26.05.2016 - 11:45
|
Actualització: 31.05.2016 - 11:44
La cultura androcentrista de la nostra societat fa que es consideri l’home com a model de referència en tots els sentits, deixant relegada la dona en molts casos. Fins i tot en la medicina, s’ha pres el cos de l’home com a objecte d’estudi, ignorant les diferències entre els dos sexes. És aquesta manca d’interès cap a la figura de la dona, entre d’altres factors, el que ha portat a desestimar la presència de la pròstata en el seu cos. Així, tot i que el terme va ser utilitzat en diferents períodes fins al segle XIX i que múltiples estudis demostren la seva existència, avui dia un gran percentatge d’especialistes ho desconeixen o neguen.
Afortunadament, n’hi ha que han volgut anar més enllà i s’han qüestionat el que s’ensenyava: que les dones no tenen pròstata i que tampoc poden ejacular. El que oficialment permet afirmar que això no era cert és el metge forense M. Zaviacic, ja que, gràcies als seus 25 anys de treball en el camp de l’anatomia femenina, el terme pròstata femenina va ser acceptat el 2001 pel Comité Federatiu Internacional de Terminologia Anatòmica (FICAT).
Existeixen nombrosos articles científics que parlen del tema, però són molt poc accessibles per a la societat de masses. Davant això, Diana J. Torres amb el seu llibre Coño potens, ha volgut divulgar les seves investigacions i experiències personals que contribueixen a la divulgació del que se sap sobre la pròstata femenina.
Un mateix punt de partida
Un dels factors més determinants que permeten afirmar que la dona té pròstata és l’origen embriològic compartit entre ambdós sexes, una visió acceptada per diferents investigadors com ara J. Bennett i J. L. Sevely. Des d’aquest punt de vista, la pròstata es comença a desenvolupar a partir del que s’anomena el si urogenital, que consisteix en un primer estadi del sistema urinari i l’aparell genital. Aquest si es gesta fins aproximadament les deu setmanes de vida de l’embrió, el qual, en aquest moment, encara compta amb els conductes de Wolff, encarregats de desenvolupar l’aparell reproductor i genitals masculins, i els de Müller, encarregats de l’aparell reproductor i genitals femenins.
A partir d’aquí, i segons contingui els cormosomes XY o XX, l’embrió es definirà en un sexe o altre. Si l’embrió és XX vol dir que serà de sexe femení i, per tant, contindrà una major quantitat de progesterona i estrògens, és a dir, hormones femenines. En canvi, si és XY, el seu sexe serà masculí i contindrà més testosterona i andrògens, hormones masculines.
La raó per la qual s’ha tingut en compte la presència de la pròstata en l’anatomia masculina és pel seu major grau de desenvolupament. Això es deu a que les cèl·lules de la pròstata són més sensibles als andrògens i que, per això, es desenvolupa en major mesura en el cos masculí.
A més, s’ha pogut afirmar que la pròstata també es desenvolupa en el cos de la dona gràcies a que el sexe femení genera andrògens i testosterona, igual que el masculí té estrògens i progesterona, tot i que en els dos casos en petits quantitats. Ara bé, la seva menor quantitat d’hormones masculines fa que tingui una estructura diferent que la glàndula masculina i, a més a més, sigui d’una mida inferior. És el mateix que passa amb les mames en el cas dels homes: estan presents però menys desenvolupades.
Per aquest motiu, seria incorrecte considerar que la pròstata és un “vestigi” del sistema de Wolff en l’aparell urogenital femení. La raó que ho explica és que es tracta d’un òrgan que tots dos sexes desenvolupen abans de l’etapa de diferenciació sexual, és a dir, es crea durant “l’estat sexual indiferenciat” o “bipotencial”.
MagnaFranse, il·lustradora del llibre Coño Potens, localitza la pròstata femenina al sistema urogenital i assenyala les parts adjacents.
Mateixa composició, diferent sexe
L’estructura cel·lular del teixit prostàtic ha estat estudiada en profunditat per M. Zaviacic, el qual demostra que la pròstata femenina té les mateixes parts que la masculina. Així doncs, l’òrgan estaria compost per conductes, glàndules i la mateixa musculatura llisa o involuntària. En el cas de la dona, el terme pròstata es va fer servir fins al segle XIX, moment en què Skene el va reduir a dues glàndules al voltant de la uretra. Amb el temps, ha quedat clarament demostrat que no només hi ha dos conductes, sinó que les dones compten també amb un complex sistema de glàndules i ramificacions que són homòlogues a la pròstata masculina.
Un dels descobriments que explica que les dones puguin ejacular és el fet que les cèl·lules que conformen la pròstata femenina tenen la mateixa estructura que les que componen la masculina. Aquesta semblança demostra que és possible que la dona pugui patir malalties a la pròstata com, per exemple, prostatis, carcinoma o hiperplasia prostàtica, però en menor mesura que els homes.
MagnaFranse, il·lustradora del llibre Coño Potens, situa els diferents oficis de la vulva, entre els quals es troben els dos que permeten ejacular.
Les dones també ejaculen
Una qüestió que també s’ha posat en dubte, relacionada amb la pròstata femenina, és que les dones puguin ejacular, tot i haver càlculs que estimen que entre el 40 i 79% ho poden fer. Aquest fenomen ha estat interpretat durant molt de temps com una incontinència urinària, motiu pel qual s’han arribat a realitzar operacions quirúrgiques per tal d’evitar aquestes pèrdues percebudes com un problema. Recerques com la de Darling, Davidson i Conway-Welch argumenten que l’ejaculació femenina és possible i que el líquid expulsat no es pot considerar orina, sinó que té un origen i una composició diferents. Aquesta visió, malgrat que avui dia encara causi controvèrsia, ha estat acceptada per especialistes com Hymel, que va decidir deixar de practicar aquesta mena d’intervencions.
Prenent com a mostra desenes de cadàvers femenins, el forense Zaviacic ha pogut demostrar que aquestes glàndules, que en un principi conformarien les de Skene, funcionen de la mateixa manera que la pròstata masculina. La raó principal és que ambdues produeixen antigen prostàtic específic, fosfatasa àcida prostàtica i fructosa, fet demostrat per estudis com el de Wimpissinger.
Tenint en compte que la funció que s’atribuïa a aquest liquid, considerat abans únicament produït per homes, era conservar el seu propi esperma i ajudar a la fecundació, el cos de la dona, que també el segrega, cercarà el mateix objectiu.
La raó per la qual algunes dones tenen la capacitat d’ejacular no ha estat totalment demostrada, però tot apunta a que no totes tenim la pròstata igualment desenvolupada. A més, estudis com el de Cabello demostren que l’ejaculació retrògrada, és a dir, quan el fluid és expulsat cap a la bufeta i s’allibera amb l’orina, també es pot donar en el sexe femení.
Finalment, s’ha de tenir en compte que en el món del sexe femení no es fomenta l’autoexploració i, per tant, tampoc l’estimulació de la zona de la pròstata. El científic Gräfenberg va introduir la idea que la uretra està envoltada de teixits nerviosos i vasos sanguinis, motiu pel qual més endavant es va batejar aquesta zona com a Punt G. Tot i així, està demostrat que aquest varia en el cos de cada dona.
Els especialistes parlen sobre la pròstata femenina
En aquest podcast podreu escoltar les opinions d’alguns especialistes sobre l’existència de la pròstata femenina. Aquest són:
- Soledad Alcantara Horrillo, professora agregada de Biologia Cel·lular a la Universitat de Barcelona.
- Jesús Costa Vila, Doctor en Medicina i Cirurgia i professor d’anatomia a la Universitat de Barcelona.
- Pepita Giménez Bonafé, responsable del Grup de Càncer de Pròstata i Ovari i professora de la Unitat de Fisiologia de la Universitat de Barcelona.
- Mercedes Blanquet Rochera, fisiterapeuta i directora i coordinadora de postgraus i cursos relacionats amb la salut de la dona.
