partits autonòmics no es pot avançar. Hem de trencar aquesta dinàmica des del carrer, s’ha demostrat que és el única via possible de canvis.

Josep Gualló, un cop més, pixa fora de test. Jo crec que lo seu ja és una qüestió personal, la de culpar a Vicent Partal de tots els mal. Sempre està dient coses sense sentit amb tal de criticar-lo.
Ahir, per exemple, com no podia dir res en contra de l’editorial que parlava de Borrell, no se li acut res més que dir que el millor de tot el text era la foto.
Crec que ja coneixem tots aquest senyor que l’únic interès que te és desprestigiar a Vicent Partal, sense aportar mai res que siga mínimament interessant.
Quina llàstima, tot plegat!

Jo pensava, fa deu anys, que una crisi econòmica com la que ens ve a sobre, un allau que marginarà i deixarà moltíssima gent en el llindar de la pobresa, seria la ocasió –l’espoleta- per fer un canvi d’escala i incorporar a les files independentistes bona part d’aquesta població –que és molta- que baixarà molts esglaons en l’escala social. Això pensava que podria ser possible per les raons obvies que relata avui en Partal. Però vet aquí que hi ha dos problemes que faran que això no passi. El primer, no és possible –desenganyem-nos d’una vegada- fer polítiques que ens acostin a la independència des del Parlament que, com diu Joan Ramon Resina, és una institució orgànica de l’estat que ens domina. Segon, la part de la societat que podria ser susceptible d’entendre la fórmula per sortir de la situació d’espoli econòmic i dependència política mitjançant la creació d’un nou estat més just, més modern, més ric i més distributiu, és totalment refractària per moltes raons, però sobretot perquè viu dintre d’una campana construïda durant molts anys i feta d’una paret molt gruixuda de falsa història, de falses arrels, d’ignorància i de les substàncies narcotitzants que injecten la immensa majoria de mitjans de comunicació. La pobresa intel·lectual interessa al dominador. Ens hauríem de preguntar perquè els principals sindicats –CCOO i UGT- també són refractaris que Catalunya sigui un estat, sabent com saben que això seria un alliberament per una la classe treballadora que rep directament les conseqüències de viure en aquesta part de la península. Us asseguro que, jo que he format part de CCOO en una gran empresa, no he viscut mai aquest debat dintre del sindicat. Les raons d’això són profundes i el desllorigador difícil, però aquí està la solució per augmentar la base independentista, no en cap lloc més.

Molts emigrants dels anys 50 / 60 s’han integrat bé i els seus fills són una part important del nostre exèrcit popular independentista. I Súmate n’és un exemple diàfan (malgrat la infiltració barroera del Sr. Rufian).

El problema de la no integració vé, crec, més tard. Hi ha una immigració sudamericana i estrangera a partir dels anys 1990, totalment refractària a la cultura catalana.
Per exemple, els italians residents a Catalunya. arribats amb l’onada de creixement dels Jocs Olimpics son absolutament (la majoria) impermeables a qualsevol argument sobre llengua i cultura catalana. I ja no en parlem de independencia.

En aquest substrat creat a finals dels 80 i durant tots els anys 90, Ciutadans ha tingut un pes enorme.

Un altre problema ha estat la deixadesa en la cura de la immersió linguistica a l’escola catalana. I no es tracta de llengua només, sino de identitat. Vull dir que, encara que es parli en català a l’escola (suposem), si no transmetem els caràcters distintius de la catalanitat, la llengua no servirà de res. Si parlo en català però les referències son les de la cultura castellana, hem reculat.

“Independentisme parlamentari” Aquest concepte teòric no es pot aplicar al cas català, per dues raons:

1. No hi ha independentisme al Parlament. Cap dels partits dits independentistes ha complert amb el mandat dels votants, que era declarar la independència quan s’obtingués la majoria per fer-ho. Descartada, doncs, la voluntat de fer la independència efectiva, “l’independentisme” d’aquests partits es queda en promeses i discursos. Menció especial per Esquerra i la CUP, que amb les seves accions no només no ens han fet avançar cap a la independència, sinó que s’han convertit en partits unionistes “de facto”. Si ens els mirem amb perspectiva, veurem que han pres, sistemàticament, les accions més adients per evitar o alentir la independència.

2. No tenim un Parlament. Sent generosos podrien dir que tenim un parlamentet, una institució autonòmica intervinguda on ni tan sols podem escollir lliurement els temes de debat. Quina mena d’institució és aquesta on no hi ha llibertat per parlar sobre independència o monarquia? Un Parlament, així amb majúscules, no, això segur. A més, quan sorgeix alguna figura que amenaça o incomoda l’ordre autonòmic, la no-justícia espanyola li talla el cap, comptant amb la inestimable col·laboració d’alguns “independentistes”, com ja va passar amb l’ara expresidenta Laura Borràs.

Per tant, parlar d’independentisme parlamentari a Catalunya és com parlar de terraplanisme. Existeix com a concepte, però descriu una realitat que no existeix.

Respecte al comentari del Sr. Gualló, dir que es veritat que des d’aquestes pàgines es fomentava la campanya dels llaços grocs i el vot a partits que no havien fet res per a la indsependència. Llaços grocs per treure de la presó uns polítics que ens van enganyar i uns partits que ja es veia que no farien res per a la independència. Els qui ho denunciavem erem acusats de voler ser negatius i voler desmoticvar. De fet encara ens ho diuen ara.

Cadascú que faci les seves reflexions.

Però en aquest punt de la situació, no podem fer-nos retrets del passat i avançar amb la màxima unió possible de la gent. Dic la màxima unió perquè encara hi ha gent que confia en Puigdemont o entitats com l’ANC. Però els desenganyats hem d’anar a una.

Un Parlament ‘de debó’ es, per definició, un lloc on s’hi hà de puguer parlar de TOT. Tant la Institució, com els parlamentaris escollits per sufragi que en formin part son INVIOLABLES (en el exercisi de les seves funcions de parlamentaris.)
Els nostres representants, excepte el Molt Honorable sr. Josep Costa, s’han rendit a presions, s’hàn rendit sense defensar-se (llàstima sra. Forcadell i d’altres), alguns vergonyosament (và per vosté, sr. Torrent).
Un Parlament hà de ser una cosa sèria, útil. No aquest teatret de ínfima qualitat que no serveix ni per entretenir.
PS: Amb el governet de merdeta del actual MHP (Most Horrendous Puppet) ni somniar cap pàs endavant en res.

Molt d’acord amb l’article del Vicent Partal.
Com diu ell: “Si al parlament no s’atreveixen a violentar la legalitat espanyola, no és que no avançarem gens en la resolució del conflicte, és que no hi haurà manera de protegir la societat catalana”.
Es gravisem el problema que tenim, tret que aquesta ERC del Sr. Junqueras perdi en un relatiu curt termini, el poder.
La tesi que em sembla més adequada dins de l’absurda situació política en què ens trobem (absurda perquè en un país democràtic normal, la convocatòria de noves eleccions estaria més que cantada).
Aquí no es dóna aquesta situació, si es té en compte que aquest partit tantes vegades autoqualificat de “pota negra” de la democràcia i de l’independentisme, avui en les exclusives mans del Sr. Junqueras, pels fets no es mostra massa democràtic i en absolut independentista.
S’ha dit que Junqueras està obsessionat per arribar a copiar l’expresident Pujol, però la veritat és que no és ben bé així.
Jordi Pujol va ser un gran dirigent per qualitats politiques: intel·ligència, coneixements i taules, amb prou sensibilitat per connectar amb una part molt considerable de la nostra societat (amb molts vots i amb majories absolutes) i mai en la necessitat de soscavar a traves de subvencionar periodistes i mitjans informatius, com ha fet el sr. Junqueres.
Ens trobem davant d’un dirigent amb molta més ambició per obtenir el poder i amb forces menys escrupols per a mantenir-si.
El patro d’aquest senyor no és el Sr. Pujol, sinó més aviat, salvant les distàncies en el temps, dels esquemes mentals que emprava el general Franco.
Pretendre governar amb menys de la quarta part dels diputats electes, amb un programa sense programa, ple de propòsits aleatoris i d’acord amb les contingències que es puguin presentar a cada moment, depenent de les exigencies d’aquest o de l’altre partit per poder establir acords, no responen a cercar el benestar dels ciutadans.
Aquest partit es pot perpetuar en el poder sense un exercit coercitiu com el que disposava el general?
La resposta a aquesta pregunta es la clau. Es creu tan poderos aquest Senyor, que tot i amb la sort, amb els seus recursos espirituals i obviament amb l’ajud incondicional que li presta l’Estat espanyol (que tots saben perque ho fa) per mantenirse gaire temps mes en el poder?.

En el fons de tot l’exposat, hi ha l’aspiració de l’espanyolisme de base franquista (molt nombrós i encara molt més poderós) d’assimilar-nos com a nació, és a dir, d’evolucionar en l’etnocidi cultural i lingüístic, polític i econòmic, … iniciat fa més de 400 anys.
Quan t’enfrontes a l’assetjament i no guanyes, la protecció irreflexiva és cedir (com en la taula de diàleg, la immersió lingüística, l’infra-finançament, l’engany en l’execució dels pressupostos i inversions a Catalunya, …) i dir que no pots, però l’actitud racional, digna i protectora de veritat és tornar a l’enfrontament democràtic i pacífic iniciat el 2015.
L’actual Govern ha cedit i cedeix tant que aviat no tindrà res que oferir a la nació que diu representar.