19.10.2022 - 21:40
En la doble sessió parlamentària d’ahir es va posar en evidència la soledat del president Aragonès. Era una cosa d’esperar i per això mateix no perdré temps amb el tema. Preferiria incidir, en canvi, en un altre aspecte que em va preocupar molt més i que és la constatació que en la mesura que l’independentisme oficial allunya la perspectiva de crear un estat propi a curt termini, el seu discurs es mostra com més va més inútil, més impotent.
Que vivim immersos en una crisi social enorme és una cosa que no cal ni explicar. I és evident que, per a capgirar aquesta situació, calen els instruments propis d’un estat. I cal un estat amb voluntat de fer-los servir a favor de la ciutadania. En això, hi està d’acord la immensa majoria de l’independentisme, tinga la ideologia que tinga. La situació d’ofec social que viuen els Països Catalans és insuportable en el dia a dia i requereix una acció pública forta per a redreçar les coses. Cadascú posarà la seua llista sobre la taula, però crec que tots estarem d’acord, per exemple, que del caos del transport públic a Barcelona i València podríem anar a parar als beneficis intolerables de les companyies elèctriques, passant pel maltractament dels bancs als clients i per la imprevisibilitat d’un poder judicial embogit i anant a parar a l’acaparament de l’habitatge en mans de voltors de tota mena, al defectuós sistema sanitari, escandalosament infrafinançat, o a la interferència política en el sistema escolar.
No diré que és una sort que el debat en el nostre país siga sobre fets tangibles que vivim tots en el nostre dia a dia. Perquè no hauríem de viure amb aquesta pressió que suportem i, per tant, no crec que siga cap sort això que ens passa. Però sí que constate que políticament és molt més fàcil que la gent entenga l’arrel profunda dels problemes socials i la necessitat de fer canvis quan aquests problemes els sofreix de primera mà. Això és així.
Per això la conscienciació en el sentit que en una Catalunya independent la vida de les persones seria millor que en l’actual estat espanyol ha estat i és un dels motors del procés d’independència. En primer lloc, perquè ha quedat ben clar que dins l’actual estat espanyol no hi ha cap marge per a la millora ni per al canvi. Però també perquè el moviment independentista ha definit sempre clarament aquest objectiu. Des del Llibre blanc que va impulsar en el seu moment Artur Mas fins a la magnífica llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, aprovada el setembre del 2017, passant per les dotzenes de llibres escrits per personalitats de tota mena, sempre, sempre, ha quedat clar que el trencament amb el règim postfranquista havia de comportar regles noves de funcionament de la societat, canvis profunds i beneficis tangibles per a tots els ciutadans.
I això no era només teoria. En tots aquests anys, l’independentisme, del Parlament de Catalunya estant, ha fet lleis excel·lents que haurien canviat la vida de la gent si avui ja fóssem un estat independent. Lleis, totes, que el Tribunal Constitucional espanyol ha atacat de manera sistemàtica. En recorde algunes: el 2014, la llei de creació d’imposts a la producció d’energia nuclear. El 2015, la taxa als operadors d’internet, l’avançat codi de consum o la reforma de la llei de comerç. El 2016 el decret llei contra la pobresa energètica, la llei d’imposts als habitatges buits, la llei d’igualtat efectiva entre homes i dones, la prohibició del fracking, la llei d’emergència de l’habitatge i contra els desnonaments o la llei catalana contra el canvi climàtic. Tot això, ho ha esguerrat Espanya. Espanya ha impedit que siga una realitat.
Però ara –i només cal veure una sessió de l’actual parlament per comprovar-ho– d’aquella cambra que legislava amb l’aspiració de canviar les coses en profunditat i per a tots, lamentablement, no en queda res. O gairebé res. La resignació de l’independentisme parlamentari, especialment d’ERC, al fet que la independència no arribe en aquesta generació causa aquest equivocat “sentit de realitat” de què tant ens parlen i que té com a conseqüència no fer res per a canviar la vida de la gent. Perquè a Madrid no ens deixaran fer res, ves. I perquè si no es pot desbordar el marc legal de la constitució espanyola, res del que cal fer urgentment és possible.
Ja s’ho faran –per sort, ells no són el procés d’independència. Però els hauria de quedar clar que si al parlament no s’atreveixen a violentar la legalitat espanyola, no és que no avançarem gens en la resolució del conflicte, és que no hi haurà manera de reconstruir una societat, la catalana, com més va més tensa i més tensada. I amb això, al parc de la Ciutadella, l’expressió “independentista” quedarà reduïda a la condició d’adjectiu i prou. Com si només fos una disfressa.
PS. Després d’unes setmanes en què m’he vist obligat a aturar la meua activitat pública, finalment, puc recuperar-la. Concretament, avui presentaré Fronteres a Tàrrega, a les 19.30 a la Biblioteca Pública Germanes Güell.
