28.04.2017 - 19:27
|
Actualització: 28.04.2017 - 19:31
D’entre la seixantena de cançons que el professor Gabriel Comes ha recollit al seu llibre Les cançons de taverna a Torredembarra n’hi ha una que és la versió local d’un himne al seu temps ben popular: aquella que comença dient ‘Si la Reina vol corona, corona li darem…’. D’aquesta seixantena de cants que entonaven els pescadors torrencs a les primeres dècades del segle XX -i que Comes va començar a recollir de la veu de vells mariners el 1982, en una tasca que s’ha allargassat fins gairebé avui-, en podem extreure que el seu esperit era fonamentalment republicà, antisistema, catalanista i irreverent, com cal esperar del gènere i de la ideologia de la gent de mar d’aquells anys.
I la cançó en qüestió n’és una mostra exemplar. I també singular, perquè prové de mitjans segle XIX –a diferència de la resta, creades al voltant de fets històrics del primer noucents. La versió recollida per Comes aporta estrofes que es mouen en aquell món procaç a la vegada que oníric -surrealista i tot en podríem dir– que també defineix els cants dels nostres vells pescadors i que no em consta que hagin estat recollides mai en la seva literalitat fins ara:
‘Si la Reina vol corona,
corona li darem.
Que vingui a Barcelona
i aquí la pelarem.
La reina s’està al llit,
menjant-se una costella;
li cau el ganivet
i es talla la mamella.
La reina està malalta
a punt de combregar;
foteu-li quatre tiros
i acabeu-la de matar.’
És ben probable que a molts dels lectors més joves els hagi vingut al cap immediatament una de les cançons més conegudes del grup Mesclat, és a dir, rabiosa contemporaneïtat del segle XXI, si més no pel que fa a la seva tornada:
‘Si el Rei demana corona,
corona li donarem.
Que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem.’
Cert, però aquesta no és la versió inicial i popularitzada en el seu moment de la cançó, sinó un arranjament, contextualitzant-la en gènere –de Reina a Rei. La versions antigues venien a dir:
‘La Reina vol corona?
Corona li donarem…
Que vingui a Barcelona
I el coll li tallarem!’
Els pescadors de Baix a Mar de Torredembarra, doncs, eren una mica més irreverents i més procaços. I més amants de l’acció directa: no li tallen el coll, sinó que la pelen directament amb quatre trets, no fos cas que no n’hi hagués prou. I una mica més juganers: la imatge de la Reina menjant una costella al llit és impagable, fins i tot naïf. I el ganivet que li talla la mamella és del tot hard. És el que té la saviesa popular.
De ben segur que, almenys en un inici, els pescadors cantaires sabien un fet que els que coneixem la cançó per Mesclat hem oblidat –o desconeixem. El que cantaven és una adaptació procaç de la versió popular catalana més combativa –més republicana- de l’Himno de Riego, una coneguda peça de cant coral que va ser composada i escrita el 1820 i que va ser declarada himne nacional espanyol el 1822 pels liberals –amb una breu durada com a tal. Himne antiabsolutista, va tornar a ser proclamat marxa oficial per la Segona República, també amb un període malauradament escàs de validesa. A la República, precisament, hi va haver un encès debat perquè molts sectors –especialment els més cultes- consideraven la música de l’himne massa simple i carrinclona. Però aquesta és la música que cantaven, amb més o menys rigor, els nostres pescadors –i no pas la que han fet servir els de Mesclat en la seva renovada versió, volgudament més en consonància amb la nostra musicalitat popular. De fet, els Mesclat han utilitzat la tornada tradicional per construir un nou himne, per reprendre l’antiabsolutisme republicà i dur-lo a l’actualitat.
I si el seu origen era l’Himno de Riego, podem suposar que el coll general i les mamelles torrenques potser eren d’Isabel II, reina espanyola entre 1833 i 1868. Però és molt més probable que siguin de Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, esposa d’Alfons XII, que fou rei d’Espanya entre 1879 i 1885. Maria Cristina va exercir de reina regent –és a dir, en feia però no n’era- entre 1885 i 1902, en quedar-se vídua i per la minoria d’edat del seu fill, el futur Alfons XIII. Fou, doncs, una reina sense corona -però que n’hagués volgut.
I no cal, malgrat la tria de les mamelles regents i el to d’altres cançons, que pressuposem que els pescadors torrencs fossin especialment masclistes: ho era la societat, d’aquí i d’arreu. Una societat que veia amb molt mals ulls que una dona anés a una taverna: les veus que cantaven aquestes cançons eren totes necessàriament masculines. Si més no a les tavernes, on les dones no hi tenien entrada. El fet que, entre els informants de Gabriel Comes, hi hagi també dones cantaires ens apunta que la popularitat de els cançons saltava les parets de la taverna i arribava també a la sorra de la platja, on les dones dels pescadors i mariners cosien i apariaven les xarxes.
Sí que podem dir, però, que la gent de mar de Torredembarra –i l’ambient de les tavernes on cantaven, de Baix a Mar mateix o de dalt la Torre, on alguns d’ells vivien o pujaven a esbargir-se- era clarament progressista i republicana. La ideologia que traspuen les cançons recollides per Comes és evident: antiabsolutista, catalanista, republicana… La duresa i contundència –per quantitat i per radicalitat- de les cançons contra els botxins de Ferrer i Guàrdia, el pedagog llibertari creador de l’Escola Moderna i condemnat a mort per una conjunció d’interessos dels poders polítics, econòmics i clericals, és evident i indiscutible.
De fet, les tavernes eren l’esgraó socialment més baix –més popular- dels establiments que servien begudes i menjars, però, ben possiblement, també eren on es respirava un aire més fresc, menys encarcarat, més lliure. I, si s’hi bevia essencialment força alcohol i s’hi menjava més aviat poc, la companyonia que s’hi vivia tenia rituals establerts: quan un client cantaire assidu hi feia cap, els que ja hi eren li donaven la benvinguda amb el primer vers d’alguna de les cançons que interpretava. I l’acabat d’arribar havia de seguir, sí o no, amb la resta de la cançó. I a picar vasos!
Ara, quan de la cançó de taverna gairebé només en perduren les havaneres –i passades per un sedàs culte- i quan de tavernes ja no en tenim a Baix a Mar ni a dalt la Torre –almenys amb aquest nom i aquest esperit-, ni els homes ni les dones que van a bars, cafeteries, granges o restaurants canten. No només perquè ja hi ha música ambiental o la televisió –sovint a tot drap-, sinó perquè, de ben segur, algun veí trucaria a la municipal. Tret d’algun dia escadusser de començaments d’estiu, que alguns mariners d’avui encara es llencen a cantar havaneres en alguna terrassa del passeig. Això si no molesten excessivament els estiuejants més dormilegues.
Nota: Aquest text forma part del meu pròleg al llibre de Gabriel Comes Nolla Les cançons de taverna a Torredembarra (Centre d’Estudis Sinibald de Mas, 2015). El llibre s’acompanya d’un CD amb les gravacions originals.
Podeu escoltar la versió de Mesclat aquí. I també la de Carles Belda aquí.
Article publicat al bloc de Josep Bargalló.
