14.02.2018 - 22:00
|
Actualització: 02.05.2018 - 13:34
Les càrregues contra l’1-O van deixar més de 300 ferits a la ciutat de Barcelona. Les imatges de la brutalitat emparada per la policia espanyola en centres com l’IES Pau Claris han fet la volta al món. Coces, cops de porra, crits i tota mena de vexacions. El jutjat d’instrucció número 7, que investiga els fets, ha rebut més de 250 denúncies per la violència de la policia espanyola.
El Centre Irídia, especialitzat en defensa dels drets humans davant la violència institucional, ha aconseguit que el jutge citi com a investigats dos agents i Diego Pérez de los Cobos, màxim responsable de l’operatiu, com a testimoni. Una petita victòria que s’ha de convertir en el primer pas perquè l’estat espanyol admeti els abusos que va cometre i s’acabi la impunitat policíaca.
Per saber més sobre la causa oberta contra les càrregues de l’1-O parlem amb Marta Bolinches, advocada d’Irídia. ‘És una lluita constant’, explica sobre el procediment. Denuncia que la fiscalia i la policia han intentat boicotar la investigació des d’un bon principi, tot i els requeriments judicials. Irídia s’esforça a identificar tots els agressors i que no quedi cap cas impune. Tanmateix, admeten que alguns casos poden acabar arxivats.
‘Volem reparació i justícia per a totes les víctimes, però també canvis estructurals perquè la brutalitat i els abusos de l’1-O no es tornin a repetir’, diu Bolinches. Irídia té recursos limitats i per a continuar amb els litigis ha començat una campanya de micromecenatge. Si voleu col·laborar, ho podeu fer ací.
—Arran de les càrregues contra l’1-O, el jutjat número 7 de Barcelona ha rebut més de 200 denúncies. Com és que només heu presentat deu querelles?
—Nosaltres treballem en litigis estratègics, això vol dir que portem casos representatius de vulneracions de drets humans per tal d’aconseguir-ne la reparació i evitar-ne la reiteració. El nostre servei d’atenció ofereix assistència a tothom, però per una qüestió de recursos, només podem portar la defensa jurídica d’aquells casos que considerem que són paradigmàtics. Pel que fa a l’1-O, creiem que els casos que defensem representen totes les situacions de violència, brutalitat i abusos que hi va haver: vexacions, ús de pilotes de goma, agressions sexuals…
—Ens podeu detallar els casos i els centres?
—A la Mediterrània (Barceloneta) portem el cas d’una dona a qui un agent la colpeja amb una porra als dos ulls d’una manera molt gratuïta. És un cas indignant perquè ella és fora del col·legi i no impedeix l’accés dels policies al punt de votació. Els cops li van causar ferides importants que van requerir punts de sutura. En aquest mateix centre portem el cas d’una mare i una filla. Les seves lesions són considerades lleus, però tenen el cos ple d’hematomes perquè van rebre tota mena de cops i puntades de peu. La mare va veure com pegaven a la filla i la nena va veure com els agents atonyinaven la mare. Creiem que és cas escandalós de vexacions i tracte denigratori. A més, portem un últim cas que no hem exposat gaire.
Hem aconseguit identificar a l'agent responsable d'aquestes agressions i el jujtat l'ha citat com investigat.
❌Sabeu que és Sotsinspector i que també l'hem identificat a l'institut Pau Claris?
➡️ Necessitem el teu suport al #Crowdfunding #Litigis1O https://t.co/jC6SiooQFw pic.twitter.com/vCKPUkhqo3
— IRIDIA (@centre_IRIDIA) February 12, 2018
—Per què?
—És una dona d’edat avançada que va patir una situació de connotació sexual. En volem salvaguardar la intimitat. Sigui com sigui, quan arribi el moment en parlarem amb més detall.
—Quins altres casos porteu?
—Al CEIP Els Horts (districte de Sant Martí) defensem un home gran que va ser agredit a cops de porra. A molts col·legis, durant les càrregues es va fer entrar a la gent gran a l’interior per a protegir-los. Els Horts n’és un cas. L’accés principal era blocat perquè hi havia molta gent defensant-lo i la policia va haver de colar-se per una entrada secundària. Els agents van aparèixer de cop i volta per una porta lateral. Els vídeos són molt impactants. Van rebentar la porta amb molta violència i es van trobar bàsicament gent gran i voluntaris asseguts a terra. Com van procedir? De manera brutal i totalment antireglamentària. Colpejant tothom sense fer distincions. A l’home que defensem li van provocar una ferida bastant gran al cap. Aquest cas el considerem estratègic perquè, malgrat tenir tota l’actuació documentada amb vídeos, és molt possible que quedi impune.
—Com pot ser?
—Els enregistraments són frontals. Es veu perfectament l’agressivitat i la cruesa de la violència policíaca, però els agents porten la identificació a l’esquena. Sense identificació no hi ha culpable, i sense culpable s’arxiva el cas. Considerem que el cas dels Horts ha de servir per a aconseguir que els antiavalots, siguin del cos que siguin, vagin ben identificats. Com a la Gran Bretanya, per exemple, que porten la identificació al casc i a la solapa. Ja va ser un gran pas aconseguir que els agents portessin una identificació a l’esquena, però a vegades passa que queda oculta i això pot provocar impunitat.
—No hi ha solució per als Horts, doncs?
—La policia espanyola podria fer bé la seva feina i col·laborar amb la investigació. És a dir, identificar l’agent, però no ens sembla que tinguin la predisposició de fer-ho.
—Crec que també porteu un cas de Nous Barris. És així?
—Sí, a la Prosperitat. És el cas d’un home a qui la policia va arrencar part d’una orella d’un cop de porra. Les imatges són molt escandaloses. De fet, hem pogut identificar l’autor de l’agressió gràcies a la víctima. Li va quedar la cara gravada del policia i el va perseguir per l’escola. ‘És aquest, és aquest’, cridava mentre l’assenyalava.
—Quin més?
—A l’IES Pau Claris portem dos casos. Per una banda, la famosa puntada de peu voladora, una de les imatges que resumeixen millor la bestialitat de la policia l’1-O. Però portem també dues dones que van ser agredides. A una d’elles la van arrossegar estirant-la dels cabells, tot plegat a prop d’unes escales on podria haver patit danys irreparables… Pau Claris és un cas interessant perquè un dels equips policíacs que hi participava també ho va fer a la Mediterrània. Encara hem d’acabar d’esclarir els fets, però podria ser que els agents involucrats en les agressions siguin els mateixos.
També hem aconseguit identificar a molts dels agents responsables d’aquesta situació ➡️
❌ Un d’ells és el mateix sotsinspector que ha estat imputat per l’escola mediterrània
Per seguir, necessitem el teu suport al #Crowdfunding #Litigis1O ➡️ https://t.co/jC6SiooQFw pic.twitter.com/uG3zI8GlTJ
— IRIDIA (@centre_IRIDIA) 12 de febrer de 2018
—Mare meva…
—Un d’ells amb rang de sots-inspector. Si es confirma, la reincidència seria preocupant i una vergonya perquè són de les imatges més dures de l’1-O.
—I finalment, el cas de Roger Español.
—Sí, al CEIP Ramon Llull. El cas del Roger ens permet denunciar la desprotecció davant de la violència institucional. Les pilotes de gomes eren prohibides a Catalunya i, tot i això, la policia espanyola les va fer servir per a reprimir. En Roger ha perdut la visió d’un ull. Exigim una reparació, però també volem aconseguir la prohibició definitiva d’aquest material antiavalot.
#CasRoger ➡️ Hem identificat als comandaments de la línia policial.
L'agent concret que dispara encara no està identificat malgrat estar gravat ➡️ La policia ha d'identificar-se per davant i per darrere‼️
Dona suport al #Crowdfunding #Litigis1O https://t.co/jC6SiooQFw pic.twitter.com/Crk4TefB4E
— IRIDIA (@centre_IRIDIA) February 13, 2018
—De què acuseu els responsables?
—La majoria de les lesions de l’1-O són policontusions i, per tant, lleus. Hematomes per cops de porra o puntades de peu, per exemple, que només han necessitat una primera atenció mèdica facultativa. Tot això segueix el recorregut com a delictes lleus pels quals el mateix jutge d’instrucció dictarà sentència. Però també ens hem trobat amb fractures intercostals i altres extremitats, ferides que han requerit punts de sutura… Tot això són lesions greus, per entendre’ns, i en alguns casos tenen l’agreujant de deformitat o pèrdua d’un sentit. Aquest és un dels recorreguts penals que explorem, però també acusem els responsables d’atemptar contra la integritat moral de les víctimes. És a dir, considerem que els afectats han viscut situacions clarament vexatòries i humiliants. Quan qui perpetra aquest delicte és un funcionari públic és un delicte realment greu i comporta penes altes de presó.
—A què us referiu quan parleu de situacions vexatòries?
—Agents propinant puntades de peu a manifestant que ja són a terra; estirades de cabells per apartar gent de les portes dels col·legis; cops de porra contra gent gran asseguda que només cridava ‘som gent de pau’, etc. No únicament la violència denigra. Alguns comentaris dels agents són clarament vexatoris.
—En quin punt es troba la instrucció?
—Els Mossos van acabant el muntatge de tots els vídeos i material gràfic sobre les càrregues que el jutge va requerir als mitjans de comunicació i als cossos policíacs. Nosaltres, conjuntament amb altres entitats, així com alguns particulars, també n’hem aportat. Una vegada el jutge hagi rebut aquestes imatges, podrà citar tots els denunciants perquè es puguin identificar en el lloc dels fets i també identifiquin els seus agressors. D’aquesta manera, després els podrà citar a declarar.
—I les querelles?
—Paral·lelament, el jutge ha de decidir si admet a tràmit les querelles. De moment, n’ha acceptades cinc. Dues que vam presentar nosaltres a la Mediterrània i que han permès citar dos agents en qualitat d’investigats i Diego Pérez de los Cobos (coordinador de l’operatiu contra l’1-O) com a testimoni. Les altres són de l’IES Pau Claris. N’ha admès dues presentades per Irídia i una d’Alerta Solidària, que defensa a Marta Torrecillas, la noia a qui la policia va tòrcer els dits i va arrossegar per les escales. A les querelles de la Mediterrània ja s’especificava la identificació dels agressors, per això ja estan citats. A Pau Claris som a l’espera que el jutge rebi el vídeo dels Mossos per a poder-los identificar. Entenem que els pròxims dies es pronunciarà sobre la resta de querelles i creiem que les admetrà. Després dirà quines proves accepta i quines no.
—Com heu aconseguit identificar els agents de la Mediterrània?
—La policia espanyola ha proporcionat, finalment, tota la informació sobre els agents que van actuar l’1-O, però la tasca que hem hagut de fer és creuar les dades amb les imatges. Saber exactament quina funció feia cadascun. En el cas de la Mediterrània eren noranta, però el cos només els separa per ordre jeràrquic –agent base, sotsinspector, inspector i oficials–, no n’especifica en cap moment la funció. Sobre el paper no sabem qui portava porra i qui conduïa la furgoneta. Per això hem passat hores creuant dades. El cas de la Ramon Llull és especialment greu perquè no han identificat qui eren els escopeters i això complica innecessàriament esclarir el cas d’en Roger Español. Ells saben perfectament qui eren els cinc escopeters, però en l’informe no ho detallen.
—Com valoreu l’acció del jutge?
—El jutge procedeix amb diligència. Fa bé la seva feina, és a dir, ha vist que hi ha indicis delictius en les càrregues i els intenta esclarir, cosa que la fiscalia, per exemple, no té cap intenció que passi. Hi ha una feinada de por, però la instrucció va avançant i el jutge està predisposat a rebre tota la informació sobre les càrregues. Ha requerit diverses vegades a la policia espanyola perquè identifiqui tots els agents que van participar en l’operatiu. Han passat mesos, però finalment ho ha aconseguit. Ha citat dos agents i Pérez de los Cobos. Ara falta que li lliurin les comunicacions del dia del referèndum. No sabem com acabarà tot plegat, però de moment no ens podem queixar.
—Què espera aconseguir Irídia amb totes les querelles?
—Volem crear un procés de veritat perquè es reconegui què va passar. De fet, la negació de la brutalitat i la violència ha estat un dels impactes psicosocials que més ha afectat les víctimes. Un procés de veritat, de justícia i que es depurin responsabilitats. Volem que tota persona responsable per les càrregues hagi de respondre, sigui penalment o políticament. Quan dèiem tots els responsables no fem distincions. Volem reparació i depuració a tots els nivells. Des dels autors de les agressions, passant pels responsables dels equips, arribant al centre de comandament de l’operatiu i finalment fins a Pérez de los Cobos, com a màxim coordinador. Ho volem esclarir tot.
—Parleu de reparació, però quina mena de reparació es pot fer en el cas de Roger Español?
—Que l’estat reconegui la barbaritat que va cometre, que cooperi amb el procediment i doni resposta als centenars de víctimes. Això també implica la fiscalia. Aconseguir que el fet d’esclarir les responsabilitats de les càrregues no sigui una lluita, sinó una oportunitat perquè es faci realment justícia i no quedi ningú impune. I en el cas concret de Roger Español, citant-lo a ell mateix, evitar que torni a passar i, per tant, que es prohibeixin de manera definitiva les pilotes de goma. Volem aconseguir canvis estructurals i culturals perquè no torni a passar aquesta barbaritat.
—Com ara?
—Prohibint les pilotes de goma, com he dit, però també identificant correctament els agents i fent públics els protocols d’actuació. D’aquesta manera, garantirem que els agents siguin conscients dels seus límits i que no tinguin mai més l’aixopluc de la impunitat. També volem conscienciar la societat de la importància que té en un estat de dret que els seus funcionaris i cossos policíacs actuïn de manera correcta i respectant els drets humans. Per desgràcia, l’1-O ens ha permès de posar sobre la taula amb tota la contundència les conseqüències que genera físicament i psicològicament la violència de la policia.
—Sou optimistes amb el procediment?
—Necessàriament hem de ser optimistes.
—Tenint en compte que la policia espanyola s’ha negat a col·laborar durant mesos…
—El jutge ara mateix és el màxim responsable de la instrucció i ha obligat la policia a identificar els agents. Ha costat, certament, però ho ha aconseguit. Ha citat dos policies i Diego Pérez de los Cobos. Només és un principi, però ofereix un missatge d’esperança a tots aquells que tenien certs recels o dubtes a l’hora de denunciar els fets. Val la pena denunciar una situació de vulneració de drets humans. Ara falta que la policia lliuri les comunicacions que hi va haver entre el centre operatiu i els comandaments sobre el terreny. Hem de saber el contingut de les converses i les ordres que es van donar. Tot el que surti d’allà dins pot ser molt bèstia. Clarament, l’actuació no va ser reglamentària i no pot quedar impune. Tenim esperança, sí. Però som conscients que en alguns casos no podrem identificar els agents i s’arxivaran.
—Heu parlat de depurar responsabilitats fins a l’últim graó de la jerarquia. Això vol dir que podem veure Pérez de los Cobos i Zoido al banc dels acusats?
—Si es lliuren les comunicacions, no descartem acusar Pérez de los Cobos i fins i tot Zoido. No ho descartem. Dependrà de quin sigui el contingut de les comunicacions. De moment, sabem del cert que els responsables són els autors directes i directors dels equips d’avalots que van actuar. Esperem que la policia deixi d’obstaculitzar la instrucció.
—Arreu del Principat hi ha diversos jutjats que investiguen les càrregues. Compartiu informació amb les defenses?
—Estem en contacte constant amb altres entitats, com Alerta Solidària, la comissió de defensa de l’ICAB o l’Ajuntament de Barcelona. També tenim contacte directe amb els advocats de Girona que han aconseguit que el jutjat número dos citi cinc agents de la Guàrdia Civil com a investigats. Amb la comissió d’advocats de Girona, que han fet molta feina. Hi col·laborem i compartim informació. Vull ressaltar que Irídia és un actor més en tot plegat, i que no hauríem pogut fer res sense la xarxa que s’ha creat.
—Abans heu estat crítica amb el paper de la fiscalia.
—El ministeri fiscal, segons la llei, en un procediment penal davant d’uns indicis delictius, ha de defensar l’interès general i no pas el del PP o el govern espanyol. Per tant, en un cas com el de les càrregues, hauria de demanar que s’esclarissin els fets i acusar, si ho consideressin oportú. Què passa? En aquesta causa, la fiscalia ha intentat obstruir i boicotar el procediment des de bon començament. En el primer escrit argumentava la sol·licitud d’arxivament en el fet que els ferits per les càrregues només eren el 0,037% dels votants. Hem d’estar contents que hi hagi acusacions en totes les escoles perquè, si no, només hi hauria el ministeri fiscal. En un procediment penal, encara que el jutge consideri que hi ha indicis delictius, si no hi ha acusació, el cas s’arxiva, i aquesta és la voluntat de la fiscalia, que actua com a defensa de la policia.
—Hem esmentat Pérez de los Cobos diverses vegades. Voldria que em comenteu un parell de frases seves a instàncies judicials en relació amb l’1-O: ‘El valor primordial era el compliment de la llei per sobre de la convivència ciutadana’ i ‘la policia va actuar com a resposta a accions directes de violència’.
—Les dues declaracions són molt preocupants perquè parlem de la persona que el Ministeri de l’Interior espanyol va designar per a coordinar tot l’operatiu policíac. Dit això, la primera pot denotar que Pérez de los Cobos no complia les instruccions del TSJC que detallava que s’havia de retirar el material electoral respectant sempre la convivència. Per tant, pot obrir la porta perquè sigui investigat per desobediència. Pel que fa a la segona, des del primer moment del procediment, la policia ha al·legat que els agents van actuar proporcionalment amb la violència que es van trobar. Però això ho hauran de demostrar. Per sort, hi ha molts vídeos de l’1-O on es veu molta brutalitat policíaca i gent oferint resistència pacífica.
—Són declaracions, com comentàveu abans, que tornen a negar els fets.
—Sí, demostren una vegada més el negacionisme que fa l’estat dels fets. A les desenes de persones que vam atendre després de l’1-O, una de les coses que més indignaven i no es comprenien era aquesta negació. Recorrent, fins i tot, a la manipulació informativa. Molta gent no s’esperava que un estat que suposadament vetllava pel seu benestar fos capaç d’agredir-los i no admetre els fets. Això té conseqüències físiques i psicològiques i condiciona per sempre el concepte que tenen aquests ciutadans de l’estat de dret i la seva relació amb l’administració.
